Aquí no hi ha ni cràters, ni Trinaranjus, ni astronautes somiatruites. Aquest és, de carambola, un llibre seriós. Diu Joan Miquel Oliver que la seva intenció inicial era fer un estudi sobre els albiraments d'ovnis a Palma i rodalies, però en un moment de lucidesa ho va deixar estar. "Hauria pogut ser una desiŀlusió", murmura, amb veu de claudicat. Li sembla que s'hauria passat nits i més nits en blanc, amb l'ull enganxat a un telescopi, esperant que aparegués un escamot de plats voladors, estil 'Pla 9 des de l'espai', sense resultats. Se sent massa jove com per saber que els reis són els pares.
Mai no va ser un nen amb l'armari endreçat. "Jo mateix em fabrico les olletes que em ve de gust tastar", es pronuncia, excusant la seva voluntat imprevisible. Això que publica ara, 'Setembre, octubre i novembre', és un extens reportatge sobre el món de l'escalada a Mallorca. Com s'entén? Fa un any i mig li vam llegir 'Un quilo d'invisible', una obra de teatre on hi havia una pintura incolora que et convertia en fantasma. Què ho fa que ara, de sobte, sigui una encarnació de Kílian Jornet amb peus de gat? "Jo, en el fons, sóc molt fan de la realitat!", exclama, cop de cap. Aquí, d'ovnis, només trobareu els del titular.
Manuals de ciclosofia
La veritat és que Joan Miquel Oliver no en té ni fava d'escalar. Tant fer nusos mariners amb els arnesos aquests dies s'ha fotut alguna llet de campionat. La culpa de tot això és d'en Miquel Riera, un escalador amb marca registrada que temps era temps va ser un cràpula de solemnitat, fidel de les discoteques del litoral balear, i xerpa de la família de Rupert Murdoch, a part de pispa de les grans sucursals de material de muntanyisme. "És d'aquelles eminències mallorquines desconegudes", etziba. El tal Riera va renunciar a la seva vida d'incombustible per entregar-se de ple a la pràctica del psicobloc, que és allò d'anar a penjar-se amb mosquetons per un penya-segat de vora-mar.
I no és que a l'Oliver no li agradi l'esport. Fins i tot s'ha inventat una nova disciplina, la ciclosofia. Ell ho defineix com una barreja entre filosofia i bicicleta. "Per entendre'ns, es tracta de fer ciclisme i alhora un poc d'antropologia", explica. No hi ha emocions convulses. Els ciclòsofs no van a engoril·lar-se amb rutes estratosfèriques, forçant el pinyó. Passegen a ritme de tartana i aprofiten per xerrar amb els seus paisans. És idoni per a la salut cardiovascular, sí, però no hi ha risc. En matèria d'escalada, l'Oliver era un total ignorant.
Remuntem-nos als últims temps d'Antònia Font. Joan Miquel Oliver anava llegint el 'Com guanyar amics i influir sobre les persones' de Dale Carnegie, folrat amb paper de diari perquè ningú no el descobrís, en part per aprendre a torejar les indiscrecions de la premsa i altres aficionats al safareig. Un amic en comú li va presentar en Miquel Riera, i de seguida li va picar la curiositat. Era tot un personatge, un excèntric amb aventures dantesques per donar i vendre.
En aquell moment es feia difícil saber si en trauria res de bo. "Jo sóc de començar coses, i si veig que no funcionen les abandono i aquí no ha passat res -diu-. La qüestió és provar". Va demanar de fer-li una macroentrevista i va acabar passant tres mesos -setembre, octubre i novembre, no falla- enganxat als seus faldons. Tant si en Miquel duia els grampons calçats com si departia a la barra del bar amb la fauna de Sóller, l'altre era al costat escrivint un quadern de bitàcola amanit amb alguna anècdota autobiogràfica de traca. Si ha renunciat als ovnis és perquè, de marcianades, la història en va sobrada.
Setembre, octubre i novembre
L'Altra Editorial
311 pàg. 18 €
