Mitja Galta, un nom suggeridor, atractiu, fronterer. Es podria referir a un contrabandista, a un bandoler, a un fantasma a les catacumbes de la ciutat. Xavier Insa, un dels tres propietaris, ho revela. "La gent d'una determinada edat de l'Hospitalet es referia al carrer de Santa Eulàlia com a mitja galta". Un costat construït; l'altre, no. "També tenim mitja galta a Barcelona i mitja galta a l'Hospitalet. I En mitja-galta era el títol d'una novel·la del 1905". L'autor, Joan Pons Massaveu, la va subtitular noveleta barcelonina. Quan algú es treballa la part anecdòtica, és que ha treballat la part essencial a fons.
El Mitja Galta és un restaurantet barceloní. I el diminutiu apareix aquí de manera elogiosa perquè com Manel López, que va cuinar durant set anys al Manairó de Jordi Herrera, adverteix: "No és un gastronòmic". I el Xavier remata: "És de barri". El 2011, quan vaig escriure sobre La Forquilla, em vaig referir a la Nova Cuina de Barri, amb el desig va que a cada cantonada hi hagués un menjador que il·lusionés el veïnat i atragués els paladars intrèpids. El Mitja Galta ho és. Va ser la primera seu d'El Pràctic d'Andrés Huarcaya, que ha remodelat l'arquitecte Daniel Powell, propietari de la galeria Mitte. Xavier i Elisenda Castellón, oncles del Manel, eren clients d'El Pràctic, els seus respectius treballs es van dissoldre i van empènyer el nebot perquè ensenyés la galta. Tots tres són de Santa Eulàlia, espai mitificat en la geografia gastro perquè hi va néixer Ferran Adrià.
Prenc el menú de migdia a 11,50 € amb sorpreses tan agradables com els cannoli de postres. "Utilitzem massa de wonton fregida", descobreix l'Elisenda, que s'encarrega de l'apartat dolç amb les indicacions del Manel. Bona idea, i indicatiu de les solucions contemporànies aplicables a una casa de menjars. "Cada vegada ens anem atrevint més", diuen tots tres. Trio el reconfortant guisat de cigrons amb tomàquet i l'arròs del dia, reprotxable combinació dietètica.
És dijous i toca gramínia: arròs bomba amb tripes i zamburiña. És la bomba, bon representant del barri, dels bars del barri, de com haurien de ser els bars de barri. Hi sobra la zamburiña, abatuda per la potència de la triperia. Des del maig no ha repetit recepta arrossaire. "Quan complim un any, veuré què fem". Hores després, el Xavier m'enviarà un Excel amb els 350 plats (!) diferents del menú de migdia. Un ritme de rècord.
Com a plus demano "la tapa estrella", segons el Xavier, la mitja galta de vedella. Negre i blanc i negre, la galtera desossada, el parmentier, la salsa amb el seu punt de xocolata. Jordi Herrera va ser un bon mestre. Veig un dels seus gestos de foc en la visita a la cuina quan el Manel agafa un bufador per torrar unes tires de carn: "Li demanaré al Jordi un Fakir Cook". És la planxa amb claus en la qual el xef del Manairó clava filets per a bones crucifixions. "Volem agafar el gust al barri", acaben. El barri té gust.
Discover Time Out original video
