Paco Pérez és un xef maratonià: resistència i llarga distància. La seva carrera és contra el temps i els prejudicis. Moto xef, jet xef, tren xef, cotxe xef, bici xef. Mitjans de transport per complir les obligacions entre Llançà-Barcelona-Berlín i aviat Mallorca. És per gust? És un masoquista dels trasllats? És perquè té capacitat i perquè mantenir el Miramar a Llançà (tres estrelles, ja!) és onerós. El Miramar és la casa del Paco i la Montse Serra, i el centre de tota la resta. Sense els treballs en aquest destí obligat seria impossible traslladar creativitat al berlinès 5, a l'Enoteca, La Royale/Black i L'Eggs, desdoblat en aquest Doble al qual es refereix la crònica. Un dins d'un altre com una matrioixca: cada vegada és més comú trobar locals multiplicats. La penúltima hora és que el Paco ha deixat The Mirror i el seu arròs amb socarrat de dues cares.
Per què s'ha de renunciar a aquest superplat, arròs doble cara, que quadraria de meravella al luxós soterrani que és el Doble? A dalt L'Eggs, a sota el club. "No és un restaurant. És un espai informal amb música en viu. Hi pots venir a sopar o a menjar dues cosetes o a prendre un còctel". Triturar els formalismes i les rutines. Una dona canta, un home toca el piano, un client pren un dumpling farcit de llom ibèric i escamarlanets. Toca un altre dumpling, Sam. Entrar, brindar, escoltar música, beure un còctel de Javier Caballero, artista de les combinacions amb un llibre al mercat líquid, Liquid experience. Coctelería evolutiva. Tot Barcelona ja és un naufragi de gels. Demano al Javier un cop sense alcohol i em serveix un trago del qual beuria una bóta sencera: suc de magrana, aigua de gingebre, glaçons de la mida del cap d'un nen.
El Paco ja té una edat i revela que Doble es refereix als rombes de la tele en blanc i negre de quan érem petits i els restaurants, espais inabastables. Dos rombes: prohibit, nocturn (obren de les 20 h fins a les 3 h). No hi ha memòria a la carta, sinó actualitat, encara que els bons-bons panets en honor a Obama, Einstein i Adrià -pernil ibèric, patata palla i ou, el millor- podrien representar els berenars en pantalons curts. Hi vaig anar així que van obrir i eren prudents en picants i acideses. Ara ja donen més canya.Carta mundialitzada
-Agència de Viatges Paco-, el més recomanable és l'amanida thai amb un gelat de curri per salsar la juliana de verdures i fruites; el tiradito de sorell en sashimi, xili i rocoto, servit sobre l'espina (bellesa, el peix és el plat); els rotllos de primavera amb llamàntol i papada ibèrica; el shabu shabu de suc de boví on mullar les làmines de wagyu. I la minihamburguesa de vaca anyenca i formatge Ermenssenda per votar que sí. A la #kuinaurbana del Doble li falta companyia: l'arròs amb socarrat de dues cares. Quan tot s'enfonsa, s'han de rescatar els grans plats.
