Daniel Brin és un home afortunat. El somriure encén la seva cara de manera permanent, encara que camini sobre ganivets. Després d'una vida com a assalariat és propietari. Està més il·lusionat que un Erasmus en la primera nit a Barcelona. La conjuntura li ha estat favorable. Buscava un local i, malgrat la situació, els traspassos segueixen a preu de lingot. Va saber que el seu amic Àngel Pascual, amb qui havia treballat, se n'anava a Hong Kong i que el que va ser Punx es podia convertir en Daniel Café. Per entrar-hi a viure, com als pisos.
Des de la inauguració va ser el responsable del Cafè Emma, propietat de Romain Fornell i Michel Sarran, on servia un paté de campanya que atreia xefs celebèrrims en dies d'oci. El paté és rústic i gustós -en algun punt, la mantellina que l'envolta apareix massa gruixuda- i dóna la benvinguda a aquest restaurant "de cuina francesa amb influència catalana", l'alteritat del qual podria estar representada per una doble degustació. 'Crème brûlée' (CB) i crema catalana (CC). Vegem, Daniel, ¿quina és la diferència? " La 'crème brûlée' es cuina al forn". I l'antiguitat: la CC antecedeix l'altra uns centenars d'anys. Li agrada la idea d'aquesta bipolaritat i planeja un 'platillo' amb els dos grocs.
Després del paté per a berenars freds al camp, segueixo amb un altre plat carni que no ha tocat foc, el tàrtar de bou. ¿Bou? "Sí, me'l serveix Puigbó ". Un mugit amb la salsa 'bistrot' i el seu degoteig de Worcestershire i tabasco, bon tall i bona picor per a galtes de 'duralex'. El pare del Daniel era carnisser i a ell li deu el coneixement de les peces i les receptes de pollastre rostit i blanqueta de vedella. També el 'boeuf bourguignon', l'estofat de bou amb vi de borgonya, té alguna cosa del seu progenitor, "marinat durant un dia i cuinat tres hores al forn a 180º", i del mateix Daniel, home sense pressa, calmat. Aquest moment professional és una mica 'boeuf bourguignon': la seva carrera ha necessitat temps i repòs, una llarga cocció. Amb alguna indesitjada resistència, els talls es desfan a la boca. El vi Llebre, de Tomàs Cusiné, ensenya les orelles per aplaudir.
Tant el bou, el bou que Josep Pla envejava als francesos, com l'#arrosperaun de sípia i gambes, que també provo i disfruto, són plats del menú de migdia a 12,50 euros, bon material per a un curt preu, i tot i que el Daniel no sap si li sortiran els números somriu com ho està fent des que va obrir. La 'crème brûlée' de les postres és una 'crème brutal', encara que l'excés de proteïna d'aquest àpat, a mitges de la carta, a mitges del menú, em deixa més esgotat que les obres completes d'Alexandre Dumas (pare).
Nascut a Perpinyà, el Daniel va arribar a Barcelona fa set anys per l'amistat amb Eliane Thibaut Comelade, historiadora de la cuina, a qui s'ha de preguntar sobre la 'crème' i la crema i el que les uneix més que el que les separa.
