Els museus i galeries ens esperen amb novetats i exposicions prorrogades
Publicitat
Reportatges més recents
Per descobrir els referents i nous talents de la disciplina
Publicitat
El març del 2023, el psicòleg i crític cultural conservador Jordan Peterson va tuitar una imatge d’una ampolla d’aigua reflectint la llum del sol amb la següent frase: “Hi ha catedrals a tot arreu per aquells que tenen ulls per a veure-les”. El tuit (tan cert com cursi) es va viralitzar i es va convertir ràpidament en un mem. Fotografies de pedres i núvols amb formes estranyes, caragols que sortien a gaudir de la pluja, menjar deliciós: si t’hi escarrasses prou, tot pot ser d’una bellesa espectacular. Si adaptem el mem a la ciutat de Barcelona, el faríem amb fotografies dels nostres edificis. No cal ni entrar-hi: les seves façanes són catedrals pels ulls més atents, plenes de mosaics, vitralls i balcons de ferro forjat. Però potser l’element decoratiu més característic (i més desconegut) del paisatge barceloní és l’esgrafiat.
“Barcelona és una ciutat esgrafiada”, explica Teresa M. Sala. Ella és l’autora del pròleg del llibre ‘Barcelona esgrafiada’, un recorregut fotogràfic que Lluís Duran ha fet pels esgrafiats més emblemàtics de les façanes de la ciutat. Sala explica que Barcelona “sobresurt entre altres ciutats europees a causa de l’abundància i la qualitat dels seus esgrafiats, entre els quals destaquen diversos repertoris decoratius de flora, fauna i figures emblemàtics”. D’acord, doncs. Som una ciutat esgrafiada! Però, què és ben bé un esgrafiat? I per què n’hi ha tants a Barcelona?
“Un esgrafiat és una tècnica per embellir edificis que s’aconsegueix rascant: es posen dues capes d’estuc de diferents colors a la paret, i es rasca la de capa superior perquè emergeixi la de sota”, explica Lluís Duran. Ell n’ha fotografiat més de 200 a les parets de Barcelona, durant quatre anys de treball. El llibre que els recull “neix d’un enamorament intermitent que tinc amb la ciutat, que vegades és fantàstica i a vegades no tant”.
"Barcelona sobresurt entre altres ciutats europees a causa de l’abundància i la qualitat dels seus esgrafiats"
La tècnica, però, neix a Itàlia (i la paraula ve del mot ‘sgraffiare’, que vol dir gratar amb una eina especial anomenada estilet) i va viure un fervor a la Florència renaixentista del segle XV, on els palaus nobles i les esglésies van embellir-se gràcies als esgrafiats. Daniel Piferré, historiador de l’art, explica que l’esgrafiat “implica les tres disciplines artístiques més importants”: la seva base és l’arquitectura, però té una concepció bidimensional com la de la pintura i es treballa donant relleu a una superfície, com l’escultura.
On es poden veure els esgrafiats més bonics a Barcelona?
Els primers esgrafiats de Barcelona es troben a Ciutat Vella, evidentment. Allà n’hi ha del XVII, quan diversos tallers d’estucadors italians van venir a treballar a Barcelona i van portar amb ells les seves tècniques. Al segle XVIII, el Raval, el Gòtic i el Born es van omplir d’“esgrafiats setcentistes” que són una autèntica meravella. Tenien influències italianes i eren força realistes. Lluís Duran en destaca un, al carrer Tallers, on es pot identificar un dibuix de l’ou com balla. Al número 69 d’aquest carrer hi ha la Casa Tarné, del 1779. Els motius costen de veure perquè la façana està molt envellida, però s'hi veuen les columnes clàssiques, gerros de flors i, al mig de l’edifici, un brollador amb l’ou ballant.
