César González-Ruano hauria volgut ser cavaller emèrit de l'ordre de Santiago, dels que porten la creu al pit pintada en roig, i també marquès de Cagigal, per tant Gran d'Espanya, però per més que va practicar l'oportunisme no se'n va sortir. Això sí, durant anys va donar nom a un premi de periodisme de la Fundació Mapfre que s'entregava al Salón Real del Ritz de Madrid, entre plats pecaminosos i exigència d'etiqueta, esmòquing i vestit llarg. Fins que Plàcid Garcia-Planas i la seva companya de fatigues, Rosa Sala Rose, van descobrir el que van descobrir i es van presentar amb les evidències als alts despatxos de la institució.
En Plàcid, corresponsal de guerra, m'explica tot això en el que duren dos orujos d'herbes en gots de xopet. "Vosaltres sou conscients que m'esteu obligant a retirar el premi?", els va dir algú possiblement encorbatat que seia a l'altre costat d'aquella taula de planta alta. Algú que ja veia venir què passaria si aquell parell publicaven 'El marqués y la esvástica'. "Nosaltres no demanàvem que eliminessin el premi -em confessa-, però sí que volíem que la vida de González-Ruano es posés sobre la taula".
L'any 2002, Eduardo Pons Prades, anarquista i exmaqui, va llançar la primera pedra contra Ruano. En un llibre de memòries testificava que havia estat vinculat amb la matança de famílies de jueus que creuaven els Pirineus, pensant que escapaven de la França ocupada, confiant en les promeses d'un fals passador que només volia escurar-los les butxaques. "A nosaltres ens van sorprendre molt aquestes acusacions, i vam decidir estirar del fil, a veue què trobàvem", rebla en Plàcid.
Quatre anys. Vuit països. Vint arxius. El premi va canviar de nom, esclar. "Però no pel que va fer a Andorra -diu en Plàcid-, sinó perquè va violar totes les normes de l'ètica periodística. Des de signar articles que no va escriure fins a cobrar molts diners per difondre ideologia verinosa en la qual és probable que ni tan sols cregués". Era un personatge execrable, que havia fet contactes al Berlín de Hitler, durant l'auge del nazisme. Tot i això tenia un punt fascinant, sempre embotit en armilles de seda, amb el bigoti retallat.
Ruano era un seductor, un individu magnètic, capaç de vendre la seva consciència al millor postor. "A Madrid hi ha dos tipus de periodistes: els que tenen la veu ronca com l'Umbral i els que la tenen de pito com el Pedro J. o l'Anson", apunta Garcia-Planas, sorneguer. Ruano, diu, era dels primers. Un paio atractiu, però massa pretensiós. Un capritxós que es va convertir en l'encarnació del mal més mediocre, amb poca altra aspiració que pagar el xampany que havia adquirit al mercat negre en una nit de gresca. Així ho escriuen els autors.
Fa quatre anys que Garcia-Planas i Sala Rose van posar-se per primer cop davant del taulell de joc, en un xiringuito de Sitges. Des d'aleshores el fantasma de Ruano ha estat part de les seves vides. Fins i tot a Líbia, cobrint la revolta, en Plàcid s'entretenia repassant els documents fotocopiats que havien anat recopilant aquí i allà en el seu periple europeu. Ara Ruano no té premi, però sí un adjectiu derivat del seu nom, 'ruànic', que en Plàcid utilitza amb fruïció cada dues frases. Per comprendre'n el significat sí que hauríeu d'anar a llegir el llibre. Una bestialitat.
El marqués y la esvástica
Plàcid Garcia-Planas
Anagrama
512 pàg. 24,90 €
