Les millors obres de teatre de 2019

Quan saltes al buit, et poden passar dues coses: o t'estampes o caus dret. I 'Falaise', l'obra més ambiciosa dels Baró d'Evel de Blaï Mateu i Camille Decourtye, és un arriscadíssim mortal del qual no només en surten victoriosos, sinó disparats a dimensions desconegudes. Perquè amplien el camp de 'Là', que ja era gairebé perfecta, i, a través d'un grup de vuit intèrprets, un cavall blanc preciós i catorze coloms, demostren que damunt un escenari pot passar qualsevol cosa, que els límits els posem nosaltres.

Mateu i Decourtye ens situen en un paisatge postapocalíptic dominat per una gran fortalesa que aniran foradant durant tota la funció. Veurem el petó més llarg de la història del teatre català, com els intèrprets es pengen i despengen de tot arreu, com ordeixen coreografies catàrtiques, com tremolen imitant els zombis de 'Thriller', com porten l'absurd fins al riure, la bellesa fins al paroxisme.

El director suís Milo Rau, que ens va estremir amb Five Easy Pieces fa dues temporades, trasllada a escena els escrits del marquès de Sade i el cinema de Pier Paolo Pasolini. Un joc de la mirada entre realitat i ficció amb els actors de la Schauspielhaus Zürich i de Theater HORA, una companyia formada per persones amb discapacitat intel·lectual. Teatre polític d’investigació sobre la veritat, la bellesa i la bondat.

Qualsevol director, quan aixeca una obra, pretén aconseguir el que fa Taylor Mac a 'A 24-decade history of popular music (Abridged)': que els espectadors visquin una experiència, que facin el que no han fet mai abans, que vegin el que no han vist mai abans, que sentin el que no han sentit mai abans des d'una platea. No és fàcil. Gens. I Taylor Mac només té un parell de coses al seu abast: una banda increïble i el seu talent. No li cal res més per a què sortim del teatre contents d'haver-hi estat, amb ganes d'explicar-ho a tothom, conscients que recordarem el seu xou tota la vida.

Judy fa un espectacle polític amb totes les de la llei. Entre 'Amazing Grace' i 'People have the power', ens parla de Donald Trump i de VOX, del referèndum i d'homofòbia, de les lluites compartides. Ens descobreix, per exemple, qui era Marsha P. Johnson, una dona transgènere que va participar en els aldarulls de Stonewell (1969). Perquè el seu objectiu és oferir un punt de vista diferent sobre la història dels EUA, on el moviment LGTBI no sigui invisible. Per això, quan ens demana que ens abracem i ballem ben aferrats, en silenci, amb persones del mateix sexe, està desafiant tots aquells que, com el cantant Ted Nugent, demana que construïm tanques. Un gran moment de catarsi de la funció.

El 'Tan poca vida' d'Ivo van Hove és, segurament, l'obra més trista que he vist mai. Per Barcelona, han passat muntatges durs, amb escenes duríssimes, com la de la violació infantil al 'Purgatori' de Romeo Castellucci (2009), o la de la presó de l''Incendis' de Wajdi Mouawad (2012), per posar dos exemples colpidors. Però mai no havíem patit quatre hores de dolor, al voltant de la vida d'un home que va ser víctima de greus abusos de nen i que, de gran, es talla amb una fulla d'afaitar. Un home que, en aparença, ho té tot: guapo, ben educat, envoltat d'amics que l'estimen. Però sempre va amb màniga llarga i ningú no li pot preguntar res. El seu patiment el rosega i sembla invisible.

En mans d'una altra companyia, d'un altre director, això no seria una obra mestra del teatre. Sense Ramsey Nasr en el paper de Jude, l'adaptació de la novel·la de Hanya Yanagihara seria una altra cosa, més propera a la pornografia, a una 'snuff movie' grollera, amb un doll de sang que surt a raig dels braços del protagonista. Però basta fixar-se en la mirada de l'actor, en com es mou, com dona vida a un personatge que, ja des de la primera escena, veiem que està mort.

La paraula com a força motriu de la vida. La literatura com a vivència. La memòria com a salvació. Perquè ningú, ni la CIA, ni el KGB, ni la Gestapo, com afirma George Steiner, no pot treure'ns el que portem a dins, el que hem après de cor. Tot això ens ho explica el director, actor i dramaturg portuguès Tiago Rodrigues en un espectacle senzill, d'una simplicitat màxima, en el qual a partir d'una anècdota personal desplega davant nostre, hipnotitzats, la potència dels mots.

