Els millors restaurants de pollastre fregit i rostit de Barcelona

De què va? Itàlia no és un país que associem al pollastre. I el cuiner i empresari llombard Nicola Buizza –amb mili amb Ducasse, per exemple– ens treu de l’error a The Yard Gallito, una braseria on exporta el gallito alpí. “Sembla un picantó, però el sabor és molt més intens, més proper a la carn de caça, perquè només ha menjat blat i cereals, i s’ha criat a l’aire lliure, fent exercici”, explica, i em convida a menjar-me’l amb les mans. No cal que hi insisteixi. El preparen en un forn de carbó vegetal de marabú (“fa una calor directa que no asseca el producte”) i acompleix el que promet.

I val la pena? Total. Sabor rotund, amb el petit miracle de poc greix: la carn és fibrosa, però sense el ferro de la sang de caça. El de la casa va preparat amb herbes del nord d’Itàlia, però també el trobareu adobat amb teriyaki, amb curri groc o amb salsa de cacauets (us recomano els xips de polenta com a guarnició). Ho cuinen tot des de zero –marinats, salses...–, i d’entrants hi trobem plaers bàsics –que fan sentir zero culpable– com ara nachos amb pico de gallo i cuixetes de pollastre confitades, en format piruleta. 

De què va? El pollastre fregit campa arreu de Barcelona en versió arrebossat made in USA. A contracorrent, el Piel de Gallina ha optat per una recepta propera al 'karaage' japonès: un senzill arrebossat d’aigua, sal i farina, fregit en dues tongades, i que aconsegueix el cobejat cruixent extern i la tendresa interna (que facin servir pollastres que han tingut una vida ampla i feliç també ajuda).

I què demano? La recepta base del pollastre principal de la casa viatja amb salses internacionals, i que passa per Argentina, amb salsa chimichurri, Perú (amb maionesa d'ají amarillo), o fins i tot un híbrid entre pollo i cachopo: el cachopollo, farcit de pernil serrà i formatge èdam. L'empresa ja compta amb quatre locals a Barcelona: també són a Magalhães, 35 (Poble-sec), a Sèquia Comtal, 7 (El Clot), i a la planta 2 de La Farga de l'Hospitalet.

De què va? Menjar en aquest restaurant de pollastre coreà és tota una experiència: entres en un univers d’anime i fregitel·la pop. En Fèlix, el cuiner i propietari, m’explica que és xinès, però del nord-est de la Xina, frontera amb Corea, “i compartim la mateixa cultura gastronòmica: el pollastre fregit coreà té moltes salses i marinats, i aquí les hi trobaràs totes”.

I què demano? El hit de la carta: el pollastre fregit en nou quadrats, una mena de 'bento' amb dotze peces de pollastre (19,95 euros). Un joc de l’oca indulgent i golafre, on saltareu –és per a dos, sapastre!– per caselles com l’amanit amb cheddar en pols, el de salsa d’all i soja, el clàssic coreà, el picant agredolç, l’arrebossat amb mostassa i mel... El pollastre fregit amb salsa de iogurt i peta zetas! Això sí que és una frontera final, i no pas la de Star Trek. I una raresa creativa que només trobareu aquí: 'hot pot' de pollastre fregit!

De què va? El xef Anthony Audebaud  dirigeix La Rôtisserie, una rostisseria que  prepara el Rolls Royce de l’aviram: la pularda. Tenen un animal espectacular: ecològic i del Penedès, criat en llibertat. I abans d’entrar al rostidor, passa per un procés de bany en aigua i sal, infusió i marinat. El producte és tan excels que només porta romaní, all, llimona i sal: “No cal amagar el sabor de l’au”, explica el xef.

I val la pena? Estàs de broma? La tendresa, la sucositat i el sabor suau però sostingut és present en cada centímetre de l’au (que tampoc tallen amb tisores: un respecte). Oblideu el pollastre a l’ast surant en mig litre d’oli: és un rostit saborós i fragant, però amb els sabors dins la carn, no a base de bany de greix. I no és car: una pularda de quasi dos quilos d’on en mengen tres bé, costa menys de 25 euros. 

De què va? En Joaquín Méndez és un ex-dissenyador argentí que va deixar la roba i els logos per obrir un restaurant de pollastre fregit a l’estil del sud dels EUA. “El 2019 vaig detectar que hi havia una mancança a la ciutat”, diu.

I què demano? La carta és complerta, amb tot de variacions sobre el pollastre fregit. Demaneu el de la casa: triga 20 minuts a arribar. Perquè l’arrebossen (amb cereals) i el fregeixen al moment, i abans passa 24 hores marinat en llima i espècies cajun. El resultat és òptim, amb el cobejat binomi de cruixent/tendre (i les patates són boníssimes). Us arriben tres peces i una racció de patates gegant per poc més de deu euros. 

De què va? La furgoneta pionera Eureka, del Gastón i la Priscilla, va engegar el 2013 i existeix en un cantó de la plaça Reina Amàlia, punt d’entrada 'soft' al Raval 'hard'. El restaurant, que el Gastón defineix com un "diner californià", és tan pulcre, angulós i minimalista com la reurbanitzada plaça, abans forat negre. "Una barra de roure massís és l’únic que separa la cuina de la gent. Res a amagar –diu ell–. El caràcter d’un lloc no ve de la carta ni de la decoració, sinó dels treballadors i els clients, i volíem conviure junts”.

I què s'hi menja? Cuina de carrer de Los Angeles, on va néixer la Priscilla: "Picant, xilis, tacos, cebiches... Quan vam començar, no hi havia un lloc així aquí: tot era dels Estats Units o mexicà", recorda el Gastón. Un lloc impol·lut on acabes amb les mans empastifades. El seu entrepà de pollastre és una bomba: pollastre fregit i arrebossat, coleslaw amb llima, cogombres i salsa de chipotle i mel, en brioix. Els tacos també són excel·lents. Cuina de carrer, on es mescla l'herència mexicana, nord-americana i del Salvador.