Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

El joc que proposa Andrea Jiménez és, d'entrada, interessant: cada nit convida un actor diferent a fer de rei Lear (a nosaltres ens va tocar Josep Julien), un actor madur que no hagi interpretat mai el personatge de Shakespeare i que estigui disposat a fer i dir tot el que la directora i un apuntador li comuniquin. Ella comparteix l'escena amb ell. Però, en realitat, Jiménez està convidant un actor a fer de pare.

I és aquí, en aquest acte tan a prop de la vida, on hi ha la màgia de l'espectacle, una obra en temps real, suposem diferent cada nit, en què l'ara i aquí es dona la mà amb la ficció. Perquè bé podria ser que tot el que ens ha explicat la directora sobre l'home que la va portar al món, els seus negocis, el seu distanciament, la seva supèrbia, fos una mentida. L'espectador, de totes totes, s'ho creurà ulls clucs, encara que no vegi l'e-mail que ell li va enviar per desheretar-la, encara que tingui algun dubte respecte a la veracitat total de la proposta. Tant és.

Les Impuxibles (Clara Peya i Ariadna Peya) no fan teatre per llepar-se les ferides, ni per perdre's en qüestions estètiques. Fa dos anys, al TNC, es van enfrontar al suïcidi a 'Harakiri', un espectacle que no acabava de reeixir per molts motius. Ara, al Lliure, entomen el repte de parlar sobre les addiccions, amb un format semblant, a través de testimonis i moviment, amb Clara Peya al piano, però amb resultats radicalment diferents. No sé si és la llum, l'acció dels intèrprets, la posada en escena... 'Caramel' és una experiència visual i sonora de primer ordre.

D'entrada, Clara Peya, abans d'encimbellar-se al seu piano de cua, ens pregunta quines són les nostres drogues, què ens té enganxats, quines són les substàncies prohibides de l'època on hem caigut. El públic resta mut, a l'expectativa. I en el que podria ser un bar, van entrant els diferents intèrprets: dos actors (Joan Solé i Sandra Pujol) i quatre ballarins (Mabel Olea, Yasser D’Oquendo, Helena Gispert i Pol Guimerà). Tots en demanen una altra. Tenen històries a explicar.

Annie Ernaux és, sens dubte, l'escriptora més influent del nostre temps, amb milions de seguidors, i no és estrany que amb el premi Nobel de literatura atorgat el 2022, no hàgim trigat gaire a veure un dels seus textos memorialístics pujar a un escenari. L'encarregada de fer-ho ha estat Lucia del Greco, que ha triat una novel·la de 1992, 'Pura passió', en la qual explica la breu, estranya i intensa relació que va mantenir amb un home més jove que ella poc abans.

Es tracta d'un text curt (80 pàgines), directe i concís, on la narradora es desviu perquè el seu amant faci acte de presència. És un home casat de l'est d'Europa, diplomàtic, una dècada més jove, que li truca només quan vol allitar-se amb ella. Ella accepta les condicions sense posar cap impediment i viu esperant la trobada mentre es pregunta quant de temps durarà. Es desviu per ell, mor per ell.

Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix.

I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar.

L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna.

Amb 'Allà lluny hi ha una caseta', Jordi Casanovas tanca un cercle, ja que el terror era l'únic gènere que li quedava per tocar com a dramaturg. Ell és, segurament, el millor autor polític del país, és un bon comediògraf i ha retratat com ningú l'ànima social dels catalans. 'Allà lluny hi ha una caseta' és un nou camí, que no sabem cap a on ens conduirà, però és una porta oberta cap al risc dramàtic, perquè si hi ha una cosa complicada de fer en un teatre és que l'espectador passi por, o almenys que pateixi un esglai. Perquè per a 'slashers' ja tenim les tragèdies de Shakespeare.

La via del paranormal és, segurament, l'única a explorar a sobre d'un escenari, sobretot quan no vols fer un Hotel Krueger i mirar una mica més amunt. Casanovas opta per aquí tot situant una noia a punt de parir enmig del bosc (Cristina Arenas) amb dues llevadores (Mercè Pons i Meritxell Yanes) de tendència naturista. La noia, la Laia, ha fugit de casa després de patir l'agressió de la parella i s'ha refugiat al que va ser el mas de la seva àvia. Ha acudit a la Marga i la Joana perquè vol un part el més natural possible.

Hi ha obres que tenen un heroi amagat, algú que només surt a saludar el dia de l'estrena i que, si la peça funciona, és en gran part mèrit seu. Pot ser el dissenyador de so, l'escenògrafa... Sí, cal que els intèrprets que són sobre l'escenari excel·leixin, que hagin tingut un bon guia en el director, però la base ve de fora, d'algú que no hi serà cada funció. I en el cas d''Un matrimoni de Boston' lluu per tots els costats la feina que ha portat a terme Joan Sellent traduint un text molt trapella de David Mamet.

D'entrada, perquè ha de fer que en català sonin perfectament bé els tres registres de les tres dones que té al teatre: l'Anne (Emma Vilarasau), una dona madura amb aires de refinament burgès; la Claire (Marta Marco), que podria representar la classe mitjana; i la Catherine (Emma Arquillué), la criada immigrant que pateix alguns problemes amb l'idioma. Bona part dels gags són lingüístics i la mecànica de l'obra depèn de què ens empassem el punt de partida inicial. Les actrius s'ajusten al paper i tot flueix de manera meravellosa.

L'Artur (Ferran Vilajosana) va deixar una feina estable de comptable per dedicar-se a la seva passió: un pòdcast de 'true crime'. Ha resolt uns quants misteris de la comunitat de veïns i està embravit. La seva companya, la Joana (Júlia Santacana), confia en ell, però no sap quant de temps podran passar amb un sol sou i ella fent més hores que un rellotge a la residència. Però és que l'Artur creu que ha descobert un crim i no pensa deixar-ho córrer així com així. Mentrestant, a casa, passen coses estranyes: un got que es buida sol, un telèfon que apareix de cop i volta...

Així comença 'Passaran coses fantàstiques', la comèdia de ciència-ficció que han escrit i dirigit Jordi Casado i Olivas i Sílvia Navarro i Perramon, un subgènere que costa de trobar i que ells dos s'han atrevit a portar-lo a terme amb traça. Ara mateix, justament, també tenim a la cartellera 'Turisme rural', una peça que conserva un cert parentiu amb aquesta.

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi.

I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada.

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.