Europa a Barcelona

L’eslògan de promoció de 'Dos vidas' plou sobre mullat: “El millor thriller alemany des de 'La vida dels altres'”. Sense ser un fan del 'crowdpleaser' de les sales de versió original, és evident que, en la seva emotivitat un pèl prefabricada, la pel·lícula de Florian Henckel von Donnersmarck era bastant més sòlida. Tenen en comú el protagonisme de la Stasi i poca cosa més. L’abisme que les separa s’anomena empatia: mentre que el film del director de 'The tourist' estava protagonitzat per dos herois a banda i banda de l’afilat totalitarisme de l’RDA, el que ens ocupa està colonitzat pel punt de vista d’una mentidera que podria vendre la seva mare per mantenir la fantasia d’una idíŀlica vida familiar. Aquesta discutible barreja de melodrama i cinema d’espionatge planteja un tema interessant, que sembla haver-se posat de moda en els 'thrillers' nòrdics de l’escola Stieg Larsson. Què va passar amb els fills que van néixer de la unió entre noruecs i alemanys durant l’ocupació nazi, i que, després de la guerra, acollits en orfenats de l’RDA, es van convertir en empestats per uns i víctimes de l’aparell ideològic del comunisme pels altres? El punt de partida dóna per a molt, sobretot perquè trasllada a l’esfera íntima, familiar, les ferides sense cicatritzar de l’Europa més ‘civilitzada’ quan la caiguda del mur de Berlín va accelerar una falsa homogeneïtzació política. El problema és que la Katrine, agent de la Stasi que es passa tot el metratge intentat amagar una doble identitat q

La crisi de la mitjana edat és el centre sobre el qual gravita 'Viajo sola', una pel·lícula protagonitzada per una dona soltera i amb un treball absorbent que ha de plantejar-se, traspassats els quaranta, si ha triat el camí adequat en bolcar-se en la seva vessant professional i deixar de banda la personal. No obstant això, la directora Maria Sole Togazzi (filla del director Ugo Togazzi), aposta més pel retrat preciosista que per la indagació interna en els problemes i inseguretats internes que sofreix el seu personatge principal. Així, la pel·lícula sembla recrear-se en les atmosferes luxoses dels hotels d'alt 'standing' en els quals transcorre la major part de l'acció, que a tractar en tota la seva complexitat les vicissituds d'una dona en un delicat punt d'inflexió de la seva vida.En qualsevol cas, la pel·lícula es beneficia de la classe que li atorga la interpretació de la fantàstica Margherita Buy, sens dubte una de les actrius més excel·lents de la seva generació, i pel ganxo del sempre atractiu Stefano Accorsi, als quals ja vam veure junts en aquella petita joia oblidada que era 'La fada ignorant'.

Fa un parell de dècades, quan la carrera de Jeunet s’enlairava i la de Terry Gilliam començava a jugar a la ruleta russa, bona part de la crítica convertia els seus estils, tendents a la hipèrbole, en germans bessons. Era una comparació precipitada i d’allò més fàcil, que ara ens esclata a la cara amb 'El extraordinario viaje de T.S. Spivet', que podria considerar-se la versió Disney de 'Tideland'. Citem una de les obres més maleïdes de Gilliam perquè també estava narrada des d’un punt de vista infantil, aspirava a ser pur Americana i s’articulava al voltant d’un trauma. Però l’exuberància de la posada en escena de Jeunet, que fa brillar el 3D, no té res a veure amb el neogòtic: la lluminositat del film coŀlideix amb la tristor del que explica, i fa la impressió que el cineasta francès posa el complex 'Amélie' per sobre de les necessitats de la trama.

Això és potser el més irregular que ha fet Laurent Cantet, però també el més ambiciós i singular. El responsable de propostes potser massa acurades, com ara 'Recursos humanos' o 'La clase', es basa en una novel·la de Joyce Carol Oates per explicar la història d’un grup de noies americanes dels anys 50 que formen una banda, un projecte que les portarà per camins que no esperaven. En el seu primer treball de parla anglesa, Cantet compon un relat fragmentari, desigual, potser massa llarg, que barreja escenes punyents i impulsives amb d’altres que no sempre arriben a aquest nivell de salvatge sofisticació. El resultat final es troba a mig camí entre l’histrionisme i la banalitat, però demostra un coratge que el cineasta sempre havia mantingut ocult darrere de ficcions tan correctes com previsibles.

