El que hi ha a la cartellera de Barcelona i que no et pots perdre de cap de les maneres
No ens enganya, Juan Diego Botto, quan ens diu que parlar d'un mateix damunt un escenari desgasta, tot i que, afegeix, "exigeix molt i et dóna molt plaer". Ell ha escrit les cinc escenes que conformen 'Un trozo invisible de este mundo', cinc relats sobre la immigració i l'exili, cadascuna de les quals conté alguna cosa de la seva biografia. De fet, tot comença amb una trucada del seu tiet des de Buenos Aires que li anuncia l'inici d'un megajudici contra els responsables de l'Escola de Mecànica de l'Armada, el principal centre de detenció argentí durant l'última dictadura (1976-83) i lloc on va desaparèixer el seu pare. "Portàvem tota la vida fantasiejant sobre això", confessa.
L'altre esdeveniment que el va moure cap a l'escriptura el va viure com a espectador, quan un amic li va demanar que l'acompanyés al cementeri Madrid Sur per assistir a l'enterrament de Samba Martine, una dona congolesa que va morir en un centre d'internament per a immigrants. "Va demanar 30 vegades que la veiessin els metges i només li van donar pomades: tenia sida i un fong que li perforava el cervell!", s'exclama. "Vaig veure la seva mare, abraçada al seu taüt", afegeix. Una imatge definitiva.
Les dues històries formen part d'una obra el tema de la qual, avui dia, sembla passat de moda. Qui parla en el món de l'art, de l'exili i de la immigració? A Botto el que l'inquieta és que hi hagi molta gent que no sàpiga que hi ha presons per a immigrants -"que no han comès cap delicte", ens recorda- o que hi hagi més gent encara que vol oblidar el passat dictatorial -molta més a Espanya que a l'Argentina, per cert-. Ell sap que ha manipulat les històries, que ha canviat coses, que les ha retocat, tot i que 'Un trozo...', diu, "no deixa de ser una obra autobiogràfica". La mà del director, Sergio Peris-Mencheta, l'ha ajudat a afegir un pèl de sentit de l'humor a tot plegat.
"Tot teatre és polític, tot art és polític, pel simple fet que comporta una mirada sobre el món en què vivim", remata Botto. I ell no ha volgut, en absolut, obviar el punt de vista de l'altre bàndol. "Havia de posar els que diuen que els immigrants sobren i que hauríem de fer-los fora a tots", admet. L'obra comença amb un paio d'aquesta mena, "un tipus lògic, amb encant i culte", que és capaç de citar Lorca, inspirat en "un polític madrileny que ara té missions superiors". És un monòleg trampós que ens descol·loca, el final del qual sembla exagerat, tot i que Botto ens diu que la realitat supera la ficció.
No pensin que l'actor és un nouvingut en el món del teatre, ni tan sols en l'escriptura teatral. Aquesta és la seva quarta obra i es va criar dins un teatre -sa mare tenia una escola-. "Sóc conegut pel cinema, però el teatre és casa meva. M'ha donat els moments de més plenitud de la meva carrera", diu. I vol estar tan al dia que acaba de fer-se càrrec de la programació de la Sala Mirador de Madrid. A fora, farà una gran pintada, inspirada en el Maig del 68: "Quan el Parlament és un teatre, el teatre ha de ser el Parlament". Està tot dit.
