"Ets la primera persona que em diu que no la va sorprendre que fes servir sintetitzadors", fa John Grant des de Reykjavík en referència al gir electrònic de 'Pale green ghosts' (2013), segon àlbum en solitari de l'ex-Czars, i la revàlida, que supera amb nota, després de l'immens 'Queen of Denmark' (2010). "Va ser una progressió molt natural per a mi", continua aquest nord-americà nòmada exiliat a Europa, que es va instal·lar a Islàndia per treballar amb Biggi Veira, del col·lectiu electrònic GusGus.
"Ja vaig començar a treballar amb sintetitzadors a 'Queen of Denmark'", cosa que era més fàcil de percebre en els directes amb què va defensar el disc a casa nostra, en format de duo de teclats. En aquella gira ja va avançar alguna cançó del nou àlbum, com You don't have to, en què la veu de baríton d'aquest cantautor confessional -sempre en primer terme perquè se senti ben clar com renega i maleeix el seu examant-, flota sobre un mar d'ones sintètiques.
Aquest cop, però, el gaudirem amb format de banda -tot i que no amb la secció rítmica de Midlake, amb la qual torna a comptar al nou disc-, perquè no li venia de gust despullar les noves cançons: "M'agraden tal com són". I li agraden tant que sobre l'escenari fins i tot les balla, o gairebé. "No sóc un ballarí però m'agrada ballar. Està bé moure's i passar-s'ho bé, per una vegada".
Misèria i victòria
Grant té el públic acostumat a sentir les seves misèries: el trauma de néixer gai en una família conservadora a 'Queen of Denmark', que evocava la seva infància amb un soft rock hereu del dels 70, i una agra ruptura sentimental a 'Pale green ghost's, amb synth pop dels 80. "Sembla com si hagués començat per l'inici i ara estigui revisant tota la meva vida", i adverteix que els 90 van ser "un període molt fosc": ja ens podem preparar.
Però malgrat la rancúnia i el dolor que traspuen algunes cançons, 'Pale green ghosts' és també un disc de victòria: sentiu-lo a l'escruixidora 'It doesn't matter to him', en què, abans d'entrar en matèria, admet viure un bon moment. "Però fins i tot quan ets allà on volies ser, et persegueixen aquelles coses que s'esdevenen a la vida, com la malaltia -Grant és seropositiu: ho va fer públic a l'escenari-. La majoria assumim que viurem per sempre, no pensem en la mort perquè és poc productiu. Per això Pale green ghosts és un disc sobre el fet de gaudir el moment". 'Carpe diem', doncs.