El que hi ha a la cartellera de Barcelona i que no et pots perdre de cap de les maneres
Serafina Delle Rose és "una Antígona enterrada en vida, però la passió que porta a dintre, innata, la fa reviure, la fa sortir d'aquesta sepultura". Ella és la protagonista total de 'La rosa tatuada', una de les grans obres de Tennessee Williams, mai estrenada aquí, tot i que la va escriure a l'hotel Colón de Barcelona, que arriba al TNC sota la direcció de Carlota Subirós i Clara Segura com a 'prima donna'. L'actriu és qui ens en dóna els detalls, asseguda al camerino de les dives del Nacional, al mateix sofà on vam entrevistar fa tres anys, per aquestes dates, Anna Lizaran, que aleshores omplia cada nit la sala gran amb 'Agost'. Però la Serafina no té res a veure amb Violet Weston. És un personatge més visceral, lorquià, diu Segura, més tràgic.
El de Serafina sembla un paper fet per a tu.
L'estic suant molt. Tennessee Williams la va escriure per a Anna Magnani, i la va portar a Itàlia un cop estava feta. El més fort és que la va escriure durant un mes a Barcelona, a l'hotel Colón, que és on ell sempre estava. Quan me la va passar la Carlota vaig al·lucinar pel món que ens planteja. Va una passa enllà que en les obres més conegudes, que 'La gata' o 'Un tramvia'. Un món gairebé oníric, lorquià, una cosa de presagi, que està en l'aire, una partitura de tot el que li passa a aquesta dona a través d'aquesta casa, la gent del poble...
L'obra té molt de 'La casa de Bernarda Alba'?
És una obra on el protagonista, que és la rosa tatuada, ell, no hi és, però tot es mou al seu voltant. És el que més m'ha costat: acostar-me a una persona que no hi és, que és un mort, que mor a la segona escena. Això ha sigut una cosa difícil, sobretot quan es fan les coses com es fan i no tens prou temps per assajar. No es pot assajar igual una obra d'una hora que una obra de tres hores. Un monòleg que una obra de dotze personatges, com en aquest cas. M'hagués agradat poder gaudir del procés una mica més. La crisi ens apreta per tots els costats.
L'has gaudit, el paper?
La Serafina és una tia especialíssima. És una dona molt contemporània per l'època en què s'estrena l'obra, el 1951. És una dona que és pura passió i de tan apassionada que és, quan es queda vídua, la passió segueix. La vol mantenir viva al preu que costi. Als catorze anys, pagesa a Sicília, la casen amb un home, que li diuen que és baró, del qual se n'enamora totalment. Un tio guapíssim. És una dona passional, amb una puresa de l'amor que s'anirà trencant així que avança la funció. Com que som veïns amb els italians, a nivell mediterrani, hi ha alguna cosa que entens molts. Si fos sueca, crec que m'hauria costat una mica més aquest paper. Al ser mediterrània l'entenc. M'agrada molt que la Carlota ha mantingut molt l'italià, a la funció.
Explica'ns com ha estat ficar-se dins el paper. Passes de l'eufòria a la tristesa en segons.
Hi ha una cosa molt clara a nivell físic, perquè deixa de portar un vestit per portar una bata. Són coses difícils de fer a un nivell actor estricte, però com que tens els altres personatges que van parlant del teu deteriorament, no cal que tu ho facis tot. És una de les meravelles del teatre, que els altres t'ajuden a ser tu.
I al teu costat tens un bon amic teu: Bruno Oro.
M'ha salvat que l'Álvaro sigui el Bruno. Va entrar a meitat de procés, com passa a l'obra. Si en tan pocs dies, hagués d'haver adquirit la confiança, la complicitat, el feeling, amb algú altre com la que tinc amb ell... No sé.
Però l'obra ets tu. No surts mia d'escena. T'havia passat mai?
