Hi havia una vegada Luke Haines, qui va ser el líder dels precursors del britpop The Auteurs als 90 -escena que després es carregaria a les memòries 'Bad vibes: Britpop and my part in its downfall' (2009)- i del trio pop d'aires electrònics Black Box Recorder al tombant de segle; qui es va apropiar del nom del grup terrorista Baader Meinhof per editar el seu primer disc en solitari; qui des del 2001 fa discos amb el seu nom i cognom. Un d'aquells misantrops del pop, prou cèlebre perquè li hagin dedicat un documental -'Art will save the world', vist a l'In-Edit 2012-, i prou desconegut per tocar en una sala d'aforament modest com el Sidecar.
Un dia aquest anglès pèl-roig va publicar un conte de folk psicodèlic, 'Rock and roll animals' (2013), protagonitzat, com el seu nom indica, per animals rockers: un toixó anomenat Nick Lowe, la guilla Jimmy Pursey (líder del grup de punk Sham 69) i el gat Gene Vincent. I tot i que en el seu concert a Barcelona, sol amb la guitarra, repassarà els seus 20 anys de carrera -temes de The Auteurs i Black Box Recorder inclosos-, ens parla d'aquest últim àlbum.
La imaginació al poder
"Volia escriure un conte infantil psicodèlic amb estrelles del rock com a protagonistes, però els vaig convertir en animals per poder portar-los on volgués, per poder prescindir de la realitat -explica Haines-. Es tracta de retornar a la imaginació, a la capacitat d'explicar contes. Em pregunto si en aquests temps d'alta tecnologia no estem perdent la capacitat d'imaginar perquè amb internet tot ho tenim a un clic".
L'elecció d'aquests tres rockers no va ser perquè sí. "Tots tres tenen alguna cosa a veure amb el lloc on vaig néixer, Walton-on-Thames, als afores de Londres". Lowe i Pursey, herois d'infància de Haines, n'eren veïns; el nord-americà Vincent, veu de 'Be-bop-a-lula', hi va passar una nit de gira pel Regne Unit.
I com en tots els contes hi ha un dolent: un ocellot lleig a matar conegut com l'Àngel del Nord, una monumental escultura del britànic Antony Gormley que per Haines encarna tot el que no ha de ser l'art. "Representa una idea d'art públic en què un comitè decideix què és el que la gent ha de veure com a art, fins i tot una merda com aquesta -diu Haines, sempre disposat a fer nous amics-. És una idea oposada a la del rock, que és un impuls creatiu que tothom pot tenir, mentre que per fer art públic t'ha de designar un comitè que decideix què és l'art".
L'ombra de Lou Reed
Segur que si Lou Reed hagués passat per Walton-on-Thames, Haines també l'hauria convertit en animal: no en va el seu primer disc en directe es va dir 'Rock'n'roll animal' (1974). Els animals del rock de Haines van veure la llum al juliol, tres mesos abans de la mort de Reed. Però el seu homenatge al fundador de The Velvet Underground sortirà en el seu pròxim àlbum, previst per al març.
Haines ja el tenia gravat quan es va assabentar que Reed havia mort, i el va compartir de seguida; encara el podeu sentir a Soundcloud. "No és més que una cançó d'amor -diu Haines, que en el tema repeteix el nom de Lou Reed com un mantra-. Va ser un visionari. Va inventar una nova forma de rock en un moment en què semblava tot inventat".
Una mica com ara, vaja. Però per Haines hi ha esperança per sortir de l'espiral de retroalimentació en què està immersa la música popular. "El pop ha de deixar de pensar en ell mateix com a part del negoci discogràfic -teoritza-. Ara que la tecnologia permet que qualsevol pugui fer un disc, ha d'esdevenir un art folk. Sorgirà una certa nova puresa en el rock. Crec que es diferenciarà la gent que vol ser famosa de la que vol crear una forma d'art de manera seriosa. La fama i la celebritat poc tindran a veure amb el rock. Crec que la música ha de ser una forma de col·leccionisme d'art".