“L’Eixample és l'esclat del Modernisme”, diu Lluís Duran. I, per tant, per la quadrícula de Cerdà hi ha esgrafiats a tort i a dret. Aquests són del segle XIX quan, després d’un segle en desús, el Modernisme recupera tècniques decoratives antigues i els torna a posar de moda. És l’època de més esplendor i qualitat artística dels esgrafiats a la ciutat, que va veure néixer tallers d’estucadors especialitats. La tècnica era la mateixa, però els motius eren força diferents que els de Ciutat Vella: s’adapten als gustos modernistes i això vol dir flors, fulles i fruites a dojo, però també sanefes geomètriques, animalons, figures humanes i fins i tot símbols patriòtics de Catalunya (si us hi fixeu, al número 130 del carrer Aribau hi ha una façana que combina flors amb la senyera!).
N’hi ha de famosíssims, com els de la Casa Amatller i el Palau Macaya (mentre que Gaudí no va sentir predilecció per la tècnica, altres arquitectes com Puig i Cadafalch sí que la van promoure en els seus edificis). “Crida l’atenció que els esgrafiats de l’eixample són un esclat de colors, mentre que els del set-cents eren només monocroms”, afegeix Duran, com els que hi ha a la Casa Antoni Pàmies, al carrer d’Enric Granados.
Però la febre dels esgrafiats no es van aturar a aquests dos districtes i n’hi ha exemples per tota la ciutat. A Gràcia (en carrers com Gran de Gràcia i la Rambla del Prat), la Barceloneta, el Poble-Sec i Sant Antoni en trobareu: només cal caminar amb els ulls ben clavats a les façanes. Un de curiós: al carrer del Clot número 82, un bloc d’habitatges llueix un esgrafiat publicitari sobre l’electricitat força original. Tot apunta que era el reclam d’un electricista que tenia la seva botiga a la planta baixa.
Com és que hi ha tants esgrafiats a Barcelona?
Costa de saber quins són els motius que fan de Barcelona una ciutat plena d’esgrafiats, però hi ha diverses hipòtesis que ofereixen resposta a la pregunta. D’una banda, hi ha la connexió amb el Renaixement Italià: alguns historiadors de l’art veuen el germen en la missió que es va encomanar al fra Joaquim Juncosa (1631-1708) d’anar a aprendre la tècnica a Roma. De l’altra, també hi ha la proximitat amb la ciutat de Segòvia, que va ser un punt de connexió entre els relleus mudèjars i els relleus renaixentistes italianitzants del segle XVI. I finalment, Barcelona no seria el que és sense el Modernisme i el Noucentisme, que van treure la pols a aquesta tècnica. A més, la ciutat va acollir dues exposicions universals que van fomentar l’arribada de revistes il·lustrades i nous gustos, com els dissenys naturalistes de William Morris.
"Amb l’excusa d’aquest llibre he descobert detalls de bellesa als meus llocs habituals"
A Barcelona hi ha més de 1.500 façanes amb esgrafiats, la majoria restaurades. La pregunta que ens hauríem de fer ara és si el barceloní de carrer sap què està veient, quan mira els edificis que l’envolten. La realitat és que no coneixem el nostre patrimoni arquitectònic, i per això Lluís Duran va voler posar el seu granet de sorra a difondre’l: “Jo vivia al carrer Aribau amb Consell de Cent i allà hi ha un edifici esgrafiat magnífic. I no m’hi havia fixat mai! Amb l’excusa d’aquest llibre he descobert detalls de bellesa als meus llocs habituals. Com quan aprens una paraula nova, que no pots parar d’escoltar-la a tot arreu!”, explica. Afegeix que els esgrafiats són irrepetibles, avui en dia ja no es podrien fer perquè cada vegada hi ha menys artesans que coneguin la tècnica i, a més, caldria destinar-hi molt de temps i molta mà d’obra. Per això cal donar-li el valor que tenen: “Dir, mira quina cosa més maca que tenim, gaudim-la i conservem-la. Tot el que ens envolta és un patrimoni que és nostre i que hem de defensar”.