A 'Incendis', també. Feia la mare i la filla, i tota la trama passava per mi, però sí és cert que tot estava més repartit, amb la Màrcia Cisteró i el Julio Manrique. Aquí no surto d'escena. Si tinc pipi, me l'aguanto. Quan arriba l'Alvaro, a la Serafina se li calma tot una mica. Comença amb un descens a les tenebres i va punjant, va pujant, va pujant, fins que descobreix coses del passat i es torna boja, però trenca amb el passat.
Com t'ho has fet per assumir el llenguatge metafòric de Williams?
Quan parla de la rosa que porta en el seu pit, parla del seu marit. Hi ha l'amor pur i la cabra. I és una cabra. Un dels reptes de l'obra i de la sala és atrapar l'espectador i el nostre és que passi el que va passar amb 'Agost' o 'Dissabte, diumenge i dilluns', quan la sala gran del TNC no ha estat un problema. A mi m'agrada l'espectador actiu, el que ha de lligar coses, el que s'ha d'imaginar aquest rosari. Hi ha una part poètica, però crec que l'hem concretat bastant. I ella té una part molt al límit. Li diuen: no ets una dona, ets un animal. Tennessee Williams et fa una partitura tan elàstica que dius: doncs ara em tiro per terra i sí, sóc un animal. I alhora sóc la modisteta grassoneta i presumida...
Portes faixa?
Hi ha un moment en què jugo amb una faixa. Me la trec al cap de dos minuts. És tremenda. No es pot. Ni m'entra.
Hi ha un moment de l'obra en què Williams compara Serafina amb Madame Butterfly.
Tennessee Williams va viure una vida apassionada. La Serafina és una mica ell. L'obra és positiva, és un cant a la vida i un cant, també, a trencar l'amor pur. A saber viure un altre tipus d'amor.
Tens ganes de fer més Tennessee Williams?
He descobert un món, perquè no l'havia fet mai. Hi ha una cosa orgànica i alhora una cosa molt artificial, aquesta poètica tan estranya. Voldria fer més nord-americans d'aquest nivell. Hi ha alguna cosa de l'estructura dramàtica... Hi ha escenes que aixecades el primer dia, amb els actors que tot just s'acaben d'aprendre el text, que van funcionar de seguida.
Et fa res que et digui l'Anna Magnani catalana?
Per a mi és un elogi. Magnani és un referent per a mi. Jo també tinc un punt pallasso que m'agrada treure. Tinc ganes de fer el gamberro. Però també pots fer-ho amb la tragèdia, per com t'apropes al ridícul. Pots jugar, amb el drama.
Faries l'obra d'una altra manera si no tinguessis un fill?
Això és el que vaig pensar amb 'Incendis'. Aquesta recerca de Nawar Marwan. El fet de ser mare és una baixada a la terra, passar de la por al pànic
'La rosa tatuada' és, en el fons, una tragèdia i les tragèdies costen de fer empassar. Tu has fet molta tragèdia amb Oriol Broggi.
El difícil és apropar-la a l'espectador, que senti que allò que passa a l'escenari, està passant de veritat. Que pensi: a mi també em podria passar. Aquella empatia que porta a la catarsi. Amb l'Oriol Broggi camino molt tranquil·la, perquè té un mecanisme que fa que això em sigui fàcil. Aquí tenim un avantatge, que és que tenim coses molt concretes: tenim una verge, un lloro, una faixa... L'Antígona no parla de faixes, ni de mal de panxes, ni de tinc calor, ni estic catxonda, està tot molt estilitzat. La Nawar Marwan també. Són heroïnes clàssiques. La Serafina, en canvi, és diferent. Li donen bombons i diu: no, no, que estic grassa. I això és fantàstic, perquè després pot agafar el capellà i tirar-lo per terra. Alhora té una humanitat, un patir, una cosa tant de mare, de persona, de dona. És una Antígona enterrada en vida, però resulta que la passió que porta a dintre, innata,la fa reviure, la fa sortir d'aquesta sepultura.
