L’any 1927, Lorca va viure quatre mesos a Catalunya. Va exposar els seus dibuixos a la galeria Dalmau de Barcelona i va estrenar Mariana Pineda al Teatre Goya, amb escenografia de Salvador Dalí.
Amic de Dalí, de Margarita Xirgu, assidu de l'Ateneu Barcelonès, la relació de Lorca amb Barcelona va ser intensa i fructífera. Aquí va estrenar 'Doña Rosita' i moltes de les seves obres. Lluís Pasqual, per exemple, ens explica que la seva companyia, La Barraca, va fer-hi 'El caballero de Olmedo', de Lope de Vega. Ara que s'estrena 'Doña Rosita' al TNC ens apropem a la Barcelona de Lorca, a través dels espais i de Nora Navas, que és la protagonista de la peça. L'any 1935, Margarida Xirgu i la seva companyia van estrenar Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores al Teatro Principal Palace. Mai més hem tornat a veure-la a Barcelona. Nora Navas ens ho explica.
Qui és Rosita?
Pràcticament podem parlar de tres Rositas, que coincideixen amb els tres actes de l'obra. Quan la coneixem és una granadina d'uns divuit anys, òrfena, que viu amb els seus oncles, de família burgesa i molt religiosa. Al segon acte, passats quinze anys, és una soltera que viu ancorada en l'espera. Es va comprometre amb un amor de joventut -que va marxar a treballar fora- i li va dir que l'esperaria. Al tercer, passats deu anys més, és una dona tancada en si mateixa. Sap que ell es va casar, i tot i així l'esperança encara la ronda, la mossega.
Lorca va dir que narrava "aquella cosa grotesca que és ser soltera a Espanya". Era el 1935. No ens queda molt lluny?
Doña Rosita no és una solterona més. És algú que defensa fins al final dels dies un compromís. És una d'aquelles coses que s'han d'expressar amb poesia, perquè d'una altra manera resulta gairebé impossible. En aquest sentit és un text poderós, amb molta poètica i molta vida.
Com ho heu treballat, això?
En Joan [Ollé] diu que són personatges de carn i ossos vestits de poesia. Volia que els actors ens convertíssim en paraula, en moviment, sobre una escenografia que és un full blanc... I amb música de Paco Ibáñez. Tot un luxe.
Què hi trobes en les paraules de Lorca?
Quan l'oncle de Rosita li diu a la seva dona que els matrimonis s'aferren a petites discussions per donar vida a allò que ja ha mort, ella li respon: "Con veinte años se rompían los cristales". Això ja no ho trobes a les dramatúrgies d'ara.
El que tampoc es veu sovint són muntatges amb catorze actors.
I, a més a més, aquesta és una obra molt coral.
És Doña Rosita una víctima?
La intenció del nostre muntatge és que no ho sigui. És algú que no s'ha corromput, encara que la seva esquena s'encorbi una mica més cada dia. Aquí Lorca defensava, un cop més, les minories, per tal d'impedir que el pes de la societat les aixafés.
De quina societat parlem?
Som a Granada, a principis de segle. En una societat que parla amb el llenguatge de les flors i dels vanos, i no amb el dels humans. Potser Doña Rosita hauria viscut feliç dins de la seva pena si la societat no l'hagués assenyalada. Això, de fet, no ha canviat gaire. Continuem paranoics amb el que pensen els altres.