NO T'HO PERDIS: Les millors exposicions de Barcelona
Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona
Com visitar sense obrir el moneder els museus
Publicitat
La ciutat està plena d’obres d’art precioses i amb històries interessants al darrere. Ara, és fàcil quedar-te amb les típiques i tòpiques. El mural dels petons de Joan Fontcuberta o la ‘Dona i l’Ocell’ de Miró estan molt bé, sí. Però hem decidit fer una llista d’obres d’art secretes, amagades o poc conegudes que et faran veure Barcelona amb uns altres ulls. Nosaltres les compartim, a veure quantes en coneixes.
No t'ho perdis: Les millors exposicions de Barcelona
Publicitat
Construccions emblemàtiques del patrimoni de Barcelona
Algunes de les obres més emblemàtiques de l'escultor a la nostra ciutat
Publicitat
Les principals exposicions de la tardor i l'hivern
El mite del xuclasang en la cultura
Altres reportatges
Repassem les exposicions que ens han posat la pell de gallina durant aquest any Busquem els més insolents i impúdics de l'any, els més deliciosament aberrants, els que han fet guerrilla artística, els mal educats. No parlem de rebels de pamflet, d'emissaris d'ideologia barata ni d'aspirants a Che Guevara amb pinzell. Parlem dels que aquest 2013 han arriscat el coll per la seva obra.
LITA CABELLUTÉs una rockera de pura raça, de les que no tenen por de pelar-se les cames i, si cal, perdre un parell de dents pel camí. El que passa és que en comptes de derrapar mentre rasca una guitarra, Lita Cabellut es deixa la salut pintant quadres. Ara que té 52 anys assisteix a un osteòpata que l'obliga a posar-se genolleres i una cotilla amb vares metàl·liques per evitar lesions a la columna. Perquè ella es nega a domar la fera que porta a dins. I això és bo: les seves teles són d'una energia que et talla la pixera. Abans de l'estiu, a can Vol-Art, li vam veure la 'Trilogia del dubte', i ens va agradar tant que no podem fer més que desitjar que segueixi fent-se sang molts anys més.
L'ESCULTURA VA A MÉSUna autèntica animalada, el que ha passat aquest any en matèria d'escultura. Començant pels homenets despilotats que Samuel Salcedo va portar a la galeria 3 Punts, uns pobres miserables de carn blanca com un botifarró cru, efebs sense un sol pèl. I acabant amb l'Andrea de Javier Vázquez, una mena d'Afrodita de la generació de l'electrònica que va estar asseguda durant
L'artista gitana Lita Cabellut ens explica com s'ho manega per fer quadres tan grans Lita Cabellut va néixer als baixos fons de Barcelona -que als anys 60 eren molt baixos- i va passar la seva infància demanant almoina entre la Boqueria i el Port Vell. Les seves primeres pintures eren retrats de proxenetes i prostitutes que havia vist quan era nena. Ara, acomodada i resident a Holanda des de fa molt de temps, encara conserva l'energia gitana de la seva infància: "Abans que pintora, jo sóc una rockera".Per què ho dius això?Imagina't: el taller és territori prohibit per a les meves presumptes cites, perquè faig una fila espantosa. Porto una cotilla molt collada, perquè quan pinto faig uns moviments que són pura modern dance, i m'he de protegir els genolls per poder derrapar sense lesionar-me. Tinc 51 anys, i hi ha coses que ja no puc fer sense precaució. Però els homes no ho entendrien. ¿Es pot fer un art tan salvatge en un taller ple d'assistents?Jo necessito tenir gent que em doni un cop de mà. Fa anys que vaig crear la meva matèria artística, i és laboriosa: colors, guix, pigments, fase d'assecat... Tinc dues persones que treballen en el procés. I un aprenent, que és el meu fill gran, un street artist de raça. Ell em prepara els colors mentre jo descarrego la fúria.Si féssim cas del que dius, semblaria que el teu és un art abstracte. I no, és figuratiu.Perquè em penso molt bé les coses abans de passar a l'acció. La sèrie que veureu a l'espai VolArt em va estar rondant durant
