Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

És difícil sortir del teatre canviat, amb un estat d'ànim diferent amb el que hi has entrat, i poder dir, a més, que t'has divertit com feia temps que no et passava. Que has vist tres intèrprets excel·lents que s'ho passen pipa fent la funció i que saben com transmetre-ho al públic. Que has descobert una directora (Andrea Jiménez) que ha encaixat amb tres poca-soltes i els ha fet volar molt amunt. Que has gaudit d'un text irreverent (de Victoria Szpunberg), que sap jugar-se-la i que fa dianes tota l'estona. I que demà, si poguessis, no dubtaries a tornar-hi.

'Mal de coraçon' sembla la típica obra de bar, amb un home a qui acaba d'abandonar l'amor de la seva vida (Pau Vinyals), un filòsof borratxo (Pol López) i una cambrera-cuidadora que vol ser actriu (Júlia Barceló). Res de nou sota el sol. Dos pallassos i un august. Però la introducció de la figura de Santa Teresa, i la seva obra, ho trastoca tot, fa que la peça entri en un camí que no saps per on sortirà, de vegades lluminós, a voltes fosc i tortuós. Esdevé un interrogant a resoldre, un motor altern que alimenta l'escena. I com se'n surten tots, del repte! Perquè el camí acaba en una festa.

Quan en Marcel arriba a casa de la Clara, la seva millor amiga de l'adolescència, fa anys que no la veu. Ella celebra l'aniversari i és a dalt amb els amics. Ell, però, triga a pujar. I s'entreté a l'habitació d'ella mirant un suro ple de fotografies. On ell no hi és. Han passat els anys i han passat moltes coses. Ja no són joves-joves i la realitat sovint té poc a veure amb el desig del passat.

Cesc Colomina ha escrit una obra tendra i viva sobre el descobriment de l'amor i el pas del temps, sobre el que vam voler ser i el que som. El seu protagonista està encarnat per un Roc Bernadí que interpreta tots els papers d'aquesta peça que és com un xiuxiueig (no és ben bé un monòleg, ja que hi ha ben bé mitja dotzena de personatges, sinó una obra per a un sol intèrpret). L'actor mira el públic en tot moment, tot buscant la complicitat dels espectadors, que passen bona part de la funció amb els llums de platea oberts. Ens parla a nosaltres.

Convertir les tragèdies tebanes de Sòfocles (Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona) en un muntatge de dues hores i escaig amb personalitat, sense sobreentesos, amb dinamisme, sense que tot sembli massa ràpid, com ha fet Ferran Dordal és una proesa. El públic no té la sensació de veure tres obres, sinó una de sola. El clàssic atenenc ja les va escriure seguint un fil temporal, que comença amb el poble pregant perquè Èdip lliuri Tebes de la pesta i acaba amb Creont descobrint els cossos morts d'Antígona i del seu fill Hèmon. Enmig, una gran història.

Carlota Subirós s'ha fet seu el paisatge desèrtic dels afores d'Atenes (Colonos) per centrar la seva peça. Un espai immens, esquitxat amb quatre matolls, per on fa circular els seus personatges durant la funció. Només al que podríem considerar el primer acte, el que correspon a Èdip rei, passa davant del desert, al que representa el palau del sobirà de Tebes, tot i que ja ens el deixa veure a través d'un gran finestral. Subirós dirigeix la desena llarga d'actors i actrius de manera convincent, amb un tall classicista que feia temps que no li vèiem. Però té un problema.

No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral.

Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana?

Ànima podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com Cantant sota la pluja.

I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de Blancaneu, el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants.

Lorca, l'home, és una metàfora trista del que és Espanya. Nascut el 1898 i assassinat el 1936, entre la gran desfeta colonial i la guerra més cruel. L'autor és, segurament, el millor i més influent del segle XX al sud dels Pirineus i és l'únic de la seva estirp a Europa, la dels genis, de qui s'ha d'estar orgullós, els ossos del qual romanen encara enterrats en una cuneta. Acostar-se a la seva figura, al que va ser, doncs, és sempre problemàtic. I Juan Diego Botto ho sabia.

Però després de veure 'Una noche sin luna' podem afirmar que mai ningú, almenys en el que portem de segle XXI, s'havia aproximat al Lorca home amb el tacte, la desimboltura, el coneixement i saber estar de l'actor. Perquè aquesta obra és una lliçó d'interpretació bestial, de com un ésser humà es transforma en un altre i ens deixa bocabadats des del minut 1 al minut 105, en aquesta hora i tres quarts en què Botto camina cap a Lorca i Lorca passa a la pell de Botto i de cadascun dels espectadors.