Comença fent baixar a escena deu espectadors, als quals amenaça d'haver-se d'aprendre un text de memòria. Un acte que sembla irrellevant, però que aviat sabrem que és una acció subversiva major. Perquè ens parlarà de Boris Pasternak i la seva traducció del sonet XXX de Shakespeare, que li va salvar la vida i que serà el poema que hauran de memoritzar els espectadors. Ens parlarà de Ray Bradbury i el seu 'Fahrenheit 451', d'Òssip i Nadejda Mandelstam, de Joseph Brodsky. Històries de víctimes del segle XX 'salvades' per la memòria.

Coll estirat, immòbil, quieta damunt un escenari de fons blanc que s'encén i s'esllangueix, que vibra i que crida, Isabelle Huppert és una Maria Stuart que repassa la seva vida hores abans de ser executada, de la cort de França a la cort d'Escòcia. Ella que ha estat la més bella de les reines, que va tenir un fill del qual la van apartar, que ha imposat la seva llei a sang i foc, es reivindica com a dona. La maten perquè és una dona, diu. “Jo soc la tempesta”, afirma. “Jo menyspreo la mort”, afegeix. Per sobre de tot és Isabelle Huppert, una actriu que en mans de Bob Wilson ens ofereix un recital interpretatiu que ens manté hipnotitzats durant una hora i mitja, ulls clavats en les expressions de la seva cara, en el moviment lent del seu cos, en uns ulls que mostren desesperació, bogeria, però també feblesa.

Maria Stuart parla i parla i parla, sovint a la velocitat del llamp, sense que la música composada per Ludovico Einaudi aconsegueixi tapar-la en un combat que sembla desigual: la veu contra una orquestra simfònica. Però Huppert aconsegueix subvertir-la amb el seu lament ple d'inflexions. Només la sentim a ella. Només volem sentir-la a ella. I quan la música perd, es retira, passa a un segon pla. Aleshores, Wilson li planteja un segon combat amb l'espai, molt gran per a una sola actriu, tot i que ella l'omple de nou amb la veu. Una veu que travessa segles, fronteres i oceans.

Fa segles Aristófanes va deixar escrita una comèdia de déus, homes i ocells. D'aquell text sobre els atenesos i la seva imperfecta democràcia, Joan Yago s'ha quedat amb el títol ('Els ocells') i la construcció d'una ciutat entre els núvols. Refugi-presó per a una societat d'aus, esclavitzada per un guru humà que els ha venut la bíblia del neoliberalisme com a salvació. Un punt de partida per a què Yago –en perfecta sintonia amb la militància farsesca de La Calòrica– escrigui uns entremesos amb un humor polític brutal. Episodis per a què Xavi Francès –tros d'actor totterreny–, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius –dirigits per Israel Solà– es llueixin com a personatges emplomallats d'una faula sense moral, protagonistes d'un sec drama social, caricatures d'una comèdia hilarant o artistes d'un cabaret roig on cada nit es tallen caps i ales.

Espectacle no del tot perfecte, però incommensurable en la seva capacitat de mofa i escarni contra els venedors de fum de l'escola de Chicago. Farsants que Yago-Solà dibuixen amb tanta nitidesa que és molt fàcil saber qui són. Un festival de clatellots ben donats.

Després del seu fantàstic Roberto Zucco de fa ja sis anys al Romea, només Pablo Derqui podia posar-se en la pell de l'Eddy de 'Com els grecs', la magnífica peça de Steven Berkoff que, traslladant el mite d'Èdip a l'Anglaterra de finals dels 70 i primers dels 80, ens explica el món miserable que hem construït, de Thatcher ençà. Derqui es llança damunt nostre com una piconadora des del primer minut, amb aquella mirada, aquell posat, aquella manera de ficar-se les mans a les butxaques, d'un Joe Strummer, per exemple. Un desafiament constant a la nostra manera de ser, de viure, d'existir.

Josep Maria Mestres ha composat un muntatge que passa tot per la paraula, en primer pla i amplificada, si cal, per a què sentim bé la magnífica traducció de Joan Sallent, que és per ella mateixa mitja obra. Perquè Eddy comença parlant-nos com un pinxo de Vallmitjana per acabar convertint-se en un 'parvenu' de Sagarra.