Els qui van ser la banda més trista de l'escena indie, ara munten festes discos inspirades en el vudú. Qüestionem el líder Win Butler pel seu nou amor pel lamé A les nou del vespre m'afegeixo a la cua de ben bé un miler de persones a l'exterior d'un inhòspit magatzem al Brooklyn més profund. Tothom vesteix formal, com es demanava. Sembla que estiguem a punt d'embarcar-nos en una festa sexual secreta, però en realitat som allà per a una cosa encara millor: un concert d'Arcade Fire.A dins l'atmosfera és menys d''Eyes wide shut' i més de discoteca clandestina. La gent balla un tema de Marvin Gaye sota la llum de mitja dotzena de boles de miralls. Podríem ser al 1977, el moment àlgid del disco, quan tot acabava a la pista de ball. "Per això m'agrada tant Nova York!", diu un home amb barret i tirants mentre la cançó s'apaga i arrenca el xou. Abillats amb vestits blancs acabats de planxar, Arcade Fire no malgasten ni un segon i es llancen al palpitant ritme alimentat de bongos del senzill 'Reflektor'.
És una cançó que combina la inimitable perícia disco del seu nou productor, James Murphy (conegut per l'etapa al capdavant d'LCD Soundsystem), amb l'obsessió dels canadencs pels mons amagats, les llums que fan pampallugues i la realitat il·lusòria. "Ens enamorem, sols sobre l'escenari, en aquesta era reflectant", canta el frontman Win Butler, en part al públic, en part a la seva dona, Régine Chassagne, que toca al seu costat.Val la pena reflexionar sobre com han arribat de lluny el se
Als premis Grammy del 2012 Skrillex va irrompre com la nova força del dance mundial: va arreplegar tres estatuetes -millor remix, enregistrament dance i àlbum electrònic- i va repetir la gesta un any després en les mateixes categories. Aquest any no li ha tocat res, malgrat participar a la banda sonora de 'Spring breakers', ocasió que han aprofitat Daft Punk per arreplegar-ho tot.
Però el gest de la poderosa indústria nord-americana va ser la consagració de qui és, actualment, la gran estrella internacional de la música de ball, personatge discutit (i fins odiat) pel públic purista però que ha obert la porta d'entrada al rave a una nova generació de joves que reconeixen en els seus temes una energia comparable a la de l'antic punk.
Skrillex és en realitat Sonny Moore, i sempre ha estat un emo, no només pel seu icònic pentinat llarg a un costat del cap i rapat a l'altre: va patir assetjament a l'escola i greus problemes d'autoestima, però sempre va trobar un refugi en la música. Afirma que el seu ídol de joventut va ser Aphex Twin, tot i que el primer contacte professional amb l'escena va ser cantant en una banda hardcore, Second To Last.
Va ser un trànsit furtiu, en realitat: aprofitant un problema de veu, Skrillex va tornar a l'electrònica i ha fet seu un estil vibrant i imitat: ritmes convulsos heretats del dubstep anglès, amb una injecció de soroll, vibracions sísmiques i exageració del recurs del 'drop', el seu signe personal: als seus tracks sempre arriba un moment en què, després de la calma, arrenca una tempesta sorollosa on el baix es torna salvatge.
Que és, ni més ni menys, que el que van fer Nirvana amb el grunge: si la música electrònica actual té avui un Kurt Cobain, un personatge icònic i generacional, aquest és sense cap mena de dubte Skrillex. Per cert, va actuar al Sónar passat amb una samarreta del Barça: intel·ligent i diplomàtic.
Si volem un paral·lelisme amb Messi, el blaugrana amb la seva màgia ha obert la porta a una nova fornada de nens que estimen el futbol, de la mateixa manera que Sonny Moore ha escombrat el rock i el rap com a primera opció musical entre els joves dels Estats Units per portar-los a l'electrònica. A partir de petites gestes es conquereixen els cims del mite.