No sé com fer aquesta crítica sense desvelar la petita sorpresa que ha representat per a mi. Podria escriure que és la història d’una família escocesa a la qual trobem quan el fill torna de la guerra, acompanyat d’un amic que es vol casar amb la seva germana. Els seus pares estan a punt de celebrar els 25 anys de matrimoni. Podria dir que és un melodrama en què l’estabilitat emocional dels personatges perilla per culpa de malentesos, desitjos no assolits i errors del passat que sempre tenen conseqüències. Podria explicar que m’ha fet pensar en el cinema de Minnelli o Stanley Donen, i especialment en un títol en concret, 'Sempre fa bon temps', on es barregen el drama i la comèdia musical. 'Amanece en Edimburgo' és un film antic, i per això també és una pel·lícula molt moderna, en la qual la música i les cançons, com abans, no són un afegit, sinó part fonamental de la història.

Fa tres anys, Nanni Moretti ens va presentar un Papa que es confessava cansat i que decidia desertar del seu càrrec. Ara, Roberto Andò trasllada al cinema la seva novel·la Il trono vuoto per explicar-nos el cas d’un líder socialista que, sentint-se deprimit, s’esvaeix de la nit al dia. Si el film de Moretti va trobar una inesperada correspondència amb la realitat, Viva la libertà! no es conforma a ser només un toc d’atenció sobre l’esfondrament d’un referent identitari d’una Itàlia profundament afectada per la crisi, i la seva ona expansiva s’escampa fins a contemplar el penós estat de les esquerres europees; entitats fatigades i inútils, inhàbils a l’hora de transmetre un missatge fort al poble. Però el valor de la pel·lícula d’Andò no es troba tant en el diagnòstic com en el satíric remei que proposa: suplantar el polític pel seu germà bessó, que resulta ser un filòsof mentalment inestable, que ha passat una temporada intern en una clínica psiquiàtrica. A través de la poderosa doble interpretació de Toni Servillo, veurem com l’estadista es refugia a França en el record d’una antiga amant (Valeria Bruni Tedeschi, que fa doblet a la cartellera amb 'Un castell a Itàlia'), i troba una inesperada realització en el món del cinema, ajudant a construir un decorat, una posada en escena que mai no va aconseguir aixecar convincentment com a figura pública. Mentrestant, el seu bessó sacseja els fonaments del partit, iniciant una enèrgica revitalització i

Quan es va estrenar 'El viaje de Bettie', fa cosa d'un any, servidor es preguntava: ¿en quin mal moment Catherine Deneuve, icona sexual d’altres èpoques, Venus de Buñuel i vedette de Demy, s’ha convertit en el prototip de jubilada ploranera i dimitida, que arrossega els anys dins d'un xandall gris? Em costa compartir la visió que el cine francès insisteix a donar de la tercera edat, la idea que al tram final de la seixantena s'imposi un retorn a la infància obstinat i poc pertinent, la transformació en un nen petit descontrolat que no sap tenir el cul a la cadira més de tres minuts. Doncs bé, aquí tenim una reincidència en el tòpic, ingenu fins a la irritació, amb Catherine Deneuve privada, un altre cop, d'aquella elegància superba que la va convertir en una icona del cinema.

