El que hi ha a la cartellera de Barcelona i que no et pots perdre de cap de les maneres
Joan Ollé, el veterà director de teatre, es va trobar un dia Pep Ambrós Munné i li va demanar en què estava ficat. L'actor li va confessar que estava assajant el paper d'oncle Vània. I Ollé, sorneguer, li va dir: "Et falten 40 anys!". En Pep no creu que tenir 26 anys sigui un problema per ficar-se en la pell del protagonista de Txékhov en l'obra que ell i la seva companyia, Les Antonietes, han estrenat al Lliure, el pas més decidit i ferm que ha fet la tropa que lidera Oriol Tarrasón. El mateix Tarrasón, que la dirigeix, i que és el més vell de la companyia, assegura que les crisis personals són les mateixes, tant si en tens 50 com 30.
Vània és un home que s'ha adonat que el món se l'ha menjat. Rondina, beu com un cosac. Munné entén que Txékhov va pensar un personatge tacat per un passat que creu haver llençat per la borda, i que empina el colze per inventar-se una vida millor. Mentrestant, es pregunta quin futur l'espera. I aquí, en el demà, l'actor s'hi ha aferrat com un clau roent. "He pres decisions errònies, l'he cagat, no veig el futur, i penso: com collons arribaré als 60?", matisa l'actor. Al seu costat té Mireia Illamola, Iélena, la jove esposa de Serebriakov (Arnau Puig), de qui es va enlluernar i s'hi va casar, "tot i saber que al seu costat s'enfonsaria". Enmig trobem Bernat Quintana, Astrov, el doctor que les fa tornar boges, encara dempeus, tot i que és conscient que és a punt, ell també, d'enfonsar-se.
Tarrasón deixa clar que l'única clau per portar a escena aquest text és la transparència, intentar "tocar el queixal" de l'espectador. No és una tragèdia, tot i les circumstàncies ultradecadents que descriu. Però tampoc no és una comèdia, malgrat les escenes hilarants del text, que ens faran riure, segur. El director, de fet, assegura que, vist des de fora, el que ve de gust, quan veus aquella colla de personatges perduts en la immensitat d'una vida que els ha devorat, és abraçar-los, i dir-los: "tranquils, tot anirà bé".
Quintana ja té experiència en Txékhov per haver estat a les malaurades 'Tres germanes' de Carlota Subirós. A Oncle Vània, amb la seva tropa, juga un paper diferent i no és un mer comparsa. Amb aquest text li ha passat una cosa que no havia experimentat mai. "Txékhov et demana implicació total, fins i tot personal", assegura. No hi poden haver artificis, ni mentides, ni tan sols estètica. "No et deixa mentir", rebla Munné. "L'obra et diu: o fas això o vas a prendre pel sac", afegeix, gràfic. Ja sabem que l'edat ajuda a assumir els reptes amb més passió, però després del formidable 'Stockmann' que ens van servir fa uns mesos, no dubtem ni una mil·lèsima de segon davant de 'Vània'. Assagen des del setembre passat, gairebé cada dia, per fer el do de pit.
L'edat és un grau, diuen, però damunt d'un escenari, amb un Txékhov com aquest entre mans, no vol dir res. Millor, potser, ser jove, i assumir un text de finals del segle XIX que se'n riu de nosaltres des del passat i que, segons Illamola, planteja les mateixes preguntes que podem fer-nos avui i desplega les mateixes pors a què ens enfrontem avui. L'autor rus, diu Tarrasón, es pregunta per què l'ésser humà, que pot crear coses meravelloses, es dedica a destruir. En les nostres mans, i les de Vània, Astrov o Iélena, està canviar les coses. Comencem, doncs, amb una abraçada.
