Idees per al dia del pare

El rei de Le Cucine Mandarosso és Pietro Leonetti, un noi amb ulleres de pasta, arracades a les orelles i barbeta. Si no l’hagués conegut, pensaria que darrere d’aquesta abundància de rebost, hi ha una nonna italiana obsessionada que els seus cadells no passin gana. Res a veure. En Pietro prové d’Avellino, una ciutat del sud d’Itàlia a la regió de la Campània, i no havia estudiat a cap escola de cuina abans d’obrir el restaurant. El màxim contacte que havia tingut amb la cuina eren els macarrons del pis d’estudiants. De fet, d’aquella època es va endur l’Anna, companya de facultat, que ara és la cuinera de Le Cucine.Els amics i la família deien: “Cuinen bé aquests nois”, i amb això en van tenir prou per muntar un acollidor restaurant de menjar tradicional italià. Com a bon esperit inquiet, en Pietro no podia conformar-se amb el típic restaurant de pizza o pasta i estovalles de quadrets. Així que va muntar un restaurant amb el bon gust d’algú que sap diferenciar una església del romànic llombard. Els dies laborables ofereixen menú, els diumenges a la nit munten el famós aperitiu i al migdia només serveixen fettuccine. Vaja, cintes. Del que es tracta és que cada dia sigui especial. L’abundància de Le Cucine Mandarosso arriba al celler. Hi podreu tastar begudes que són difícils de trobar fora d’Itàlia com el chinotto (una cola amb un punt amargant), el Crodino (un aperitiu sense alcohol) i la cedrata, una llimonada d’un groc superlatiu molt famosa allà.Si preferiu cantar La Trav

En la recerca permanent per trobar llocs on la relació entre el menjar ofert i el preu de la nota final tingui certa consonància, hem tornat a posar a prova l'Àpat, on un equip dirigit per l'Oriol Vicente demostra diàriament, al migdia, que és possible menjar bé, de menú i a un preu raonable, 14 euros. És un menú variat diàriament i que en la seva proposta dóna joc per no avorrir ni dir "sempre el mateix". Ara, amb la crisi, molts s'han bolcat a oferir menús al migdia i a la nit, però no sempre encertats. Això aquí no passa.No es tracta només d'oferir un preu temptador. Cal temptar amb els plats que s'ofereixen i per això fa falta molta professionalitat i saber fer. Un dels dies de visita vam poder veure que el menú oferia cinc primers, cinc segons i tres postres, amb aigua mineral o cervesa o refresc o copa de vi o cava.Trobem una pasta fresca farcida de tomàquets secs i tàperes amb salsa a la pizzaiola, un mesclum d'enciams amb api, nous, peres i vinagreta de iogurt, raviolis d'exquisit farciment i ben acompanyats per una salsa harmoniosa. Entre els segons, un llom de bou Cafè de París, amb patates pont neuf confitades i un arròs picant d'escopinyes i cloïsses, amb faves i garotes, un pollastre rostit amb saltat de patates i puré d'albergínies fumades...Però en una altra de les visites, vam optar per la carta. Va obrir el foc una amanida de llagostins, ben condimentada, amb una matèria primera on la qualitat s'apreciava primer per la vista i després pel gust. La coca tèbia

A vegades, un xic de luxe i plaer no està obligatòriament renyit amb la butxaca. Pensem massa en el preu de la nota i no tant en el plaer d’una bona vetllada amb bona cuina i millor atenció com a elements fonamentals. El luxe no és el que predomina a Ca l’Isidre, un restaurant únic: són més aviat els detalls, l’atenció, la bona cuina de sempre i una carta de vins que fa somiar el paladar només de llegir-la: unes 300 referències, d’allò més temptadores, tot i que alguna de preus reservats per a grans celebracions. Ara que el Raval està de moda, no està de més recordar que l’Isidre Gironés i la seva dona, la Montserrat, van tenir el coratge, el 1970, d’obrir un restaurant en un barri que no era el d’avui. La seva aposta no només es va demostrar molt vàlida, sinó que està vivint un rejoveniment, des que la seva filla, la Núria, s’ha fet càrrec del restaurant preferit del Borbó Joan Carles quan ve, i de Woody Allen, per citar-ne alguns. Quan hi entrem, es percep allò que els francesos anomenen charme. El seu estil, modern aleshores, gens decadent ara, es veu enriquit amb una pinacoteca que el sentit de la vista agraeix. L’acollida, el servei i l’entusiasme contagiós de la Núria fan la resta. Aquella nit, després dels aperitius de rigor, vam començar amb dos segons: tripa i cervellets de xai. Els cervellets són excel·lents, ho agraïm al pobre xai i a la bona cocció. Però podem arriscar-nos a dir que la tripa segueix sent la millor de la ciutat. Ferma, tallada a la seva justa mid

