Escales de Barcelona: llocs amb encant per descobrir a cop de graó

A l’espai de 500 metres quadrats on hi havia hagut una fabrica tèxtil, Miquel Alzueta hi va crear un oasi d’art contemporani –consagrats i emergents, de diverses generacions– d’un blanc que enlluerna. Uns primers setze graons de baixada condueixen a l’entrada principal: un túnel metàl·lic que obre les portes a una altra dimensió. Un cop dins, setze graons estrets s’enfilen cap al pis superior de la galeria, a on hi ha la sala principal. El timbre espera la vostra trucada.

Els soterranis van estar tancats més de vint anys, esperant entre la pols la possibilitat d’un futur més brillant. L’arquitecte Jean Nouvel es va enamorar de l’espai, i aplicant el mantra de tradició més modernitat, va aconseguir mitjançant deu anys de reforma recuperar detalls industrials com els tancs de formigó dels anys 20 i passadissos de volta catalana. La baixada al lavabo en estany ja paga la pena, però l’espectacular escala posterior és la gran joia, vestida amb un jardí vertical dels més bonics que podreu trobar a Barcelona.

Juan Calet volia treballar a un lloc on se sentís com a casa i va convertir un àtic en un saló de bellesa que podria aparèixer a qualsevol pel·lícula de Lynch, amb aquella aparença clàssica que sempre amaga un misteri. L’equip de 5o1a passa tisora al marge de les tendències, amb qualitat i voluntat que duri, mentre els altaveus escupen una selecció musical de la casa, curada amb el mateix amor amb què tenen cura de la clientela. Més endavant parlarem del seu projecte SPAB, la combinació efervescent de música i hedonisme.

Al cor de l’Eixample, el vell encant d’una escala de fusta actua com una màquina del temps amb destinació París, mon amour. Les parelles es deixen anar entre sofàs de vellut i una llum assuavida que convida a la morrejada constant. El mam també fa pujar la temperatura amb còctels com el hot chilli, que Diego Morales prepara amb toc picant fumat escampat. I si no teniu parella, demaneu pel futur de l’amor a la tarotista de guàrdia que tira les cartes a partir de les 20 h.

No és el primer cop que parlem d’aquesta escala de cargol de ferro forjat que els germans Solé Sugranyes –fundadors del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación)– van expropiar d’una fàbrica de Gràcia per instal·lar-la al restaurant que van obrir el 1976 al Born, i que avui regenta en Pol Torras. Recuperem la història que explicava la Montse Virgili per reivindicar aquest històric de cuina catalana de mercat. 18 graons us conduiran a la sala superior, que reserven per a grups.

Entre una densitat de catifes i fustes pretèrites, la baixada imperial cap a la cocteleria del mític hotel Palace –cinc estrelles amb pedigrí– farà salivar l’aristòcrata divuitesc que porteu a dins. Les fotos de les estrelles del rock més balafiador exerceixen d’elèctric contrapunt decoratiu, inclosa la gran pintura que signa l’Stone Ron Wood, fruit de les moltes hores invertides abeurant a l’espai. I parlant de mam, Jordi Baques és l’autor de la carta clàssica i la gent de Paradiso aporta l’avantguarda d’uns còctels no tan cars com us imagineu. Música en directe de dijous a dissabte.

Si imperés una llei seca, per trobar alcohol caldria baixar fins a les entranyes del Teatre Coliseum, un indret misteriós i desconegut que sura com aturat en el temps. Hi trobareu un club pioner a l'Estat, amb més de 90 anys d'història. Des de 9 euros teniu una taula professional per fer lliscar les boles, i els més agosarats poden llançar el guant als socis, que atresoren a les sobrecarregades vitrines set copes d'Europa.Per l’indret encara circulen els fantasmes dels vells senyorets, de quan les dones hi tenien l’entrada vetada i es perdien fortunes amb apostes de tota mena. Un espai secret a descobrir!

Amb les restes d’una botiga modernista, l’escenògraf i decorador Josep M. Espada va muntar als 60 aquest bar de sinuoses corbes de fusta, molt a prop de l’Ajuntament. Als 80 es va ampliar habilitant el soterrani d’un convent. En descendir-hi, us sorprendrà la barra emmarcada en un altar barroc d’efectes lisèrgics. Entre voltes i murs del segle XI, un joc de miralls que amplia l’encís d’aquesta sala on fan jam sessions dimecres i concerts els caps de setmana.