Viatjeu i menjeu-vos el planeta sense sortir de Barcelona! Sabíeu que és possible recórrer el planeta a través dels plats que serveixen als restaurants de Barcelona? Si sou capaços de cruspir-vos aquests 80 plats sense sortir de la ciutat, fareu que aquell Willy Fog que va fer la volta al planeta sembli un xitxarel·lo! Pollastre amb mole (Mèxic) El mole és un dels elements més complexos de la ja per si mateixa barroca cuina mexicana. La xocolata és l’element més reconeixedor de la salsa, però porta més de cent xilis secs diferents. Mandonguilles amb sèpia (Catalunya) Aquest clàssic català és un guisat de xup-xup tel·lúric, en què deixar la sèpia tendra és tot un art que té moltstrucsperònomés admet un resultat: el bo. A Casa Leopoldo hi trobareu aquest mar i muntanya enriquit amb gambes i amb una picada plena de saviesa que ens remet a les grans cuineres de l’Empordà. Capipota (Catalunya) Aquest estofat de morro i pota de vedella, al clàssic Can Vilaró adquireix proporcions mítiques: asseguts en una senzilla taula, estem menjant el paradigma del capipota. L’essència de la cuina catalana... Albergínies a la mallorquina (Mallorca) Encara que maltractat sovint, aquest plat cuinat com cal és una delícia: albergínia ben tendra cuita al forn i gratinada, farcida d’un sofregit de carn de porc espessit amb pa ratllat. Idò! Escudella i carn d'olla (Catalunya) L’olla catalana, amb carn i gra, és la més digestiva de totes les elaborades a la península ibe

Sabies que hi ha comerços de més de 25 nacionalitats a la ciutat? Te'n descobrim un de cada país. 10 restaurants pel món EUA: Bernie's Aquesta és una acurada reproducció d'un diner nord-americà, fins al punt que el mobiliari s'ha exportat d'allà. El que els diferencia d'altres locals similars és que ells amplien l'oferta. No és només una hamburgueseria, és un restaurant nord-americà amb una graella per fer entrecots, costelles i filets, a més d'especialitats com l'escalopa a la napolitana.Això sí: ​​les hamburgueses, contundents i amb salses casolanes, no deceben en absolut. I la cuina obre fins tard. Israel: Kosher Club Que ara a Barcelona hi hagi un segon restaurant kosher –després del Delicias de  Santaló— no és casualitat ni moda. Ciutat cosmopolita i punt obligat de visitants estrangers, Barcelona ho necessitava. Però també jueus residents, viatgers i sobretot creueristes nord-americans, per no parlar d’aquells que només vénen des d’Israel per veure el club de la seva vida. El Barça tenia dificultats per donar menjar segons els preceptes de la religió jueva. Ofereixen una cuina senzilla, però de gran qualitat. Corea: Jin Da Le En el piso de arriba del centro comercial Diagonal Mar, este restaurante de especialidades coreanas y japonesas ofrece platos calientes y un sushi muy digno. Argentina: 9 Reinas Un restaurant argentí d'alta volada, amb carns de tot el món i pasta feta a mà. Sovint hi trobareu cares conegudes de l'esport. Un dels propietaris és l'exjugador de l'Espa

El Mutis, una estança on l'educació compta tant o més que la cartera, ha guanyat el premi a millor bar d'Europa   Com diu la cançó de Ryan Adams, the bar is a beatiful place. Un altre cataplasma musical sublim per al cor trencat, un elogi dels colzes a la barra i al bon taverner que ens emboira la crua realitat és Lived in bars de Cat Power. Totes dues són cançons que podrien succeir al Mutis: a very beautiful place, és un bar collonut. Tant, que aquesta cocteleria ha sigut triada per la revista Drink's International com el millor bar d'Europa i la setzena millor cocteleria del món! "Ep, som la millor cocteleria de l'Europa continental, els britànics no se senten part d'Europa", puntualitza amb sorna Kim Díaz, propietari del Bar Mut -casa de la bona llauna i el vermut regi- i la seva extensió coctelera, el Mutis.  La segona puntualització de Díaz la fa més satisfet: "Aquest no és un premi tècnic pels còctels sinó a la cocteleria, a l'espai. Una cocteleria és una barra amb un bàrman. Nosaltres li hem donat la volta, i això ho han valorat molt". Perquè el Mutis és un bar que no és ben bé un bar. Un club privat democràticDíaz evita escrupolosament  la definició de bar clandestí. Tot i que el Mutis va obrir el 2009, just en l'època en què s'inaugurava la faŀlera per moure una taula de planxar i descobrir una barra de montaditos. "No m'agrada gens la definició, som un altre concepte de lloc. Més aviat som un club privat que un lloc clandestí", matisa. Afegirem que és