El bon bar Manolo, espècie a protegir

Aquest és un dels bar-restaurants als quals és difícil accedir-hi els migdies si no es vigila amb l'horari. Excel·lent cuina a càrrec de Maria Glòria i la seva mare, Glòria. Cuina de sempre, de mercat, amb productes molt frescos. La paella dels dijous i la ceba confitada són dues grans cites. Les carxofes, els bacallans o les carns, d’altres especialitats. No es reserva, no hi ha menú, només una pissara de bon producte fresc a preus que no piquen. El bar Manolo com a gastrobar, podríem dir. De bon matí, entrepans excel·lents.

Escèptic i sorneguer, Santi Hoyos, propietari des de fa 25 anys del Bar Mudanzas, només creu en la bona cuina i el bon mam. És per això que ha posat el Bar Àngel, just al darrere de l’estació de França. En un carrer/atzucac, la bodega és un encantador cul-de-sac, on al fons culets de porc encastats a la paret ens recorden quin és el producte favorit d’Hoyos. “Com deia Unamuno, el porc ha salvat més vides a Espanya que la peniciŀlina”, riu. Ep, només “l’ibèric, amb un 57% d’àcid oleic”.

Ell ha reciclat el garrí en tota mena de plats tradicionals amb un toc imaginatiu: vieires embolicades amb papada ibèrica –el tel porcí es fon a la boca, deliciós–, cigrons amb un xoriço o botifarró “extremeny, patatero, de veritat”, o aquest invent: mongetes de Santa Pau amb llamàntol. A set euros! Hi ha truc: són potetes de llamàntol, que rep congelat de West Yorkshire (UK) i que es barregen a 30 grams el plat.

Menuts de luxe, vaja. La petita pissarra de vins és recomanable i assequible, i podem sopar en un altell per no fer colzes al barril. Cedim la paraula un cop més a Hoyos, que reprodueix el que li va dir l’altre dia un turista:“Yo soy un gorrdo alemán, perro no tonto. Servesa i jamón en Rambla veinte eurros, no como aquí”.

Es defineixen com a cuina de bar contemporània, i l'etiqueta és ajustada. Aquí s'hi pot trobar des de tapes tradicionals fins a plats gurmets. Posen el focus en el millor producte de temporada a preus assequibles. Val la pena tastar les braves, amb picadillo de xoriço, delicioses.

Entre les tapes de tota la vida, sobresurt l’ensalada russa, i entre les segones, unes vieires amb praliné de nous de Macadàmia i cansalada embotida. El local és petit i acollidor, tot just una barra i quatre taules.

Què té, el bar Castells? Tot i res. És un bar dels de tota la vida, amb cambrers de camisa blanca atrafegats amunt i avall que et serveixen amb aquella barreja de professionalitat i familiaritat tan particular de l’hostaleria barcelonina (amb aquell punt d’humor o mal humor –sempre dins de la correcció– que depèn del dia), un interior baixet i atapeït de tauletes sota parets de maó vist, una carta de tapes clàssica (patates braves, taules d’embotits i formatges, entrepans, croquetes, anxoves), barra de marbre, porta de fusta i pernils al sostre. Els preus són assequibles, la clientela ben variada (és cèntric i hi passa tothom, gent del barri, turistes, jovenalla) i sempre està ple però de seguida trobes lloc. Què té, el bar Castells? És un bar dels de tota la vida, sí, i ja no en queden tants, i al centre, els pots comptar amb els dits d’una mà. Té una terrassa fantàstica a la plaça del Bonsuccés, un lloc esplèndid per seure a contemplar els passavolants tranquil·lament mentre fas un mos sense perdre un ronyó a canvi. Té un tros de barra oberta a l’exterior on clavar-hi el colze, dret, mig a dins mig a fora, que als fumadors els encanta. Té un magnífic bufet de fusta fosca que s’alça com una mola plena d’ampolles rere el mostrador de tapes. Es nota que acumula un segle de vida i això el fa un bar clàssic, d’aquells que ho tenen tot en general i res en particular: d’aquells que tant ens agraden.

