El que hi ha a la cartellera de Barcelona i que no et pots perdre de cap de les maneres
Va ser un pallasso que regirava la seva memòria i es descobria com a refugiat de la Guerra Civil, un poeta que amb la dona i un cavall anomenat Bonito componien una delícia sobre la joia de viure, un artista plàstic que buscava les fonts de la creació. Va ser 'Ï', 'Le sort du dedans' i 'Mazùt'. I es fa dir Blaï Mateu, artista de circ establert des de fa una dècada al Migdia francès amb Camille Decourtye, fill de Tortell Poltrona i la Senyoreta Titat, artífex d'alguns dels millors espectacles que hem vist a Barcelona en els últims anys, i que ara ha decidit mostrar-nos com neixen les seves creacions just abans d'engegar un procés de sis mesos que els hauria de portar al sorgiment del proper espectacle, el més gran que hauran aixecat mai, i que els farà recórrer Europa amb una carpa durant els propers quatre o cinc anys. Comptaran amb la col·laboració d'amics vells i nous de diferents disciplines (Bonnefrite, Lali Ayguadé, Noémie Bouissou, Ricardo Martell, Julian Sicard, Piero Steiner i Mado & Tino). I, ens avança Mateu, deixaran veure "els llocs que normalment no es deixen veure", tant del Mercat de les Flors com d'ells mateixos, després de passar tot el 2013 obrint noves vies, trobant-se amb altra gent, fent feina "de laboratori".
No sé si han vist mai res dels Baró d'Evel, o de James Thiérrée, o de Johan Le Guillerm, o d'algun altre geni de l'escena que, des del que abans se'n deia circ, són capaços de fer néixer espectacles que toquen totes les tecles de la creació escènica, xous polisèmics que disparen la nostra imaginació i que ens fan creure que en un teatre poden passar coses meravelloses. I gaudir de l'oportunitat de veure com comença tot plegat, poder-s'hi acostar a un pam, voyeurs, promet ser una experiència. Per això truquem en Blai a Gençac de Garona perquè ens expliqui algunes coses. D'entrada, ens informa que Bonito ja no viu sol, que té un col·lega i que es diu Chengo.
Treballar amb cavalls ha perfilat una mica la seva manera de fer front a les creacions, i per això no ens sorprèn quan ens diu que confien molt en l'instint i que les obres neixen sempre de les improvisacions i acaben volent "dir coses", atacant algun tema, tot i que sense narrativa clàssica, cosa que els allunya una mica de, per exemple, Thiérrée. Són artesans, ens avisa, i parlen moltes llengües, cosa que traduïda vindria a dir que juguen amb el teatre, la dansa, el clown, les acrobàcies, el trapezi, l'equilibrisme, etc. "Treballem amb colors, ambients, personatges, emocions, per crear composicions", diu.
Quan pronuncia la paraula 'emocions' m'aturo. Perquè si una cosa té un espectacle de Baró d'Evel són emocions i confesso que poques vegades m'he emocionat en un teatre de la manera que m'ha passat amb 'Le sort du dedans' -hi afegeixo 'La casa de la fuerza' d'Angelica Liddell, '2666' d'Àlex Rigola, 'Babel' de Sidi Larbi Cherkaoui, 'Brand' de Calixto Bieito i 'Nit de reis' dels Propeller-. Com ho feu? "Es tracta de no explicar res, sinó de parlar al públic de cor a cor", m'engalta Mateu. "No sempre funciona, però puc dir que estem molt a flor de pell". I ells, circaires nòmades com són, miren d'adaptar-se a la platea. A 'Ï', per exemple, es tractava de canviar de llengua. A 'Mazùt', del ritme. A 'Le sort du dedans', de com es llevava Bonito.
Hi ha una altra cosa relacionada amb les emocions que és clau a l'hora de crear-les en escena: l'harmonia. Els músics ho tenen claríssim. Però en teatre, no tant. I no té a veure amb la polifonia, sinó amb el procés previ, en les sinergies fixades durant el procés de creació. Sempre he pensat que la clau de l'èxit d'un espectacle rau aquí. En Blai diu que el seu 'truc' és el respecte mutu, la participació de cada artista, en la seva individualitat. I ara, quan pensen en un xou més gran, no volen renunciar a això i mantindran l'aspecte participatiu del procés. "És el que ens queda del circ, fer i fer, fer i no tornar a fer, la voluntat de treballar i treballar fins que el número sigui perfecte", assegura.
No hem d'oblidar que estem parlant del que se'n deia circ i que Baró d'Evel va començar al carrer, amb número al passeig i la gorra o el platet per obtenir la voluntat dels passavolants, com tots els artistes de circ. "Ens anem fent grans, i anem madurant", diu en Blai.
S'alimenten, esclar, de la intuïció, del que pensen que agradarà, però beuen de fonts molts diverses a l'hora de posar-se en marxa. "Hi ha molts artistes que ens interessen, i també ens interessa la vida mateixa", confessa alhora que reconeix que el caire popular del circ ha provocat que no hagi tingut "mitjans intel·lectuals" de què nodrir-se, a diferència del teatre. Això també els permet picossejar d'aquí i d'allà, i per construir el nou espectacle tenen present la filmografia d'Andrei Tarkovski i Béla Tarr, les obres d'Antoni Tàpies i el treball conjunt entre Miquel Barceló i Josef Nadj. Ell, diu, s'encarrega de la part plàstica, mentre la Camille porta la part textual, la poètica.
Als profans, dir-los que Baró d'Evel fa circ potser se'ls fa una mica estrany. El mateix Blai admet que no sap ben bé què fa, que potser fa teatre, tot i que la paraula circ els permet abraçar un imaginari més gran. Serà per això que ara mateix es mor de ganes de tornar a la carretera, agafar la carpa i, com diu ell, "transportar la utopia", que és el primer que li ve al cap quan pensa en un espai octogonal, o rodó, fet de lona i que pot acampar a qualsevol lloc.
Tenia dos anys quan els seus pares van fundar el Circ Cric i podem dir que això del circ, anar d'amunt a avall, ho ha mamat a casa. De molt petit, admet, va avorrir-lo, però més tard va veure clar que era el camí que havia de seguir. És fill de pallassos i això ho porta a dins, cosa que fa que es plantegi el seu rol des de la comicitat: "A l'escola sempre feia el tonto, perquè és el que he après".
Al menjador va obtenir una formació tècnica que molts envejarien i va poder fer "les coses bé", com li va recomanar el seu pare. És a dir, va poder marxar a estudiar a França, país que té bones escoles de circ i un teixit cultural que permet viure de l'ofici amb dignitat. Del Tortell, a més, va aprendre què volia dir "el compromís polític i social" i envejar l'energia d'un artista que, per exemple, ha sabut mantenir el mateix número durant 30 anys. Ara, però, Blaï Mateu no és el fill de Tortell Poltrona. Tortell Poltrona és el fill de Blaï Mateu.
