El millor sushi de Barcelona fet per dones

La Jun, mestressa de la cafeteria Usagui ens en dona el context: “La nostra societat funciona per rols molt marcats. Fins fa poques dècades, el de la dona era la llar i la criança, i per ser un bon mestre de sushi cal molt temps d’observació i aprenentatge fora de casa”. 

La Fabiola, mestra de sushi diplomada i propietària del Robata (Enric Granados, 55) i el Sushi Monster (Gal·la Placídia, 25) de Caracas i amb experiència laboral al Japó, desmenteix l’existència del sexisme dins del gremi: “Sempre se m’ha tractat amb molt respecte. Mai he patit discriminació, tot el contrari”. I rememora el temps que va conviure amb una família japonesa a Nishiwaki: “Un matriarcat absolut. Això, sí, l’encarregat de fer sushi a casa era el pare, igual que als Estats Units és l’home qui fa la barbacoa”. 

Hi ha consens entre elles que la qualitat d’una peça de sushi no depèn del gènere de la persona que la fa, sinó de l’experiència que tingui. “És impossible que algú pugui distingir un nigiri fet per un home del fet per una dona. No hi ha nigiris d’homes i dones, hi ha 'nigiris' bons o dolents” sentencia la Kioko, segona de cuina a Lasarte (Mallorca, 259). “Si acceptem que les mans dels homes són més aptes per a l’elaboració del sushi que les nostres, acceptem també que nosaltres hi posem més cor que ells quan en fem”, afegeix enriolada l’Akiko del Watatsumi. 

Què diríeu a les dones que s’hi volen dedicar? L’Ayako del Cuina Mametora hi posa ironia: “Que no s’oblidin de refredar-se les mans en un bol amb aigua i glaçons abans de treballar”. L’Akiko, el pragmatisme: “Que s’hi dediquin fora del Japó, on hi ha menys prejudicis”. I la Fabiola, la força: “Que no caiguin en el victimisme de la suposada discriminació, que passin a l’acció. És un ofici meravellós.