Aquesta vorera és el Barri Xino i l’altra ja és el Raval, m’explica la Rosa mentre em bec un quinto glaçat (1 euro el de San Miguel!). La Rosa va néixer a Batea, un petit poble de la Terra Alta. Allà hi havia un senyor molt ric que es va dedicar a comprar bars a Barcelona i posar-hi gent del poble a treballar. Així ho van fer els pares de la Rosa, que es van instal·lar a Barcelona l’any 1969 per fer-se càrrec del Bar Bodega Terra Alta. Després el van agafar la Rosa i el seu marit navarrès i se’l van fer seu: fa deu anys que acullen la penya Clarete, de l’Osasuna, i tothom diu que anar al seu bar a veure un Barça-Osasuna és el que més s’assembla a viure els Sanfermines des de Barcelona. El bar és allargat i té la barra a la dreta, amb un expositor com cal per a les suculentes tapes. Al fons hi ha quatre taules per poder menjar amb colla: els caps de setmana el local s’omple de jovenalla que ve a endrapar entrepans.

Els preus són populars i l’ambient familiar, amb personatges del barri que te’n poden explicar de mil colors, i d’altres, com els anarquistes de l’editorial Virus que vénen sovint d’El Local del carrer de la Cera a fer un mos.  L’especialitat del Terra Alta són les truites variades, l’entrepà de pernil i els embotits ibèrics de l’Alberca tallats a mà. Al costat de l’equip de música, hi tenen quatre unglots de porc, i a les parets, fotografies emmarcades dels Byrds o d’en Bo Diddley.

Això és la guerra: l’Ajuntament, lluny d’incentivar la iniciativa privada que s’endeuta per la cultura, impossibilita, a cop de normatives més estrictes, que la música en directe tingui el paper preeminent en la vida nocturna que grups i segells locals demanen a crits. Una de les poques propostes que donaven vida a la ciutat, el Clandestino –en poc més d’un any i mig es va convertir en un dels epicentres de la música barcelonina– va ser decapitat.El Roxanne, de Gràcia, és la víctima més recent: per a ells, el nostre condol i ràbia. El combat és ferotge i no el donem per perdut, som com les males herbes: per molt que ens arranquis de soca-rel, seguirem creixent a cada escletxa. Guanyarem perquè nosaltres no hi tenim res a perdre. Ells, sí: les properes eleccions.La gent del Clandestino –Dani, Jorge, Ghenadie i Berta– han ressuscitat com a bar de canyes, vermuts i pica-pica al Poble-sec: el Rufián. Els ingredients són senzills: local acollidor sense pretensions esteticistes, molt bona música, ambient amical i bona matèria primera –cervesa negra Moritz de barril, no l’Epidur; vermut La Secuita; olives i anxoves de l’Escala; tomàquets en conserva al pesto de Navarra... Els dissabtes i diumenges és una festa: l’hora del vermut el converteix en punt de trobada de gent entre els trenta i els quaranta amb ganes de passar un migdia en bona companyia. La conversa és fluïda i apassionada, la cervesa Rufián –barreja de rossa i negra 1,40 €– corre com l’aigua i la germanor està garantida:

En un dels barris més gentrificats de Barcelona, tombes la cantonada i quasi piques de morros amb aquest fabulós bar-restaurant, refugi del curriqui i el jubilat que han de sobreviure a l'epicentre de guirilàndia. El menú són deu euros justos, i els plats són humils però molt ben tractats: parlem de primers com patates de pobre–amb xoriço, boníssimes–, macarrons generosos o lassanya casolana, i segons com bacallà amb samfaina, fricandó o una excel·lent entraña –tendríssim tall de vedella. Entranyable: enlloc d'una carta plastificada tenen una pissarra gegant, te la deixen recolzada a la taula.

Joan Antoni Miró és un guru de la truita: va obrir aquest restaurant l'any 1985 i des del principi el va centrar en la truita: hi podem tastar senzilles obres d'art gastronòmiques, com una truita de caviar, cranc i salmó fumat. I truites per postres: tasteu la de cireres i plàtan. I no us penseu que és un restaurant de disseny: el seu magisteri d'ous i paelles s'imparteix en un humilíssim bar d'El Putxet, d'aparença un bar manolo d'aquells d'allò més ordinaris.