El que hi ha a la cartellera de Barcelona i que no et pots perdre de cap de les maneres
Vicky Peña és una institució, a qui, per desgràcia, no tenim gaire oportunitat de gaudir als escenaris de la ciutat. Ara, sola davant del perill, assumeix el monòleg que obria el Homebody/Kabul de Tony Kushner que va produir el Teatro Español fa uns set anys i que vam poder veure al Romea. Aleshores, en castellà, ens va sembla deliciós. Al Lliure el fa en català.
Per què ha decidit recuperar la primera part d'aquesta obra?
Bàsicament és un projecte personal. Volia tenir una peça que pogués desenvolupar sola, sense haver d'estar pendent que em contractin companyies o no. És una peça, per altra banda, que em va satisfer molt, em va complaure molt com a persona, com a actriu, amb la qual em sento molt identificada, i que sento molt propera.
¿Amb què s'hi identifica?
Em sento propera al personatge quant a la preocupació social i històrica, el fet de sentir-se responsable d'algunes de les coses que passen al món. A tots ens resulta més fàcil tancar els ulls, dir 'què hi puc fer, jo'. Fa uns anys ja vaig fer una obra de Lluïsa Cunillé, Après moi, le déluge, que també anava per aquí. Es parlava de la responsabilitat individual en tots els desastres socials. Des d'aquesta intensitat, de responsabilitat històrica, la dona de Homebody/Kabul és molt atractiva per a una actriu.
Els seus monòlegs en escena em fascinen. ¿Té algun secret? Aquí no pot desconnectar ni un segon...
Fer pipí abans de començar... Em preparo de la mateixa manera que quan faig una obra amb molta gent. Has d'estar molt concentrada... La responsabilitat sempre és molt gran. Has de servir la funció. Si estàs sola, portes més pes.
Quan està sola, l'obra és vostè.
L'obra és l'obra! Jo estic al servei de l'obra. Quan ets en escena, hi ha moments en què et sents molt sola.
¿La solitud no és important?
És una cosa més. La meva mare m'ho deia: 'No volies ser artista? Doncs fote't'.
¿Fa aquest projecte personal perquè no la truquen?
Sí, sí que em truquen... Bé, no tant. He passat temporades dolentes, com tothom. L'any que ve tinc un projecte molt bonic: un Eugene O'Neill, a Madrid. Espero que vingui a Barcelona.
Però necessitava fer una cosa més seva...
M'agrada molt treballar en companyia... M'agrada sentir-me involucrada en el que estic fent, sentir-me que aquella obra està explicant una cosa que jo comparteixo.
Tinc la sensació que Vicky Peña és una actriu de Madrid.
Això és horrorós. És una cosa que em té fregida. Visc a Barcelona. Quan em demanen de treballar-hi, hi estic un temps i torno. El que passa és que, bé, quan estic aquí no em criden tant per treballar o el que he fet no té tanta repercussió mediàtica, o de públic. A Madrid em cuiden molt, em donen premis, em consideren. Em sorprèn una mica el contrast. Aquí, sembla que va bé això de dir que sóc de Madrid. Sóc barcelonina.
