Les patates fregides del Bar Bas són la millor de les benvingudes. Més addictives que un pot de pega. Fines, cruixents, ben desgreixades. Estimat Enrique Valentí: obre una xurreria i triomfa. Atenció, caçatendències: el que ve, seguint les rodades del food truck, és la xurreria repensada. Carros en què la fregitel·la serà art.
Tornem a les xips valentinianes: "Utilitzem la varietat de patata agria. Canviem l'aigua dues o tres vegades perquè deixi anar fècula. Després les fregim en oli net. I ja està". Per a la visita curta, a la barra, és imprescindible prendre el vermut de Dos Déus, un platet d'aquestes patates que droguen i una de les llaunes que acullen els mol·luscos frescos de la casa. Els musclos en escabetx són impressionants. I les escopinyes, XXL.
Com que sóc de tir llarg, vaig preferir asseure'm i anar a totes. El Bar Bas és un d'aquells espais de decorador que sembla que existeixin des de fa 30 anys i només fa deu minuts. A l'Enrique li van encarregar que omplís un espai buit i se li va ocórrer això: "Resumint: vam fer un typical Spanish però bé". Dissenteixo: deu ser en la superfície. En la part profunda, els guisats: aquesta és l'ànima de la casa. "És veritat. Allà hi ha l'ambició".
L'Enrique és cuiner, encara que és cèlebre a la ciutat com a director de restaurants. Aquelles jaquetes elèctriques a Casa Paloma i Chez Cocó. Vol seguir desenvolupant idees amb l'empresa Algo se está cociendo i està a punt de... "No puc parar". Gaudeixes veient-lo una altra vegada amb jaqueta de xef i un altre cop a les olles. Sense corbata, està nu. "Senyor, aquest és un bar senzill". Amb l'Enrique, ens tractem de vostè.
Després d'una canya de Damm sense pasteuritzar -ben tirada, Madrid style-, el tapeig: la croqueta de pernil (cremosa), el matrimoni (seitó i anxova, pujada de sal), les gambes sobre gel i els cargols punxencs amb vinagreta de pebre negre. Bé-bé. Anem a més. Destapament d'una ampolla d'Hombre Bala 2012, garnatxa a canonades. Ens posem fantàstics: el revoltim de tòfona amb llardons de Cadis, els pèsols amb ceba i mantega amb pernil de Joselito (olé els porcs ibèrics), les mandonguilles amb sèpia (i un rar toc de safrà) i la costella de porc amb mongetes. Aturem-nos aquí: la costella ha estat marinada 24 hores en un adob canari. Olé les Canàries, també. Per postres, una pasta fullada amb crema pastissera, que és el que toca en aquest racó de la cuina d'antiquari.
El xef sap que habita una zona amb "poca credibilitat gastronòmica". Queda molt per fer, diu. És veritat. El millor aliment a prop de la plaça de Catalunya era el que donaven als coloms. Crec en les patates del Bar Bas. Vaig estar temptat de demanar-ne una bossa -o quatre- per emportar-me. Ell entén que és la presentació de la casa. Encara que és al fons, a les cassoles, on hi ha la veritat.