Publicitat
Samuel Salcedo exposa les seves escultures a la 3 Punts En algun moment del dia, aquells capgrossos que van per Disneylàndia repartint felicitat s'han de treure la carcassa i ensenyar les vergonyes. Per norma general, un cos escanyolit i deixat, amb un floc de pèls entre pit i pit i una panxeta que apunta a massa hores mamant llúpol a la barra del bar. Samuel Salcedo ha nascut per destruir fantasies infantils. Fa un parell de mesos, tafanejant la rebotiga de la nova seu de la 3 Punts, vaig trobar una de les seves figuretes de mascle nu amb carns flàccides aguantant el pes d'un sobredimensionat cap de Mickey Mouse sobre les espatlles. Encara em dura el calfred.Avui he anat a visitar en Samuel al seu estudi de Sants, i me l'he trobat al costat d'un home de pedra despullat que seia sobre uns graons de fusta, amb el cap encaixat en una galleda plena de pintura blanca. "Ah, és una gamberrada- em deia, amb els braços plegats al costat del seu Gòlem-. Què et sembla? Primer em curro una escultura i després li llenço un cubell de pintura". Ho reconec: la seva marmòria víctima m'ha fet pena. Saltava a la vista que passava fred. Igual que un arsenal de criatures indefenses que formaven sobre la taula magna tal com van arribar al món. Podia sentir com els petaven les dents.A l'entrada, per espantar els curiosos de torn que fiquen el nas on no els demanen, hi havia un cabàs ple de caps humans fets de resina, apilats com patates en un cistell del mercat. O com alls en una finestra de Trans
A 'Make some noise' ens demostra qui és l'ànima de la festa Si algú inventés una màquina dispensadora de flautes de rom Arehucas amb glaçons li podria posar el nom de Javier Vázquez. El paio és pura dinamita. I les seves pintures són una metrallada de 'folie' postadolescent, amb noies guapes, sol de mitja tarda i 'sex on the beach'. Barregen la pertorbadora carnassa australiana de les escultures de Ron Mueck amb el pols muscular del techno i el 'kitsch' sense complexes amb què Harmony Korine va vestir les mosquetes mortes de Disney Chanel amb biquinis fluorescents a 'Springbreakers'. "Oh, encara no he vist la pel·lícula, però tothom me l'ha recomanat molt", rebla en Javier. Per alguna cosa serà, dic jo.La seva obra és un cant als de la seva casta, els parroquians de les discos de platja, festivals d'electrònica amb psicòtrops de consum obligat i saraus d'aquells en què tothom porta barret de 'cowboy' i acaba rebolcat per una gran massa d'escuma blanca. "La meva intenció és situar l'espectador entre la multitud descontrolada de gent jove -aclareix-, en un lloc on, per una raó o altra, es desprèn molta energia". Feromona de la lleva dels 80 i tuf d'aixella sense desodorant, heus aquí la química perfecta que aquest xaval natural d'Albacete ha elevat fins a l'enèsima potència. "Aquí neix tot, la sensació de força, la indignació, el que et fa vibrar i t'accelera les pulsacions".No som al 1968. Aquesta no és una història de guitarres, petards de maria i claus sobre l'herba amb coro
Publicitat
