Comet Gain: "Veig la melancolia com un col·lega que s’ofereix a comprar-me una cervesa” David Feck parla de 'Paperback ghosts', setè àlbum del grup indie-pop de culte 'Paperback ghosts' (2014) és el setè àlbum de la banda de David Feck des que la va formar a principis dels 90. Tot i que es va publicar a l'estiu, des de la portada fins a les cançons és un disc de tardor, en la vessant obaga del catàleg d'aquests herois de l'indie-pop. "L'estat d'ànim del disc va ser una cosa deliberada -admet Feck-. En la majoria dels nostres àlbums hi ha una idea prèvia a l'enregistrament de quins colors hauria de tenir, i m'agraden els discos que poses en certa època de l'any o en cert moment del dia". El nou disc és dels que es posen al vespre. La melancolia no és aliena a Comet Gain, però a 'Paperback ghosts' la balança s'hi inclina. "Abraço la melancolia, ens fem amics -diu Feck-, d'aquesta manera no em pot consumir. Tendeixo més a veure-la com un col·lega que s'ofereix a comprar-me una cervesa". Però en directe les birres no aniran a compte de la melangia: de nous temes en toquen els justos, la resta són clàssics. "No volem avorrir la canalla amb els nostres tempos mitjos de ploramiques. És molt més divertit que els nens 'indies' ballin o almenys ho intentin que veure'ls somicant. Per a això ja hi ha les habitacions". Líder d'un grup de culte, Feck sent cert orgull d'haver-se "mantingut fidels a aquesta caòtica aproximació no planificada a una carrera que deixa fora de l'equació l'ambici
Damien Jurado estava llest per tornar a l'estudi amb Richard Swift, productor dels seus dos anteriors àlbums, 'Saint Bartlett' (2010) i 'Maraqopa' (2012), quan va decidir llençar les cançons que tenia a les escombraries i tornar al lloc mític que titulava el seu últim disc. Com en un rapte va escriure 'Return to Maraqopa', la primera cançó que va fer per al frondós 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què Jurado oblida que és un cantautor. És la segona part del díptic ambientat en aquesta comunitat que espera el retorn del messies, inspirat per un somni amb què va veure la llum.
"Al principi no sabia ben bé què volia aconseguir treballant amb ell -diu Jurado de Richard Swift-. Només sabia que volia anar en moltes direccions diferents i buscar alguna cosa nova". El productor ha estat un dels catalitzadors del canvi que en tres àlbums ha experimentat el de Seattle, de cantautor amb guitarra a artífex d'un ric pop acústic ornat que es gronxa en ritmes llatins. I tot va començar quan Swift li va dir que els seus discos no feien justícia ni a les seves cançons ni a les seves variades influències. "M'he passat tota la carrera sense fer servir aquestes possibles influències -li dóna la raó-. I crec que estar bé fer-ne ús: no copiar-les però sí emular-les".
Jurado protesta quan se li pregunta per què ha esperat catorze anys per posar això en pràctica: replica que 'Angel of may', del seu primer àlbum, 'Waters Ave S.' (1997), ja era una samba. Però també admet que va abandonar la intenció d'incorporar ritmes brasilers i caribenys després del primer àlbum perquè "no funcionava". "No creia que ningú ho entengués. Si mencionava Bert Kaempfert -director d'orquestra i compositor d'estàndards pre rock, amb tirada per les grans seccions de metalls-, la meva generació no sabia qui era. Suposo que em feia por el que pensés la gent. El grunge estava per tot arreu. No era el moment. Ha hagut de passar temps, però ara sí que l'era. Per fi".
Fe i sabotatge
L'altre catalitzador del canvi va ser el somni que va inspirar el concepte dels dos àlbums, un somni que va reconnectar Jurado amb la fe cristiana. "A mi m'ha obert a noves possibilitats -diu sobre el paper de la religió en la seva música-. M'ha obert les portes perquè pugui passar de tot, i no només allò que els altres esperen que passi. I és una cosa respecte de la qual no hi ha volta enrere".
El que sí que diu que ha deixat enrere és la tendència a l'auto-sabotatge. "He pogut tocar en grans sales, amb grans grups, i no hi he trobat cap necessitat. He pres decisions que potser m'han evitat fer-me més gran del que sóc. Però jo no vull ser famós. No té cap sentit, per a mi. Quan et fas famós la teva vida esdevé el teu art i jo no ho vull, això". Ell no permetrà que la carrera li usurpi la vida.
"Però sabotejar-me ja no forma part de l'equació", afirma, tot i que presentar un disc com 'Brothers and sisters of the eternal son' en solitari pot semblar-ho. Ell ho té clar: "No sóc un grup, sóc un artista en solitari, i no em cal fer concerts amb banda. Faig discos d'estudi que no es poden recrear en viu i que em costen molt de temps, diners i energia. Escolta'ls a casa. En directe prefereixo fer una altra versió de la cançó".