L'advocat Santiago Melchor va dir al seu nebot Armando Álvarez Melchor: "Si alguna vegada vols independitzar-te, compta amb mi". Quan l'Armando li va comunicar que havia arribat el moment, el Santiago va empaquetar la família i va deixar Veneçuela. Respiren tranquils a Barcelona, on passegen pel carrer sense por dels assalts caraquenys, o dels talls de llum i de queviures. L'Armando va aterrar fa anys a la ciutat seguint els passos del seu germà Gonzalo, xef a qui vaig conèixer al Japó, on mana a l'antiga mansió del comte Ogasawara. Veneçolans que encenen focs, iŀluminen restaurants.
L'Armando i el Santiago han posat a nedar el Capet, que agafa el nom d'un peix mediterrani que ni cuinen ni han vist mai. Els va agradar la sonoritat i aquella t que es queda fixada com el pal d'un vaixell. Vaig saber de la seva existència gràcies al fotògraf Jordi Cotrina, que al seu torn havia estat informat pel cuiner Xavi Codina, de La Panxa del Bisbe, amb qui va treballar. La gastronomia funciona així, per cops de fitxes de dòmino. Bistronòmic modest en la seva presentació, un xamfrà amb llum. La majoria són caus de talp: quina pena en una urbs com Barcelona, amb excedent solar.
Encara amb la prudència dels començaments, la bona mà de l'Armando és manifesta. Ho demostra amb un plat en l'imaginari col·lectiu (pop a feira), que transforma en una cosa diferent: pop amb iuca fregida i maionesa d'herbes. El que era vermell és verd. Diana! El tiradito de sorell, bon tall, està ben contrastat amb els bastons de poma i els maduixots, joc amb fruites que donen vivacitat a la preparació. Els cruixents agraden al xef: hi ha un element crunch a cada plat, per a alegria de mòrbides textures.
Els pares de l'Armando regenten "una posada" i ell va aprendre l'ofici de la mare. "El meu fort és treballar més que estudiar". A Barcelona, va començar al Coure com a cambrer i hi va tornar, un temps després, com a cuiner. El Coure i Albert Ventura són grans influències: es nota en la croquetota (la croqueta és menjar per a mandrosos) i en els lletons de vedella amb escabetx amb safrà. Un pa fantàstic de Joan Grimal, que va fer les postres del bigtronòmic Coure (amb g de 'gran'). Amb ganes de riure, bec La Comedia, del Montsant.
Dos plats més: el gaspatxo de tomàquet i remolatxa amb tàrtar de salmó i el reig amb migas i quenelle de patata i mongeta perona, que no necessita la cecina fumada. Va fallar amb un plat del dia: la cua de vaca farcida de botifarra negra, suma de contundències. ¿I per què no substitueix el porc per fruita seca saltada, un altre crunch?
Un bistronòmic és ping-pong. Un restaurant convencional és tennis. ¿Què ofereix el primer? Velocitat, toc, astúcia, lleugeresa. I preus de mida mitjana, com pilotetes. Una benvinguda per al Capet, que engrandeix la llista d'aquests espais que semblaven fugits de Barcelona.
Discover Time Out original video
