El que hi ha a la cartellera de Barcelona i que no et pots perdre de cap de les maneres
Mai.
¿Quines sensacions té ara que ha tornat a la sala d'assaig, en aquest teatre que va fundar vostè?
Agradables perquè he recuperat una part del meu equip tècnic, que es van formar amb mi, i alhora perquè he pogut venir aquí. És la primera vegada que em conviden. Naturalment vaig dir que sí pel plaer de retrobar-me amb un públic fidel a aquella època, amb gent que té ganes de veure al Nacional una obra feta per mi. Això és molt agradable. No tinc sentimentalisme amb pedres, indrets i llocs. És a les persones a qui tinc afecte. Són les persones, les que em lliguen. No un edifici.
Per què ha triat Marivaux, per tornar?
Salvador Oliva ha fet una gran traducció, perquè Marivaux fa servir un llenguatge molt culte, al més alt nivell i amb un estil molt particular. És molt difícil de traduir en qualsevol idioma.
De fet, Marivaux ha generat una paraula en francès: 'marivaudage'.
De vegades s'ha utilitzat malament, sovint pels detractors de Marivaux en la seva època, com Voltaire, per parlar de les relacions superficials i amb poca importància. Quan és absolutament el contrari. La gràcia de Marivaux, el que té de nou per l'època, és que el podríem comparar al que és l'impressionisme a la pintura clàssica. Pinzellades lleugeres. Inventa un llenguatge diferent tot i ser el gran llenguatge del segle XVIII. A partir d'aquest llenguatge, i amb l'excusa de l'amor, parla de les relacions humanes, socials i de les censures de l'època.
A 'El joc de l'amor i de l'atzar' esborra les classes socials.
Hi ha uns codis socials que són els que impedeixen imaginar que un criat es pugui casar amb un senyor. És impensable. Això ja és en el teatre de Marivaux, una transgressió. No es que casi un príncep amb una pastora, sinó que es disfressen. A través de la màscara, de la mentida, fa que els personatges trobin la seva identitat. I a partir d'aquí, la llibertat. Aquest és el gran tema de Marivaux, en totes les seves obres.
Quan vam parlar després de la cerimònia oficial de desgreuge, Xavier Albertí em va dir que no concebia dirigir aquest teatre sense que jo no hi fos la primera temporada, perquè si jo no l'hagués fundat, ell no en seria el director. Em va demanar que fes alguna cosa. Va ser molt precipitat. Jo tenia projectes pendents, i una de les coses que volia muntar era 'El joc de l'amor'. Però també tenia clar que volia treballar amb gent jove, i que no volia fer d'actor. Només volia dirigir. Tenia ganes de fer el que vaig fer amb 'El despertar de la primavera' [1986], agafar gent jove de la qual n'estic molt orgullós, perquè són caps de cartell. Tot i que és alta escola, penso que és indispensable que els personatges de Marivaux siguin joves-joves: això dóna una frescor, una inconsciència... No és el marquès de Sade, però hi ha molta perversió en Marivaux. Tot això necessita una joventut que no s'inventa. Vaig demanar dos mesos i mig per assajar. He encertat el càsting. Són un grup molt disciplinat, seriós, disponible.
Què ha canviat entre els joves d'ara i els d''El despertar de la primavera'?
Per mi el teatre és tradició-tradició, en el sentit positiu, en el sentit d'haver tingut algun mestre, intentar transmetre el que t'han ensenyat, que és el que intento humilment de fer. A mi m'han ensenyat unes coses que jo no m'he inventat i que transmeto... Em van dir que a 'El joc de l'amor' hi havia un pare i que jo podria fer de pare, però vaig dir no, que el pare el faria un dels adolescents d'El despertar: Àlex Casanovas. D'heroi adolescent a pare. Això és la tradició.
En teatre, és una cosa bàsica: totes les tradicions tenen això. Un actor comença fent de Romeu, després passa a Hamlet, fa Macbeth i acaba de Rei Lear...
I això per què passa? Per una continuïtat de l'art dramàtic, quan hi és. Quan hi és. Això, aquí no. Ja sabem què estem vivint i què hem viscut...
Els actors d'ara els trobo molt més espavilats. M'han sorprès molt agradablement. Suposo que ve del fet que hi ha multiplicació de mitjans, d'imatges, que els nodreixen. Un jove és un chupóctero. Ho xucla tot. Si tenen curiositat i són intel·ligents.
¿El preocupa transmetre alguna mena de llegat?
El llegat de Flotats no m'interessa gens. Jo no sóc ningú per dir que deixo un llegat. Però ja que tinc l'oportunitat de muntar un espectacle, doncs m'agrada utlitzar aquesta avinentesa per empényer una generació jove, ajudar una mica, aportar el meu granet de sorra. Una generació que potser no tindrà l'oportunitat de treballar en teatres de fora. Jo vaig tenir l'oportunitat, no sols a la Comédie, sinó també a Estrasburg, etc.
¿Què li diuen, els nanos?
Ho apunten tot. Fan preguntes molt exactes. Hi ha una cosa que m'ha agradat molt d'ells és que no els he hagut de repetir cap indicació: l'apunten, la fan i l'endemà ho executen. Això és disponibilitat, concentració, intel·ligència i talent.
Aquests actors potser no l'han vist mai, en escena...
I està molt bé.
I no ho troba estrany? No li preocupa?
Aquí potser tornem a la pregunta d'abans. Si hi hagués hagut continuïtat, m'haurien vist.
I farà alguna obra com a actor, al TNC?
Jo no m'he retirat. Per què no? El futur és meu. És nostre, de tots el que vivim.