Si no tens clar a on vas, no hi entraràs. Per arribar al Louro, el restaurant del Centro Cultural Galego, s’ha d’entrar a un portal que també porta a l’Hostal Benidorm i a un d’aquells neoinferns d’apostes esportives. Però si prens l’escala dreta i et guies pel so de les gaites durant 39 graons, arribaràs (ara sí) al Louro. Els mateixos impulsors del Cera 23, l’Arume i el Viana han convertit aquest espai on va néixer el comte Güell en un restaurant de producte gallec de primera i tradició repensada. Musclos de batea, pop cruixent, zamburiñas i altres miracles de les rías.

El projecte original, aquell amb fum de pipes i jam sessions que durant 30 anys va existir a la plaça Reial, va traslladar-se a Gràcia per una pujada de lloguer que no podien assumir. El nou Pipa Club conserva aquell aire de clandestinitat i de salons elegants (i el billar!) on pots fer un glop a 34 graons de distància del soroll de la plaça. Al nou Pipa preparen còctels d’autor com el serendipitat (Campari, vermut, whisky, granadina i licor de cafè Borghetti) i clàssics com el gimlet (ginebra, llima i un punt de soda), que ronden els 10 euros. Hi trobareu la porta oberta de 21h i fins a les 3h.

Un menú de 16,50 euros amb producte fresc i a un principal del passeig de Gràcia? Sí. La Rosa Roselló, directora i gerent, ens explica que ja fa dotze anys que hi són, i que se senten orgullosos de poder oferir plats casolans i bons –com el bacallà amb crema d’anxoves i melmelada de ceba i l’steaktartar,preparat davant del client– a uns preus que els locals ens puguem permetre. 30 graons amb catifa de verd maragda separen el carrer dels seus salons i d’un pati interior clàssic de l’Eixample.

El tòpic ha mort. Ja no es pot dir que Barcelona és una ciutat que viu d’esquena al mar. L’últim dels espais recuperats per a la ciutadania consta de 36.481 metres quadrats i 400 metres de caminada que comencen als peus de l’Hotel W, amb unes escales que baixen cap al mar i formen un tranquil mirador privilegiat a la Mediterrània. Llàstima de l’escultura de Ricardo Bofill –un altre homenatge a la senyera–, tan obvi com posar un gratacel en forma de vela al costat del mar.

Sabem com hi pugem, però mai sabem del cert si en baixarem ensopegant amb la trompa, o si necessitarem els petons d’una persona desconeguda per fer més agradable el trànsit al peu de carrer. La renovació de l’irrenunciable Apolo ens ha fet guanyar metres quadrats i, a més, s’han esponjat els accessos per guanyar per a la causa unes noves escales il·luminades que ens mostren el camí cap a la gresca.

Epicentre nocturn atemporal, quasi místic, la plaça Reial és un gruyère ple de soterranis foscos, refugis antiaeris a prova de bombes de civisme, caus on abismar-se a ritme de marxa imperial i –hores després– emergir de nou a la superfície totalment gat. Entre tota la reialesa, escollim les escales del Sidecar, que han pintat de vermell tantes històries de passió. Vigileu, o hi tindreu un problema.

Segur que heu tingut el miratge: anar torrat com un talp i sentir-vos com a dins d’un quadre d’Escher, no saber ja si pugeu o baixeu. Entre el laberint d’escales del Razz hi ha racons realment macos, un passat industrial d’avorrides jornades de feina transformat en factoria de gatzara, música i despropòsits. Ah, gaudiu de les escales amb moderació, les baixades més bufades acaben a l’hospital. Seny!

El Carmel és un barri fet en un terreny gairebé impossible pel que fa a l’urbanisme, com ho són altres del districte d’Horta- Guinardó, amb 84 trams d’escales mecàniques i també ascensors i el funicular. Dada curiosa: les primeres escales mecàniques fixes de Barcelona van ser les del metro d’Aragó (ara Passeig de Gràcia) i es van inaugurar l’any 1932. Abans havien estat provisionalment a l’Exposició Internacional del 29.

Les quinze escales que condueixen al Saló del Tinell han suportat el pes i l’alegria del que ha passat a Barcelona des de mitjans del segle XIV i fins avui. Quan hi passeu, recordeu que guarden la memòria de la Corona d’Aragó,de la ‘bruixa’ que hi van cremar l’any 1522 –ho expliquen a les Rúbriques de Bruniquer, obra d’història barcelonina de referència que es pot consultar online–, i també de ionquis i balladors d’esbarts i dels milers de persones que s’hi han assegut a llepar un gelat.

A l’arquitecte i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier li devem la introducció del concepte del jardí mediterrani a Barcelona, que es pot apreciar als jardins de Laribal, els de Miramar i el jardí de l’Umbracle, tots ells concebuts per l’Exposició Internacional del 1929. Ell va ser també qui va concebre les escales que connecten el passeig de les Bateries amb els jardins de Costa i Llobera i els de Miramar, que fan de fil entre racons preciosos.