On menjar bo i barat a Barcelona?

La segona vida de la Bodega Montferry és on hi hagué el Bar La Montañesa, "un local que durant els anys noranta es va reconvertir en un bar de menú, però que en origen era una bodega. Tot canvia per seguir igual: mantenen els preus populars i una extraordinària relació qualitat-preu. Que et salta a la boca quan menges un entrepà de mollete de fricandó (4'75 €) o d'albergínia confitada amb xampinyons i salsa romesco (4 €). I per descomptat, un repertori de cuina per bodega breu, però per sucar-hi pa i fet al moment: capipota i tripa, mandonguilles amb calamar, orella amb cigrons... Alegria! 

En Bernat Dalisay, nascut a les Filipines, va arribar a Barcelona fa 25 anys, quasi els mateixos que hi ha estat treballant de cuiner. En va passar 11 treballant a una marisqueria, i els 11 següents cuinant al Gelida, un dels grans restaurants populars de Barcelona. Bo de Bernat, obert l'estiu del 2002, és el seu restaurant propi. Segueix el mateix esquema: casa de menjars familiar a preus populars, amb una llarguíssima carta de cuina catalana i tot elaborat des de zero. 

I la va encertar: la gent omple el local amb tot el senderi del món. Perquè per 15-18 euros, només carta, això és una festa major del xup-xup, el guisat i el vi bo a doll. Sí, hi ha les mítiques galtes de porc –meloses i amb la crosta torradeta– i tot el repertori conegut, però també collita pròpia, com unes croquetes de fricandó brutals. 

En Pablo Lagrange (argentí, ex-Noma, Mugaritz, Tickets), la Lucía Aguilar (peruana, ex-Enigma, GoXo, Boragón de Santiago de Xile) i en Ricardo Mateo tenen un petit local a Gràcia dedicat al choripán, un entrepà de xoriç crioll i chimichurri molt apreciat a Amèrica Llatina. Tot ho fan ells des de zero: l'embotit l'elaboren amb porc Duroc i una mica de vedella, cuinat al forn de brasa Pira. El pa és de tipus francès, amb bona molla per contenir el greix de la carn i l'oli de les salses. El chimichurri es fa amb herbes fresques, vinagre i oli de qualitat, i la salsa criolla amb xilis chipotle i habanero lactofermentats. Tot per 8 euros. Amb unes bones patates fregides i una beguda de cola casolana, surts begut i menjat per 14 euros! 

A més del choripán, ofereixen 'sanguchito de vacío' amb pa de xapata, kebab vegà (gírgoles, seitan, enciam, salsa de cacauets i 'anticuchera') i 'pastrón' (pit de vedella fumada, maionesa de wasabi, formatge i verduretes envinagrades amb pa brioix).Choripa és més que un local de menjar ràpid: és artesania, tècnica, rigor, esperit col·lectivista i la demostració que es pot oferir un producte d'altíssima qualitat a un preu molt raonable.

Un restaurant gallec que es diu A Garrotxa? "A Galícia, una 'garrocha' és l'arrel gruixuda d'un matoll anomenat 'uz', que es feia servir per fer carbó, una matèria primera fonamental", m'explica en Jesús Pérez (sala), copropietari d'A Garrotxa (Avinguda de Rio de Janeiro, 135) amb la seva parella, la Manoli Rodríguez (cuina), que regenten des del 1990. "El primer propietari va escriure el nom de 'garrocha' malament i així es va quedar el cartell", riu Rodríguez, davant aquest nom híbrid entre la Catalanya i la Galícia profundes. 

No és que A Garrotxa sigui un secret pels veïns, sinó pels forans de Nou Barris. Som en un d'aquells restaurants descentralitzats amb una relació qualitat-preu extraordinària. Demano espàrrecs a la brasa amb romesco (pràctica de risc, sovint castigada amb una merda oliosa i escarransida als menús de migdia). Aquí és, ni més ni menys, que un plat d’espàrrecs amb sabor de brasa perquè els han fet a la brasa –el forn de llenya et mira mentre pagues a caixa– i amb un romesco fiable. De carta, especialitats tel·lúriques són la 'sartén de zorza' –daus de porc adobats i macerats amb patates– o el 'botillo', embotit emblema del Bierzo: intestí de porc farcit de costella adobada de porc i rostit, amb patates. Per poc més de 20 euros això és un festival d'alta intensitat. 

La filosofia d'en Joan Gurguí, xef i propietari de la Bikineria, és que cada restaurant i proposta culinària s'ha de valorar en la seva mesura: "Tu pots tenir el millor entrepà de fuet del món, o pots fer-ne un que sigui un horror. El mateix passa amb els menús degustació, que n'hi ha que no tenen ni cap ni peus o poden ser sublims". I des del 2018 amb la primera –i desapareguda– Bikineria del Mercat del Ninot, ha aplicat aquesta convicció a fer el millor bikini possible. 

La primavera del 2024 va inaugurar La Bikineria de passeig de Sant Joan com a restaurant insígnia. És un restaurant espaiós i amb horari ininterromput, i ha fet el salt de bar de bikinis a restaurant de bikinis pel fet de parar atenció en tots els detalls: el cafè, d'especialitat i fet amb una Marzocco, i algunes tapes curoses per flanquejar els bikinis: l'ensaladilla russa de la casa pot competir amb la de qualsevol bar de tapes d'anomenada. Però esclar, aquí la part important són els entrepans planxats, amb el punt de torradet del pa –i que evita l'efecte humit de la sandvitxera casolana– trobat amb precisió. 

El gran èxit de la casa, que va aparèixer com a fora de carta i s'ha quedat, és un fabulós bikini de pollastre a l'ast: "Hem volgut resumir tots els elements del pollastre a l'ast en un sandvitx planxat", diu Gurguí. El farcit inclou pollastre a l'ast d'una rostisseria de confiança –amb pell inclosa, el sabor addictiu que és la clau de l'au– i un allioli suau de poma al forn, tots aquest sabors lligat amb la cremositat del formatge Gouda fos. Per 15 euros, us calceu dos bikinis extraordinaris i una cervesa molt ben tirada!

El concepte de Pibä –quin nom més curiós, sembla que tornem a l'era de Mötley Crüe, quan anava tot en dièresi– és senzill i efectiu: un bar-restaurant que et serveix en una cistella broquetes (algunes fetes a la brasa) acompanyades de patates fregides i que t'has de menjar amb les mans (el concepte recorda una mica els antres de la costa de Guirilàndia que et posen en una cistella pollastre a l'ast i patates per menjar amb les mans). 

La diferència és que aquí el producte és òptim, la cocció al punt, i les patates fregides boníssimes. PiBä és l'invent d'un cuiner argentí d'alta volada, en Daniel Tolosa, que volia "oferir un producte gurmet a un format simple i descontracturat", explica. