"Ets nascuda a Barcelona?", pregunta Stephen Malkmus des de l'altra banda del telèfon amb la mateixa veu desafinada amb què fa 20 anys cantava el clàssic de Pavement 'Cut your hair'. "Tinc una amiga de Madrid que va intentar viure-hi durant una temporada, però no se'n va sortir: em va dir que la gent forma grups molt tancats, allà. Hi estàs d'acord?", etziba, més interessat a discutir sobre la fama dels barcelonins i les diferències entre l'economia de l'Alemanya de Merkel i la de Berlín, on va estar vivint amb la seva família durant un any, el seu any europeu, en què va compondre i gravar 'Wig out at jagbags', el seu flamant nou disc amb The Jicks, que defensarà a Bikini.
De fet Malkmus xerra pels descosits, però sembla que li agrada més parlar de qualsevol cosa abans que de la seva música, tema al qual se l'ha d'anar reconduint. I no té cap problema a parlar de Pavement, però l'assumpte li provoca una sobtada somnolència que el fa badallar. Sorollosament.
Què coi vol dir el títol del nou disc, 'Wig out at jagbags'?
No vol dir gairebé res, són paraules boges, divertides. Amb l'anglès, hem arribat tan lluny en la història de la nostra llengua, que tenim paraules com 'jagbag', que dius a les persones que t'empipen una mica però no prou per dirigir-los un insult. El títol és una imatge poètica: m'agrada més que posar-hi una obvietat.
Els vídeos de les noves 'Lariat' i 'Cinnamon and Lesbians' tenen a veure amb la dificultat d'entendre les teves lletres de manera literal.
No necessitem més cançons d'amor, ja no són interessants. Intento fer lletres que siguin diferents, que expressin el nostre temps, la naturalesa fragmentada de la consciència i com em sento quan navego per internet o camino pel carrer i la meva ment es divideix en milions de peces. Potser en un segon estic pensant en una noia que veig pel carrer o en la meva família o en 'Breaking bad'. I la música que fem té aquest estil. Salta d'aquí a allà, travessa portals temporals. És la meva manera de fer lletres honestes.
¿T'interessa més com sonen les paraules que què volen dir?
Esclar! Però una cosa i l'altra han d'estar relacionades. Quan cantes hi ha paraules que t'omplen la boca, i hi ha frases avorrides que quan les cantes sonen millor. També és avorrit limitar-se al que pots cantar afinant. El meu rang com a cantant és limitat, no podria formar part d'One Direction. Sí que podria ser un Robin Thicke, però; ell és tot impostura.
Amb tants artistes nous sortint cada dia, ¿no és millor tenir una veu amb personalitat que bona veu?
És veritat, hi estic d'acord. Però porta temps desenvolupar un personatge. No n'hi ha prou de tenir mala veu o una veu única. Crec que tots intentem accentuar allò que tenim de positiu, de la mateixa manera que no et vesteixes amb colors que no t'afavoreixen i que està bé portar un bon tall de cabell, com el meu. Amb la música també es tracta de posar el millor al davant, en el meu cas defensant les meves lletres. Però si tu en comptes de creure que tinc mala veu creus que tinc una veu amb personalitat, serà perquè t'agrada.
Com ha anat el retorn a Portland després d'un any a Berlín?
Una mica merdós. És una ciutat avorrida i cada cop ho és més, però és un bon lloc per formar una família, molt segur i verd, i el menjar està molt bé. S'ha posat de moda un moviment gastronòmic que consisteix a agafar el menjar tradicional, de cada dia, gens refinat, i elevar-lo a la perfecció. I això és el que s'està intentant fer ara a Portland. Et cobren un dineral.
Podem aplicar això a 'Wig out at jagbags'? Has anat perfeccionant la teva manera de fer cançons?
Arriba un punt en què la direcció que pren la teva vida es solidifica. La manera negativa de veure-ho és que la gent es fa gran, s'engreixa, li surten arrugues, es fan pesats i s'estanquen. Pel que fa al nostre so, som qui som. Vaig adquirint noves influències, però la pròpia identitat pesa. Jo m'acosto a la gravadora i faig cançons. No lluito per canviar, no em pregunto quin problema tinc. En aquest moment de la meva vida m'haig de dir: sóc bo, estic prou bé. Sabem el que ens fem i som savis, prou per acceptar que no canviarem.
El reconeixement ajuda, no?
Sí, sabem que a la gent li agrada el que fem. Però la majoria sempre volem més del que tenim, rebre més atenció per la feina que fem. Quan fas un disc nou vols que tothom el consideri un dels grans discos del nostre temps. I surt i la gent et diu que li agrada molt, però en la mateixa setmana surten deu discos boníssims més, i ja no importa si el disc és bo o no, ni si ets els Rolling Stones o els Pixies.
Tu vas formar Pavement, tampoc no està gens malament.
És veritat, no em puc queixar. Pavement va ser genial, la vida és genial. Però, i parlo per mi i per més gent que està en grups, quan treus un disc nou el passat no t'importa, vols viure el present i que tots els nous discos siguin tan bons com els que vas fer abans. És dur adonar-se que la familiaritat et juga en contra, però la nostra cultura celebra la novetat i la joventut.
¿Durant el retorn de Pavement et vas sentir estrany cantant cançons de fa 10 o 20 anys?
Era la mateixa veu, més o menys. Esclar que creixes, canvies, et fas més savi i et fas gran. Però a partir del que hagis après fins a un moment determinat, només pots anar més enllà fins a certa distància. Hi ha músics que sempre han emès la mateixa vibració: Nick Cave, Neil Young, Lou Reed...
Ara ja et sents amb cor de fer cançons de Pavement amb The Jicks.
Sí, amb The Jicks tenim el nostre propi llenguatge, som un grup de veritat, així que si toquem una cançó de Pavement ho sentim com una cosa normal. No és tant que toquem una cançó del meu anterior grup com que fem una versió de Pavement i la reinterpretem a la nostra manera. Però ha calgut temps per sortir de l'ombra allargada de Pavement. Dit això, no crec que al grup els agradés gaire que en un concert el públic només demanés cançons de Pavement.