El fotògraf exposa les seves últimes obres a la Joan Prats Llepafils i pencaire. Així se'm presenta Chema Madoz, un artesà de tècnica afinada que no es conforma amb qualsevol resultat. A la retrospectiva que des de fa unes setmanes li dedica La Pedrera hi ha un vídeo en què explica com de magres les va passar per fer aquella famosa foto del misto coŀlocat sobre les vetes d'una planxa de fusta amb forma de flama. Va haver de furgar pels magatzems d'un bon munt de serradores abans no va trobar un taulell amb el dibuix adequat per fer l'efecte. I l'opció Photoshop estava descartada des de bon començament. "Potser ningú se n'hauria adonat, però a mi no m'agrada fer trampa", rebla.Tinc molt present aquesta anècdota mentre en Chema em planta davant la imatge d'un estruç que enfonsa el cap dins d'un ou, una de les millors obres de l'exposició que aquesta setmana ha inaugurat a la Joan Prats. "El bitxo és de plàstic, d'aquests que venen a les botigues de joguines -il·lustra-. Va ser més delicat del que sembla, perquè resulta que ningú fabrica estruços amb el cap acotat. Tots van ben rectes!". El que aquestes sibiŀlines paraules volen insinuar és que es va haver de carregar la bèstia, tallant-li el coll d'arrel per poder-lo torçar cap baix i després decapitar-la. Resultat: una mutilació digna d'orfebre. Més impressionant encara és el que hi ha a l'altra banda: un gronxador fet amb dues cadenes i un cinturó de castedat. "Un objecte estrany, aquest -diu, una mica gèlid-. El vaig trobar
El festival d'art guerriller torna al CCCB i nosaltres hem parlat amb John Law, el més irreverent del cartell Tot va començar amb el Suicide Club, una societat subterrània i paranoica que devia el seu nom a un relat de R. L. Stevenson i que es dedicava a donar sostre a tots els joves descastats, orfes d'autoritat moral que els fes de guia en aquell dur tràngol de convertir-se en homes. Havia estat invenció d'un tal Gary Warne. John Law era un bala perduda quan s'hi va iniciar en el ja llunyà 1977. Tenia 18 anys i en portava un parell aficionant-se a les festes de pijames que s'organitzaven cada nit als calabossos de Califòrnia. "Tot apuntava que em convertiria en un delinqüent -diu-. I al club em van ensenyar a no fer res que no fos ètic". Il·legal potser sí, però sempre dins d'una disciplina de ferro. Això és el que en aquells temps daurats desconcertava el cos de policia de San Francisco.Calculo que amb prou feines ha sortit el sol a la Costa Oest quan el tal Law despenja el telèfon. Ara té 65 anys, porta pel cap baix dues cafeteres carregades, i xerra pels colzes. M'explica que en el lustre que el Suicide Club va estar en actiu va escalar els mastelers del Golden Gate Bridge, que va fer d'actor a l'Òpera i que va interceptar la comparsa del nou any xinès, drac inclòs. "Una vegada vam fer una festa en un dipòsit de cadàvers abandonada -recorda-. Anàvem disfressats de vampirs i portàvem un taüt i tot. En acabat, encara que aquell lloc estava ple de merda, vam netejar tot el
Publicitat
El museu dedica una retrospectiva a l'artista catalana Eulàlia Grau me n'ha explicat una de bona. No fa gaire va fer el trajecte Bilbao-Lleó en un tren de via estreta de l'any de la quica. Li va tocar el vagó de luxe, que en temps pretèrits era el reservat del bisbe de Calahorra. Imagineu-vos-ho amb aquell tel boirós que suaven les màquines de fum dels primers temps de la Hammer: cortines de vellut granat, un vàter de porcellana brillant i el taulell d'interruptors per cridar el servei. És cert que si hem quedat és per parlar de la retrospectiva que li dediquen al Macba, 'Mai no he pintat àngels daurats'. Però no m'hi resisteixo:
M'ho expliques perquè serà el tema de la propera obra? Dins de l'església hi ha moltes coses truculentes. Ja ho deus saber, que al Vaticà s'hi fan orgies. Fa poc va desaparèixer una nena que després va ser trobada a la tomba d'un cardenal. Però anys enrere aquestes coses no sortien a la llum. Aquest bisbe el van acusar de ser un home luxuriós que freqüentava un prostíbul del carrer Aribau, i el Folies Bergère. Es veu que entrava als lavabos públics per canviar-se la sotana per roba de carrer. Ara per ara estic reunint proves.
