Wonderland: en terra de meravelles

"'Wonderland' mostra el desastre, que l'evolució espiritual i la mental estan en conflicte. No tinc fe en les masses, però encara me'n queda en els individus". Així de rotunda es mostra Andrea Miller en una entrevista telefònica des de Nova York. Mentre camina per endrapar un dinar ràpid entre assaig i assaig, pocs dies abans d'ocupar el Teatre Grec, ens presenta el seu 'Wonderland'.

Però no la veurem ballar. "És que no m'agrada. M'agrada ballar a l'estudi, on es crea i s'evoluciona, on sempre és possible millorar. En canvi, les funcions són com el funeral de la dansa, la foto final abans de morir. Per això, a la meva companyia intento crear situacions que no es repliquin, sinó que es revisquin cada vegada".

De tota manera i encara que estigui cansada de les comparacions, el seu pas com a ballarina per la Batsheva d'Ohad Naharin va ser un bon trampolí. "Em va influir com a artista, però ja porto molts anys treballant el meu propi llenguatge de moviment i de composició. Les idees que m'interessen ara no vénen d'allà sinó dels artistes amb qui treballo, els meus col·laboradors". I per això se la reconeix com una de les artistes més originals del panorama actual novaiorquès, a la qual cosa ella respon que no es tracta de buscar l'originalitat, que aquest no és el seu objectiu, "sinó deixar que treballi la curiositat".

Una curiositat que l'acosta a l'art plàstic, la música, el cinema, la literatura... per tornar sempre al llenguatge de la dansa. "M'agrada pensar la manera de traduir altres formes artístiques, sobretot si són complexes i transcendents". En el cas de 'Wonderland', va ser l'obra de l'artista xinès Cai Guo-Qiang Head -amb una rajada de 99 llops saltant i xocant contra una paret de vidre, com a al·legoria de la condició humana-, la que la va esperonar a fer aquesta peça antimilitarista.