Si heu vist 'I am trying to break your heart' (2002), el documental sobre Wilco, recordareu l'escena en què el seu líder, Jeff Tweedy, i el seu fill Spencer, aleshores un marrec, juguen al bus que els porta de gira: en el joc l'Spencer fa un ritme picant de mans i son pare ha d'endevinar quina cançó és. Resulta ser 'Heavy metal drummer', himne quasi techno-pop nostàlgic inspirat en els bateries de heavy metal inclòs al 'Yankee Hotel Foxtrot' (2002) dels nord-americans.
Dotze anys després, és aquell marrec qui branda les baquetes. Amb Wilco en guaret i els seus membres embolicats en altres projectes, Jeff va decidir-se a fer un disc en solitari, encarregant-se ell mateix de tocar tots els instruments. Però al final del ritme se'n va acabar encarregant l'Spencer -que ja havia tocat la bateria a 'One true vine' (2013), el segon disc que en Jeff va produir a Mavis Staples-, i el disc en solitari es va convertir en el d'un duo.
Per rematar l'afer de família, el disc dels Tweedy té una foto de l'Spencer a la portada -de l'època en què jugaven a endevinar cançons amb el ritme-, i un títol, 'Sukierae', que és el sobrenom de la seva mare, la dona d'en Jeff, qui durant la producció del disc es va tractar amb èxit d'un càncer. En Jeff ens parla de tot plegat. Riu sovint: li cau la bava amb son fill.
Wilco - "Heavy Metal Drummer" (Jeff Tweedy's son) from paranoidandroid on Vimeo.
En quin moment el disc en solitari va esdevenir un duo amb l'Spencer?
En algun moment es va fer evident que hi havia alguna cosa única en la manera en què tocàvem junts i que havíem de posar-li un nom. I com que compartim cognom, em va semblar més atractiu fer un disc de Tweedy que no un de Jeff Tweedy. Vaig compondre totes les cançons, i suposo que les hauria pogut gravar tot sol, però la manera com l'Spencer i jo interactuem com a músics és especial.
Tu en deus saber quatre coses, de connectar amb altres músics: Wilco fa 20 anys que rondeu.
Toco amb músics boníssims amb els quals tinc un vincle musical molt fort i molta confiança quan toquem. Però mai no he sentit el que sento amb l'Spencer. És com si compartíssim ADN, que suposo que és el cas!
Ha influït en l'espontaneïtat i la llibertat que transmet el disc?
Amb Wilco fem el que podem per trobar un territori comú entre sis paios: com menys gent implicada en un disc, més lliure pot ser. Com que l'Spencer i jo literalment hem jugat a fer música des que ell era petit, té certa qualitat lúdica. La música és prou seriosa, però la manera com l'abordem és la mateixa amb què ho fèiem quan tocàvem estintolats al menjador de casa quan ell era petit.
Necessitaves descansar de Wilco? Volies fer una cosa diferent?
No, però molts dels altres membres estaven treballant en altres projectes. Vam passar-nos molt de temps de gira amb l'anterior àlbum. Sabia que fer un disc amb l'Spencer seria diferent. No calia esforçar-se a fer que ho fos: ho seria per naturalesa. Mai no faig les coses amb una finalitat: és una manera de treballar molt gratificant a l'hora de fer música, explorar i veure què passa sense tenir un objectiu específic.
Vau fer el disc en un moment dur per a la família. Fer pinya amb l'Spencer us va ajudar a gestionar-lo?
Va ser una distracció molt saludable, no només per a nosaltres: també per a la Susie, la meva dona, i per al meu fill petit, el Sammy. Per a la meva família és del tot normal ser el testimoni de com un disc pren forma i es planteja una gira. I la família va gaudir d'aquesta normalitat.
Què en pensa, la teva dona, del fet que poséssiu al disc el seu nom?
Crec que li fa una mica de vergonya, però també la va emocionar molt. Sobretot que l'Spencer estigués tan content amb la idea.
La majoria d'adolescents es distancien dels seus pares.
La meva dona i jo estem molt contents que hàgim pogut mantenir la comunicació amb els nostres fills adolescents, i que sembli que ells gaudeixen de la nostra companyia. No puc donar consells a ningú sobre com aconseguir-ho. Però crec que és una qüestió generacional: l'Spencer i el Sam pertanyen a una generació en què les tensions intergeneracionals són menors. Van créixer amb internet, i la gent de la seva edat té una percepció molt diferent del temps. Tenen tota la cultura popular de totes les dècades d'un sol cop, i per a ells és una mica difícil veure en què som diferents.
És per la música, que us feu tant?
No ho sé, al Sammy no li interessa gaire la música. Però viure experiències plegats, ja sigui anar a concerts o gravar discos junts, ajuda a tendir ponts que salven el salt generacional. Crec que té més a veure amb el fet que mai no els vam parlar com si fossin nens: vam partir del supòsit que eren espavilats, que tenien la seva pròpia personalitat, que no eren meres extensions de nosaltres.
Per a l'Spencer, treballar amb tu va ser com treballar amb el seu pare o com fer-ho amb el líder de Wilco?
Ell és fan de Wilco i ha crescut amb gairebé tots els discos del grup, però crec que pesa més que sóc son pare.
Haver fet 'Sukirae' és bo per a Wilco?
Wilco funciona sota l'assumpció que qualsevol cosa creativa que algun dels membres faci fora del grup omple el rebost de creativitat de la banda, no l'exhaureix. Tothom fa la seva, i quan tornem a estar plegats, som com una família que crea junta.
