8 coses curioses que han passat als restaurants de Barcelona

Què hi va passar? La gent demana coses rares. Un dia, en Sergi explica que "van entrar vint tailandesos i em van començar a demanar coses seves: volien noodles i suc de mango! Els vaig fer uns fideus a la cassola i van quedar contents amb l’adaptació nostrada". El client no sempre té la raó. 

Que hi menjaré? Sergi de Meià té restaurant amb nom propi, on fa el que ha fet sempre: treballar amb una trentena de proveïdors de confiança, km0, per oferir cuina d'autor amb voluntat ecològica que ell denomina com a "cuina absolutament de proximitat". Plats espectaculars? Un cebiche de verdures excel·lent o un be desossat amb puré de nyàmera i terra d'herbes sensacional.

Què hi va passar? El xef Jorge Sastre clava les coccions. Però explica que un dia "van entrar un grup de japonesos que van demanar el nostre pop cru! És un pop molt bo que fem a la brasa, amb parmentier de tòfona. Però escolta, el volien cru, i el vaig fer perquè el mengessin així". 

Que hi menjaré? Contra el 'montadito' de tot a cent, art i gastronomia. "A portar la barra a la taula" diu la Maria Pedrosa, la propietària, perquè meravelles com el pintxo de foie gras a la planxa es puguin degustar amb calma. Menjareu entre tàpies i chillides: la seva mare, Soledad Urabayen, abans de posar una barra, era marxant d’art. També hi trobareu un repertori de plat sencer basat en el receptari basc d'alta frescor i qualitat. 

Què hi va passar? En Marc Gascons explica que "l’altre dia un client volia una espatlla de cabrit sencera, un foie i un colomí. Tot al mateix plat. Li vaig proposar servir-ho plat a plat. Va dir que no. Doncs mira, ho vaig muntar tot en una safata de porcellana gegant i llestos". Això sí que és cuina creativa i de proximitat!

Què hi menjaré? El producte és el protagonista d’una carta que revisita els 'hits' de la gastronomia catalana i mediterrània amb un toc d’autor, aquella espurna inconfusible dels grans cuiners.

Què hi va passar? Agafeu-vos: l'Armando Álvarez recorda que a l’antic Capet, a Gràcia, "en ple servei ens va entrar un patinador volant per la finestra: un cotxe el va colpejar i va entrar trencant el vidre. Es va fer molt mal. Va quedar estès a terra inconscient". Es va matar? "No, però per la seriositat dels paramèdics es notava que era un accident greu". Nedant en l'ambulància, que dirien els Surfing Sirles. 

Què hi menjaré? Hi fan una cuina de característiques molt pròpies, refinada, saborosa i on cada ingredient juga un paper important amb el resultat final de l’excel·lència. Que senzill és l’espàrrec blanc cuinat de manera diferent de l’habitual, crocant i saborós, acompanyat de botàriga, fonoll i anet, una combinació exquisida. 

Que hi passa, d'estrany? Prejudicis! La Laila Bazham (filla de filipina i brasiler), intenta oferir una panoràmica inclusiva de les cuines del sud-est asiàtic. I explica, sorpresa, que "certa gent d’aquí quan pensa en la cuina del sud-est asiàtic pensa en insectes. I me’n demanen! Aprofito per dir que al sud-est asiàtic en cap gastronomia es cuinen insectes!". Ja ho sabeu, si voleu formigues, als mexicans. 

Que hi menjaré? Un lloc particular, personal i intransferible: Practica una fusió de menjar de carrer del sud-est asiàtic i d'Amèrica llatina fet amb realisme, inspiració i coherència. Un dels plats signatura: el 'laksha' és una sopa de fideus de Malàisia que convertim en un risotto.

Què hi va passar? Quan sopa d'alta gastronomia, la gent sol anar tocada i posada i comportar-se bé. Però Bernat Bermudo recorda "un noi amb jet-lag, o massa copes, ves a saber, va demanar el degustació a la barra i es va quedar adormit a l’snack. Cada deu minuts queia adormit i preguntava si ja havia acabat". El pobre paio no va passar dels 'snacks' d'un degustació de vuit passes. 

Què hi menjaré? Bernat Bermudo, fusiona tradicions culinàries molt allunyades, com la tailandesa, la peruana o la catalana, amb grans resultats. Un exemple: el suquet thai, on per un cantó et presenten les salses tailandeses i per l'altre el peix i el sofregit. 

Què hi va passar? Tornem-hi amb els japonesos i el pop. Suso André, el xef, explica que "un japonès va demanar pop a la gallega. El volia per sucar-lo al cafè amb llet! Bé, el gust és una cosa molt personal", reflexiona. La moral de la història és que no ots discutir de pop amb un nipó, que tenen una cultura 'gastro' rica i mil·lenària.  

Què hi menjaré? En aquesta joia modernista, el xef Suso André explica que fa "cuina tradicional respectant els seus temps i valors, fer-la com es feia no fa pas tants anys. És la base de la cuina moderna. Jo soc d’Orense, i vaig aprendre la base de la tradició catalana cuinant a la Cerdanya". Espereu fricandó, uns bons bunyols de bacallà o mandonguilles amb sípia. Sempre amb un bon sofregit i un bon brou de carn o peix. 

Què hi va passar? Segons explica el periodista Eloy Pérez en el molt recomanable llibre 'Nikki Sudden: el blues de la revolución' (66RPM), quan l'insigne roquer britànic va tocar a Barcelona, cap allà el 2004, Pérez i un amic seu se'l van emportar a sopar a L'Havana. Ell i el colega es van posar fins de les delícies populars del local –russa, fricandó, croquetes...– mentre que Sudden –vegà i politoxicòman– només va picar com un pardalet un plat de mongetes amb patata. Nikki Sudden va morir de sobredosi dos anys després. Moral de la història? Si has de prendre drogues, fes coixí, home. 

De què va? Queden pocs restaurants a Barcelona que hagin estat inaugurats el 1897. El 1945, una altra família es va fer càrrec d’un d’ells, L’Havana, mantenint el seu nom i el compromís amb la cuina casolana i catalana. Ara, dues germanes i la seva descendència porten amb molta cura aquesta casa de menjars, amb una clientela fidel i quotidiana i un caliu familiar que sedueix a primer cop d’ull.