Ernest-Dai Fibla Takahashi, de 29 anys: el nom i els cognoms centren, i delaten. De pare català i mare japonesa. Tots dos, traductors. El restaurant Hisako parla de la seva àvia, filla d'un general, nascuda a Tòquio i fugida a Osaka. I parla de la seva mare, la Keiko, que al Londres de mitjan anys 70 va trobar el seu pare, tots dos estudiants d'anglès. Encara que la Keiko procedia de l'altre extrem del món, el Jordi venia de més lluny: d'una Espanya en què s'extingia una dictadura amb aires d'edat mitjana. La història es podia haver acabat quan cada jove va tornar a casa seva un cop complerta l'obligació acadèmica. El Jordi va resultar ser intrèpid i va viatjar al sud del Japó a la recerca d'aquella noia que va conèixer al Londres del punk i els imperdibles. 40 anys després, el fill de la Keiko i el Jordi ha obert al carrer de Londres de Barcelona una izakaya, una taverna amb el nom de l'àvia, Hisako. De Londres a Londres.
L'Ernest se sent molt català i "molt japonès", i assumeix les seves dues meitats amb harmonia. Al restaurant Cinc Plats, on va ser cambrer després d'estudiar turisme, va conèixer el cuiner Jun Fukuyama. L'ha fitxat per honrar la Hisako: "Admiro la seva creativitat, la cura que té amb tot. Com s'organitza. En un 85% vaig obrir perquè ell em va dir que sí". L'Ernest va ser rodamón abans d'instal·lar-se al juny al carrer de Londres. A Nova York va repartir menjar japonès en bicicleta: "Pagaven esplèndidament". De l'avi general, pràcticament no en recorda res, però té molt present la Hisako i les vacances a Osaka i aquell besoncle que preparava gyoza i a qui la Yakuza va obligar a tancar.
Escoltar l'Ernest i la seva vida en dues meitats és interessant. El menjar que serveix participa d'aquesta dualitat. "Cuina japo no del tot japo". Per exemple, els pèsols amb caldo de dashi fumat, els makis d'albergínia amb pernil i salsa de soja -preparació a la-qual-li-falta-alguna-cosa- o l'okonomiyaki, venut com a trinxat japonès.
El carpaccio és excel·lent, un quadrat jaspiat amb multitud de vegetals i salses (miso, ponzu). Menjar-se'l és fer una mossegada a un Pollock. Carn de boví -bona infiltració de greix- que li serveix Puigbó. "No sempre en tenen". Desconeix la raça, no és Wagyu, no el podria pagar. I no fa cap falta. La catifeta vermella és l'emperadriu del menjar: saborosa i bonica.
Abans, m'he pres un gotet amb ostra (millor tallada en dues parts) i gelea de dashi i la ventresca de tonyina (molt bona) amb salsa d'eriçons. M'acomiado amb el pastís de formatge fresc i galetes salades.
Obrir l'Hisako ha ajudat l'Ernest amb la seva identitat: parla amb el cuiner en japonès, se submergeix en la gastronomia dels seus antecessors. La contracuixa de pollastre homenatja l'àvia, i el bacallà, la mare. Els restaurants amb històries són emotius.
