Els restaurants més romàntics per Sant Jordi

Inaugurat el 1974, premi FAD d’interiorisme, la història d’Il Giardinetto va estretament lligada a la Barcelona creativa de finals dels 60 i principis dels 70, encara que el seu naixement va ser just en l’instant en què les residències de cap de setmana van aniquilar el moviment de la Gauche Divine. El 2004, Poldo Pomés, fill del fundador, Leopoldo Pomés, va agafar les regnes del restaurant per oxigenar-lo, amb dues idees clares al cap: restaurar la carta i ser fidel a la màgia estètica que el va fer emblemàtic. A Il Giardinetto es respecta la temporalitat dels productes, carxofes amb ous a l’hivern, o tallarines amb trufa blanca a la tardor, i es respecta el llegat Correa-Milà. Però la fidelitat no està renyida amb la modernitat i, per seguir el signe del temps, Poldo va decidir allargar la barra del bar i la va obrir al carrer, animat per l’auge dels platets de barra  i per l’auge del gintònic i de les copes llargues sota cels sense estació.

Sota l’atenta i càlida mirada de Mercè Navarro, alma mater d’aquest vaixell insígnia que va ser un atractiu més dels jocs olímpics, el Roig Robí segueix oferint una de les més bones i serioses cuines de Barcelona. Ho fa en un entorn que en aquesta època de l’any té encara més autenticitat. A partir de les reformes de l’any 2000 i més recents, el seu pati posterior s’ha convertit en una de les terrasses més agradables en aquesta època. Tot i que s’hagin cobert ara un parell de reservats, permet gaudir de les seves plantes enfiladisses i arbres durant tot l’any.  Roig Robí és sinònim de seducció i elegància. En l’art transmet vives emocions: per això, suposo, van escollir aquest nom.

Dinar a la Fonda Espanya és un dels luxes que es pot donar un bon vivant d’aquesta ciutat, però no pel preu, sinó pels components que transformen aquesta fase del dia en un moment agradable i inoblidable. S’hi ha d’entrar amb la mentalitat de passar un moment rodejat de bon gust. Per l’estil del menjador, espai modernista, originalment projectat i decorat per Domènech i Montaner, i per la bona oferta gastronòmica de la mà d’un dels grans cuiners del país, Martín Berasategui. Als fogons hi ha un experimentat Xavier Sender, set anys deixeble predilecte del gran cuiner basc i amb una trajectòria que es percep en el resultat final de cada plat.

Barcelona gaudeix del primer restaurant a obscures del sud d'Europa. Dans Le Noir, que forma part d'una cadena que té restaurants a Londres i Moscú, ofereix un sopar sensorial totalment a les fosques, on els cambrers són invidents que ens guien a través d'un menú tancat. Una experiència única i colpidora, però molt recomanable.

Ikibana atansa Tòquio i São Paulo als bons paladars. Ho fa amb una oferta culinària barreja d’aquestes dues cultures tan dispars, la nipona i la brasilera, que van saber fondre’s a principis del segle XX, quan van arribar els primers immigrants japonesos al Brasil.Els ingredients que duien a les seves maletes aviat es van acabar, però ho van compensar amb un magnífic rebost natural de productes exòtics, que si bé no substituïen les seves matèries primeres, creaven una nova cuina. “Més de cent anys després, la tradició culinària nipobrasilera té fama mundial i una forta identitat pròpia”, destaca Ikibana als seus postulats.

Quin és, en el fons, el motiu pel qual anem a un restaurant? Un. Divertir-nos  mentre assaborim gustos que ens fan viatjar als racons més recòndits de la memòria. I és que la cuina, quan és tractada amb una sensibilitat poètica, és un magnífic visat cap als paradisos perduts. Al Mil921 el tomàquet té gust de tomàquet,  i tots els productes tenen el gust que haurien de tenir si el món fos just. Amb tot, estem d’acord que la cuina de producte és un bé que s’ha de cuidar, però un producte, per molt biodinàmic que sigui, si és tractat per una mà poc destra, acaba perdent la dignitat. Per sort, l’Àlex combina allò que se li ha d’exigir a un cuiner: imaginació, ofici i respecte per bèsties mortes i pels clients vius.

Al final de la senyorial Avinguda Tibidabo es troba aquest clàssic bar i restaurant de la zona alta de la ciutat. Ells mateixos es fan dir el balcó de Barcelona, i el nom els hi va que ni fet a mida. Perfecte per fer-hi còctel o menjar cuina mediterrània companyia d'unes bones vistes panoràmiques de la ciutat.

No és només un restaurant d'alta gastronomia on menjar bé, sinó el laboratori de Jordi Herrera, un geni boig a mig camí entre cuiner i inventor, que investiga amb totes les eines que té a mà per treure el màxim rendiment de tots els productes que li passen per davant. L'hem vist amb coses tan curioses com una graella amb broquetes per coure els aliments des de dins o un aparell de cocció basat en la força centrífuga per reduir la humitat dels aliments. Com els grans artistes del Renaixement, posa la ciència al servei de l'art. I això l'ha fet merèixer una estrella Michelin!

Cuina mediterrània i de peix amb tocs moderns en un ambient chic: la torre del telefèric que està més a prop del mar. Penseu que pujar llagostes, oli i vins a 75 metres d'altura no és fàcil ni barat. Així que calculeu 80 euros pel cap baix. Un dia és un dia. Una altra opció més econòmica es reservar entre setmana i gaudir del seu menú de migdia.

Darrerament, els restaurants de cuina francesa s’han inclinat, potser per comoditat, potser per preu, cap a la cuina de bistrot. Una cuina simple, ràpida, gustosa, de gran acceptació al país veí. Le Petit Bergerac, en canvi, s’ha mantingut en el que s’anomena cuina burgesa, que va captivar el món sencer pels guisats, les salses cremoses, les masses ben preparades.  Ja fa gairebé quinze anys que en Cyril i la Maria l’ofereixen diàriament al bonic restaurant del carrer d’Aribau. Còmode, càlid, ben servit i sempre disposat a agradar.