El restaurant Gravin té la gràcia de tenir un esperit de trattoria italiana, però amb un aire fresc i renovat de cuina regional mediterrània. No es limita a oferir una cuina típica i més que coneguda, sinó que progressa cap a una cuina més cosmopolita, moderna, però sense allunyar-se de la tradició i del caràcter casolà que caracteritzen les diferents cuines d’Itàlia. El seu creador, en Giovanni, és de la Pulla; el seu xef, en Cristian, és venecià. Té un servei excel·lent amb cambrers romans i un sommelier professional, en Giuseppe. Es donen les condicions per passar-hi grans moments, com va ser durant la nostra visita, en la qual vam arrencar amb una superba amanida de burrata, amb pomodorini i ruca, molt ben presentada, a la qual va seguir un puré d’albergínies fumades amb tomàquet i ceba. Tot just ens havíem recuperat d’aquestes emocions, que en Cristian ens va portar un parell de galeres, pelades, saltades amb un toc de citronella i un buquet d’amanida, una especialitat veneciana a la qual era molt aficionat Marco Polo, segons alguns historiadors. Les galeres, les ventafocs del marisc, es pesquen per arrossegament i són saborosíssimes, tot i que complicades de menjar per les seves arestes que dificulten tractar-les com a simples gambes. És un plat finíssim i molt estrany de veure i degustar, com els calamars saltats amb gírgoles a la planxa que van venir després, encara que l’estrella de l’àpat van ser els tagliolini amb llimona, servits amb una prudent presència de tross

El restaurante Tomoe, situado en la parte alta de Barcelona, concretamente en Sant Gervasi, es un restaurante japonés de magnífica reputación. De reciente apertura, este restaurante es el hermano pequeño del local Doble Zer00, conocido por su excelente sushi. A parte del citado sushi, de los mejores que se pueden encontrar hoy en día por la Ciudad Condal, otros manjares son los que te esperan en el Tomoe. Platos como el Tataki de caballa (caballa marinada con chips de ajo y rábano) o el Shou-riu-ken (pepino, aguacate y huevos de erizo de mar con anguila) son distinguidas muestras. Ideal para una cena con los amigos, la empresa o la familia, este restaurante destaca por su sobria decoración y su ambiente original y contemporáneo. Apto para todos los paladares, el Tomoe sorprenderá a todos aquellos que se acerquen por sus mesas.

El Cañota és un bar de tapes marineres d'inspiració gallega amb molt bones referències. Es tracta del germà petit del reputat Rías de Galicia, un dels grans restaurants gallecs de la ciutat i de l'Estat. Peix i marisc, patates braves, pop a la gallega, amanida russa, canyes de cervesa i vins... L'oferta del Cañota és la de tota la vida però amb l'afegitó d'un puntet juganer de creativitat. Tot de la millor qualitat i en un local desenfadat per resoldre un àpat de celebració o el sopar després de sortir del Lliure, el Mercat de les Flors i del BTM, que li queden al costat.

