Cançó melòdica i rock són vasos comunicants sovint unidireccionals: icones com Pat Boone han fet seus clàssics rockers, però és poc habitual que un rocker s'endinsi en la cançó apta per a tietes. Excelsa excepció: Mark Lanegan; l'excantant de Screaming Trees -autors de 'Sweet oblivion' (1992), la gran epopeia grunge amb permís del 'Nevermind'- presenta 'Imitations' (2013).
Figura indiscutible del rock americà recent -són gairebé 25 anys en solitari omplint de desolació melòdica blues, rock, folk i country-, Lanegan posa ara la seva gola abissal al servei d'estàndards de John Barry, Neil Sedaka o Sinatra. Per telèfon, el dandi de claveguera és atent, reflexiu i loquaç.
Quin concert veurem?
Hi haurà una banda de rock amb un quartet de cordes. I tocaré moltes cançons del disc nou, però més de la meitat del xou es basarà en altres discos.
Ja vas fer un disc de versions de folk-rock. Ara fas de crooner. Per què aquest canvi de registre?
Quan vaig fer 'I'll take care of you' (1999), ja vaig provar d'incloure un parell de cançons de crooner, però no encaixaven en el disc. La cançó melòdica és un gènere amb grans composicions i vocalistes, i és per això que en volia fer tot un disc sencer.
No et fa por que els fans ho considerin massa comercial?
Faig discos per complaure'm. Si els fans ho gaudeixen o no, és el seu problema. La meva única vara de mesurar és la meva musa. Com et deia, fa deu anys que volia fer aquest disc, i m'hi sento més feliç que amb qualsevol altre. No fa cap bé a ningú preocupar-se del que la gent pensarà de la seva música.
És habitual que un músic de rock reti homenatge a la música que escoltava de petit. Però és estrany veure que celebra la música que escoltaven els seus pares!
Sí! No crec que l'apreciés quan la vaig escoltar per primer cop, de jove era punk. Els meus pares escoltaven més country, però a casa també hi havia discos de crooners. Un cop vaig entendre la grandesa de cantants com Andy Williams -un dels grans de totes les èpoques- tot va encaixar.
Tens algun problema si parlem del passat?
T'ho faré saber.
Ara és corrent que grups de l'era alternativa, com The Breeders, es reuneixin per tocar sencer el seu disc més famós. Faries el mateix amb Screaming Trees?
No. Sóc més que feliç per haver deixat aquesta merda en el passat. No va ser gens divertit tocar aquelles cançons quan eren noves, i segur que tampoc no ho seria 25 anys després. Vam tenir moments molt durs. Em sento molt orgullós de la música feta, però es va fer a pesar d'ella mateixa. Tot eren problemes. De la mateixa manera com m'importen aquells paios en el terreny personal, fer música com a Screaming Trees me la bufa. Mai no ho faria. Em podries oferir cinc milions de dòlars i no ho faria. I com que ningú no me'ls oferirà, hauràs de confiar en la meva paraula.
Suposo que no diries el mateix de tornar a col·laborar amb el difunt Jeffrey Lee Pierce, de The Gun Club.
Ell era divertit i molt generós, i ja feia molts anys que componia discos quan ens vam conèixer. Em va ensenyar molt sobre escriure cançons, i aleshores va ser quan vaig millorar. Els seus discos em van educar, i després va ser el meu mentor. Va ser la figura musical més important que mai he tingut a la vida i també un amic proper.