Per fer un collage, suposo? És el mitjà d'expressió que em resulta més útil. Quan era petita m'agradava molt dibuixar, i em van portar a fer classes amb una monja que me'n va treure les ganes. A més, la pintura em posa molts problemes. Fixa't en aquell quadre de Murillo, el del nen que es menja un m
És una retrospectiva? No ben bé... Ferran Garcia Sevilla no ha perdut retòrica, segueix sent l'artista àgil i un punt desvergonyit que als 80 va col·laborar amb el retorn a la pintura, un personatge que pensa molt i ràpid, tant que en cinc minuts podria desmantellar l'exposició que estem a punt de visitar -la seva reaparició després d'anys de silenci- per muntar-ne una de nova, diferent de cap a peus. "Ho he fet dos o tres cops a la vida", se sincera. De moment s'està de tocar 'La teoria de l'evolució. L'evolució de la teoria', un recull de pintures, instaŀ·lacions, fotografies i làmines que mai no havien sortit de l'estudi i que ens apropen al primer Garcia Sevilla (el de finals dels 60), a l'artista inspirat pel viatge i la iconografia del Tibet, i a les seves darreres creacions pictòriques. Retrospectiva?, el tantegem. Fred, fred; la paraula adequada és evolució. "He rebut garrotades per la voluntat d'ampliar el món", diu. L'artista explora nous confins i proposa un sistema expositiu que advoca per un recés, l'oposat als canvis continus que es produeixen en el món de l'art, els pensaments mastegats i la dependència respecte el copiercoller. Potser per això Garcia Sevilla no tolera les reflexions ni les preguntes memes, el neologisme que Richard Dawkins va encunyar per definir el sistema de transmissió cultural entre individus. àvid lector de manuals de neobiologia, Garcia Sevilla ens recorda
Publicitat
'La casa fantasmal' és la primera exposició retrospectiva que es dedica a Ahlam Shibli, una increïble fotògrafa palestina. Em diu que se'n va a fer una cigarreta a l'escala d'incendis i que en cinc minuts torna a estar amb mi. Però passa ben bé mitja hora fins que la veig arribar abraçada al seu 'dewar' transparent ple d'un te escumós que assegura que ve de Taiwan. "Perdona, estic rebentada -es disculpa-. Ahir vam estar treballant fins més tard de la una, i aquest matí a primera hora arribaven els tècnics a penjar les fotos. No he dormit gens". Ja m'havien advertit que Ahlam Shibli és del morro fort, fa i desfà com vol, té caràcter i una desbordant necessitat de control. Potser, per tot això, és la gran aposta del Macba aquesta temporada. "En vols un got?", em pregunta, sacsejant la infusió d'importació fins que treu bombolles.Si ets palestí només pots parlar d'una cosa. O això pensa la gent. "Sembla que no tinguem dret a preocupar-nos per res que no siguin les bombes de Gaza -es queixa l'Ahlam-. Jo he tractat molt el conflicte amb Israel, d'aquí a una estona ho veuràs. Però per començar et vull ensenyar una altra cosa". Mentre entrem a la primera sala em parla de les dificultats de ser homosexual a Palestina. Els gais, m'explica, estalvien per passar una nit al mes a Tel Aviv i anar de 'night clubs'. "És l'únic lloc on se senten com a casa", diu mentre m'ensenya la primera sèrie de retrats. Durant dos anys, aquest altre conflicte ha estat la seva gran preo
Si ja has visitat el Picasso, la Fundació Miró o el MACBA... Quins altres museus t'ofereix Barcelona? Fora dels circuits turístics podreu trobar estranys i meravellosos museus, poc coneguts, però que també mereixen que els dediquem una oportunitat.
També t'agradarà
També t'agradarà
Discover Time Out original video
Publicitat