Els bons culés gormands, abans d’assistir a un partit al Camp Nou, fan una visita a aquest establiment familiar i de gran cuina a càrrec d’en Sergi. A prop de l’estadi del Barça, Leku té una oferta molt temptadora i gran part del seu èxit resideix en el seu menú diari de migdia. És on aquest jove i entusiasta xef aboca tota la seva saviesa, jugant amb la cuina de sempre, a la qual ha sabut donar el toc modern i sa que exigeixen els comensals d’avui. Acurat a l’hora de buscar al mercat els millors productes –per exemple, és un gran partidari de les patates agres, les millors per fregir–, els resultats de la seva manipulació són dignes de menció. Les patates braves o bé els xupa-xups de guatlla amb salsa vermella són una mostra d’aquesta dedicació a la recerca de la perfecció. En l’oferta per picar, també inclou uns molt bons bunyols de bacallà, la minitorta del Casar amb melmelada de pètals de violeta o les xips d’espinacs, tota una troballa. En dies menys calorosos són molt recomanables entrants com els cigrons amb llamàntol, un dels plats més demanats per la seva fidel clientela culé. Entre les carns, destaca la mitjana Donosti de 800 grams o el garrinet d’Aranda al forn. Entre els peixos, quatre maneres de fer el bacallà, i si una és interessant, l’altra encara ho és més, començant per la truita, i sempre recomana un peix salvatge del dia. El dia de la nostra visita vam començar amb dos vermuts Miró acompanyats per les seves patates braves amb dues salses com a aperiti

Als plats fora de carta de Lo de Flor, que acaba de fer els seus dos reeixits anys en temps difícils, hi destaquen els estofats. El més habitual, de vedella i trompetes de la mort, és molt buscat per la fidel clientela que s’ha fet Flor i el seu simpàtic i eficient equip. Ara que obrirà també els dissabtes al migdia, a demanda dels seus fervents seguidors, Lo de Flor seguirà lluint-se amb l’entrant d’areng i patata, el bistec tàrtar o els musclos. Entre les sopes, destaca la de peix. “Busquem una cuina senzilla que agradi a tots i la que m’agrada a mi si vaig a un restaurant o 'bistrot'” , il·lumina Flor Falchetti, alma mater i personatge a la zona.L’ambient 'decontractée' (desenfadat i gens convencional) dóna un plus a aquesta petita joia del Raval, sinònim d’alegria i de bon gust.

Barcelona és una de les millors ciutats del món per menjar i beure. Això ho sabem la gent que hi vivim, i també els professionals de la gastronomia que any rere any premien els nostres fogons amb distincions que alcen la ciutat en el pòdium de la bona teca internacional. L'oferta és variada, de qualitat, monumental: des del petit bar de tapes de tota la vida, fins als restaurants amb estrelles Michelin. Tot i que el repte és difícil, ens hem proposat seleccionar els 50 millors restaurants, aquells amb els fogons més fiables de la multitud de bones taules barcelonines. No hi donem més voltes: aquí teniu els 50 restaurants que no us fallaran mai. Bon profit El més vist 10 edificis d'arquitectura singular Els edificis que han marcat tendència entre els arquitectes de tot el món Barcelona és un aparador arquitectònic inacabable. Tota la ciutat, des de la cantonada més insignificant, dibuixa un mapa de 2.000 anys de problemes i solucions. La història de Barcelona es llegeix a cada rajola: des del modernisme de la burgesia opulent fins al barraquisme del Carmel, dels nínxols on s'adotzenava la classe treballadora fins a les grans infraestructures faraòniques. Perquè, contra la voracitat del totxo pel totxo i la tendència, tan catalana, de tapar els problemes amb formigó, a Barcelona sempre hi ha hagut moviments a contracorrent, com el GATCPAC, arquitectes preocupats per obrir horitzons, per repensar la ciutat i reformar-la des d'un urbanisme integrador. Hem volgut fixar-nos en pet

