L'any que ve farà 25 anys que Ani DiFranco va publicar el seu debut. Tenia 20 anys i el seu propi segell, Righteous Babe, una 'mossa recta' amb qui desafiar la corporativista indústria discogràfica.
A punt de fer els 44, establerta des d'en fa 10 a Nova Orleans amb el seu marit, el productor Mike Napolitano, l'any passat van tenir el seu segon fill. "M'he passat molt de temps a casa amb el nen -explica des de casa-. És hora de tornar a la feina amb aquest petit disc", diu en referència a 'Allergic to water' (2014).
El disc s'afegeix a un llegat d'àlbums d'estudi que ronda la vintena. És un dels seus discos menys obertament polítics, però l'activista -feminista, pacifista, ecologista- no s'ha quedat sense coses per dir. Només ha abaixat la veu.
Ser mare ha afectat el nou disc?Durant els últims àlbums havia treballat amb el meu marit, però aquest bebè demana tant que ens feia molt difícil treballar junts, i aquest l'he fet tota sola. He treballat de nit, quan tothom dormia. Per això les veus tenen aquest caràcter relaxat, aquesta intimitat xiuxiuejada, perquè no volia despertar ningú. El bebè crea una bombolla al teu voltant, i en oposició amb l'anterior -'¿Which side are you on?' (2012)-, que era molt polític i cap enfora, aquest és molt cap endins.
Has definit Pete Seeger, desaparegut aquest any, com el teu mestre. Què és el més valuós que et va ensenyar?Si hagués de dir una sola cosa, diria que si veus que s'ha de fer una cosa, fes-la tu i fes-la ja. El Pete era així: agafava el telèfon, organitzava directament les coses, feia el que calia fer. Fins i tot als 90 anys tenia aquesta energia i immediatesa. Sempre he tingut l'instint de ser una activista. Però és molt important tenir models a seguir. Quan em sento cansada o em poso a pensar en 'la meva carrera' en comptes de fer-ho en 'el meu propòsit', penso en el Pete i em dic "a la merda la carrera": què vull canviar del món i què puc fer per aconseguir-ho.
Amb Righteous Babe vas voler mantenir-te al marge de les multinacionals discogràfiques. El col·lapse de la indústria t'ha donat la raó?Sí, o potser vaig tenir sort. La ironia és que quan vaig inventar Righteous Babe va ser en una era que ja ha desaparegut. La indústria ha canviat tant que no estic segura de si entenc aquest món. Ara la manera com arribes a la gent és diferent. Per sort, aquesta manera tan passada de moda de fer del músic, sense preocupar-se del màrqueting, només tocant per a la gent, encara funciona. No estic segura de si vaig anar a l'avantguarda. En un sentit em vaig avançar, però en l'altre encara sóc Pete Seeger.
¿Has fet més un disc de grup que de cantautora?Espero que sí. He estat treballant amb aquesta banda durant uns quants anys, i crec que tenim una mica de groove, ara, m'encanta. Vam entrar a l'estudi i vam gravar les cançons en viu, el disc capta el so d'aquesta banda, la meva intenció era documentar-lo. Espero que es noti orgànic i natural.
Què volies expressar amb la cançó que titula l'àlbum?Cada cop hi ha més gent amb al·lèrgies, fins i tot hi ha gent al·lèrgica a l'aigua. Però com totes les cançons que componc, existeix en diferents nivells. És una metàfora sobre com allò que et dóna la vida també et fa mal. M'han passat algunes coses, aquest últim any, que han estat molt dures. Et sents atrapada, quan allò que més estimes i que necessites més t'està matant.
¿És un tema privat o puc preguntar-te què et va passar?Tant de bo ho fos, de privat. Vaig acceptar fer un seminari de composició de cançons en un hotel en una antiga plantació de cotó als afores de Nova Orleans; ara, totes les antigues plantacions s'han convertit en resorts. Part del meu públic es va oposar que hi anés, i a les xarxes socials em van dirigir paraules plenes de ràbia i odi. No penso que estigués malament, anar-hi. Els meus amics músics de Nova Orleans m'han dit que han tocat en plantacions, blancs i negres. Hi ha gent negra que es casa en plantacions. La gent ha reclamat aquests espais. Però per a qui no viu al sud són un símbol. Va ser una experiència devastadora que les dones, per qui he lluitat durant tota la meva vida, s'aixequessin en contra meva. Vaig passar-me molt de temps sense dormir. Vaig entendre per què hi ha noies que se suïciden després de ser atacades a Facebook. Encara m'agrada tocar, ser intèrpret, malgrat que això em converteixi en propietat pública, i encara estic dedicada a la causa del feminisme. Però de vegades fa mal, tu.
S'ha superat la demonització del feminisme?Cada cop més gent considera el feminisme -que les dones han de tenir igualtat de drets i oportunitats- part de la seva identitat, encara que la seva vida no hi giri al voltant. Fins i tot en el patriarcat es percep que les dones s'estan fent fortes i que això està bé, pot ser sexi i tot. És cada cop més habituali això és genial. Però més enllà de la igualtat, per la qual encara estem lluitant, el feminisme ha de treballar per la pau mundial. El patriarcat ens porta a un desequilibri cada cop més gran, i homes i dones hem de treballar per l'equilibri. Hem d'expandir la idea del feminisme i incloure-hi cada cop més i més gent.
Has cantat a favor del dret sobre el propi cos. No sé si estàs al cas del possible retrocés a Espanya pel que fa a la llei de l'avortament.El patriarcat fa servir la llibertat de les dones en el joc polític per enfrontar-nos els uns als altres. La qüestió sobre en quin moment comencen els drets humans és molt delicada, hi ha diferents opinions i totes haurien de ser respectades. Però hi ha gent a la dreta que no respecta les idees dels altres. La gent treballadora ens hem d'unir en contra de les forces corporatives que controlen els mitjans de comunicació, els governs i les societats.
