Potser els francesos són la segona colònia més nombrosa a Barcelona, però això no es reflecteix en l’aparició de restaurants francesos d’ús diari (llegiu bistrot). Novíssima excepció a la regla: Le Bistrot d’Amélie. I aviso: l’única cosa que tira enrere aquí és el seu nom. Tota la resta és una alenada d’aire fresc del nord.
El pare de l’invent és el jove (31 anys) Marc Antoine Lemaistre –pronuncieu le maître!–, un jove que porta l’ofici al cognom i la passió per la cuina popular al moll de l’os (que per cert, aquí serveixen per escurar amb pa torrat, deliciós). L’educació de Lemaistre va passar entre Anglaterra, Espanya i França. El seu associat, el cuiner Jaume Morera –franco-català fill de republicans exiliats, fart de travessar la frontera i dels gelificants del Michelin on treballava– comparteix el mateix objectiu: “Aplicar la bistronomia francesa, el rigor del restaurant gastronòmic als productes senzills i assequibles”, explica.
Lemaistre remuga contra el restaurant franco-barceloní genèric: “O són massa cars o són brasseries amb carta llarguíssima i plat del dia. No hi ha bistrots”. Ells proposen una carta curta, curta, i bona, bona: “Cap plat passa dels quinze euros. El luxe és treballar el bon producte fresc i ecològic, en la mesura del possible”. Quatre primers i quatre segons, amb intencions d’arqueologia popular (crema de nyàmera o l’esmentat moll) i segons de noblesa popular com el magret d’ànec amb salsa de gingebre o el pollastre de pagès a la crema. I un menú de migdia (12,90 €)on cauen delicadeses com un excel·lent petit salé –estofat de llenties amb tots els colors del porc, salsitxa, cansalada i costella– i el flam de pa perdut, fet amb pa sec mullat en llet, canyella i sucre, torradet.
Són viscerals: els dijous, el plat del dia són menuts carregats de vitamina A. I degustadors de la gastronomia extrema, alerta: quan localitzin un bon proveïdor avícola, serviran amanida de gésiers (cor i fetge de gallines). Tot són avantatges: des d’un vi de la casa collonut, de La Loire, a 18 euros l’ampolla, fins a una preciosa barra de formatges, amb entrada pròpia, on el marxant Giles Camacho –tot plegat és molt franco-ibèric– promet emocions fortes en breu. El maître cita Robuchon; “Els coberts de plata em deixen mal gust a la boca”. Doncs això.
Ronyons al viServeixen el rei de la cuina dels menuts cada dijous, fets amb Cabernet Sauvignon, ceba glacejada amb vinagre i un acompanyament de pastís de patata Dauphinois. No fa fàstic, nois.
Au contraire.
Lletons
Aquí tracten la glàndula protuberant de la vedella amb exquisidesa: primer li extreu la pell amb cura, i la passen per la paella fins que caramel·litza: queda cruixent per fora, i melosa per dins
Més opcions
Esclar que si passeu molt de vísceres, en el seu menú diari o en la carta sempre hi trobareu delicadeses com el confit d’ànec amb poma al forn. Tots els segons s’acompanyen de verdures i pastís de patata.