Aquestes són les pel·lícules que no us podeu perdre Estrenes de la setmana Dallas Buyers Club Recordareu que l’any 1980 Robert De Niro es va haver de posar com un botifarró per fer de Jake LaMotta a 'Toro salvatge', i que va perdre per sempre el tipus fideuenc del Talkin’ to me de 'Taxi driver'. Això sí, la indústria va compensar-lo amb un Òscar, el segon de la seva carrera. Les cúpules de Hollywood sempre s’han mostrat esplèndides amb els que s’hi juguen la salut, herència dels temps en què debutar sota l’estrella de l’Actors Studio era garantia d’èxit. Aquest any han fet el mateix amb Matthew McConaughey. Mai un home s’havia apropat tant a la forma d’un bolet deshidratat.No fa gaire tots pensàvem en Jean-Marc Vallée com un cineasta adventista que ens feia arrufar el nas, farts d’aquella estranya combinació d’esteticisme techno i filosofia new age que havia esgrimit des de C.R.A.Z.Y. fins a Café de Flore. Ara, per a sorpresa de tots, Vallée s’ha inscrit a les files d’un cine físic, agressiu, que l’ha convertit en el primer que s’atreveix a parlar de l’epidèmia de sida dels 80 sense guarnicions melodramàtiques ni heroïcitats estil Philadelphia. No és una pel·lícula rodona. No és un guió impecable. Però hi ha una incomoditat estripada i agònica que s’estén pel film com una metàstasi en expansió accelerada, un virus que neix als redols texans de perifèria, als claus a mig gas en un campament de rulots, i arriba fins als llits de pal·liatius senyalat

Thalia Zedek La que va ser una de les dues meitats de la banda nord-americana d'indie-rock Come arriba a Barcelona amb la seva nuesa emocional per presentar el seu últim i quart disc sota el seu nom, 'Via' (2013), el primer que publica en cinc anys. Una crònica on l'angoixa rockera de Come cedeix espai a l'acceptació melancòlica que ens va portant la vida. Round About Midnight: Eliane Elias El Teatre Coliseum de Barcelona torna a acollir durante els mesos de març, abril i maig el cicle de concerts Round About Midnight, cites a curta distància que comencen amb la pianista i cantant brasilera Eliane Elias i la presentació del seu disc tribut al trompetista de jazz Chet Baker 'I thought about you' (2013). Elias, cinc vegades nominada als Grammy, arriba acompanyada pel seu quartet i les seves arrels brasileres, que es mesclen amb la seva sensual veu i el seu impressionant jazz instrumental. BarnaSants 2014: La iaia amb la Cobla Bisbal Jove El trio format per Ernest Crusats, Jordi Casadesús i Jordi Torrents presenten en directe les cançons del seu segon disc, 'On és la màgia?' (2014), que arriba dos anys després del seu sorprenent debut. En aquest període han girat cap a un so més electrònic i compacte que es va allunyant del seu folk més amable dels inicis. En aquesta ocasió uneixen esforços amb la Cobla Bisbal Jove en un experiment inèdit on la música pop i la sonoritat més genuïna de la música catalana es donen la mà. Beyoncé La diva nord-americana torna a Barcelona en el tram

Prova alguns dels millors còctels fet a mida de Barcelona, i de passada, coneix els barmans amb més carisma de la ciutat. Tant si prefereixes una decoració clàssica, de vellut vermell i les begudes de sempre, com si vols un ambient més modern, tenim un lloc per tu. Trobes a faltar alguna de les cocteleries imprescindibles? Ens ho pots dir als comentaris de sota. Les 20 cocteleries de referència Dry Martini Amb l'intrèpid bàrman Javier de las Muelas no s'hi juga. Ni tampoc amb la llegendària barra d'aquesta cocteleria reconeguda internacionalment com una de les millors del planeta. Se les saben totes. La barra és l'escenari de les coreografies més complicades. Aquí  es venera el còctel. No goseu sortir sense haver provat el Dry Martini –sense competència a Barcelona– i alguna de les creacions magistrals de De Las Muelas. Tot i la seva popularitat i el 'punch' mediàtic del seu bàrman, el Dry Martini continua sent una referència ineludible. I és que, senyors, això no és una cocteleria, és una església. Semon 9 Night Els de Semon no en tenen prou de tenir una de les millors botigues gurmet de la ciutat, un càtering de luxe, tenir tres restaurants (un d'ells de cuina japonesa) i haver dut la marca a Madrid. Ara, tot aprofitant el local del carrer Santa Fe de Nou Mèxic, el Semon 9, aprofiten l'embranzida i continuen la festa de les 11 de la nit a les 2 de la matinada amb un espai on pots fer un còctel o sopar alguna cosa lleugera, ja sigui perquè acabes de sortir de l'oficina, del