A vegades tenim la sensació -un xic provinciana- que tot terreny sovint trepitjat pel guiri habitual és territori tòxic per als que van amb el carnet a la boca de bon barceloní. L'obertura del macroespai Ocaña -únic al centre, 1200 m² de fàbrica de segells de goma rehabilitada en macroespai diürn i nocturn- va demostrar que a la plaça Reial es podia compaginar teca i sarau per a nadius i turistes amb elegància, tal com passa als clubs de Berlín o Reykjavík.
Ara, dos anys després de la inauguració, han fet un pas més: acaben de convertir un dels dos bars del lloc en Ocaña DF, una mescaleria i restaurant mexicà amb rivets peruans. Ara bé, sense cercar l'ortodòxia sinó amb la idea de "fer un viatge exòtic i que no sigui massa purista per Mèxic i el Perú. Res massa rígid, perquè més endavant potser canvia", expliquen els propietaris.
Com tot el concepte d'Ocaña, aquest esperit lúdic s'ha concretat en una execució notable; un fer les coses bé però sense prendre's massa seriosament a un mateix. Començant per la mescaleria: han fitxat l'Adriàn Hernández, un bàrman d'Oaxaca, la zona de producció per excel·lència d'aquest licor que comença a no ser tan desconegut per aquí. Hernández -que com tots els bàrmans mescalers prefereix que la gent l'apreciï sol- executa amb gran solvència una carta dissenyada per Mario Greenfield.
Un home que, si em permeteu el joc, és un mite nocturn de Mitte, un paio que ha sabut combinar el vessant autoral de la cocteleria amb la conceptualització de clubs espaterrants (fora de Berlín, l'Ocaña). I sí, Greenfield va inventar el còctel més embafador del món, el Pink Martini, però ho redimeix amb barbaritats com el Conejo Muerto, fet de suc de pastanaga, xarop de curri i mescal.
Fusió amb coneixement de 'causa'
El xef resident també és alemany: Martin Schanninger, també amb background berlinès i nocturn, ha fet un divertit i saborós mash-up del Perú i Mèxic amb el producte català. Tenen barra de tiraditos i cebiche; i els tacos i les quesadillas que arriben a taula no són els ortodoxos, sinó jocs com una quesadilla que, a més d'anar farcida amb formatge, xilis de Jalapa i pebrot, s'associa amb camagrocs i trompetes de la mort i no pas amb el fong del blat de moro.
I els carnívors gaudiran amb unes costelles de porc ibèric al pastor -marinades amb salsa de tres xilis i cítrics- que es desfan com la mantega i reconforten la panxa com el mole. De l'apartat peruà, tasteu-ne la causa (patata) farcida de carxofa. Dos alemanys remenant Mèxic i el Perú amb una òptica catalana? Pot sonar incongruent, però sota la mescla de l'art d'Humberto Spindola i les pintures de Zlotykamien -pioner de l'art urbà a França- té sentit.
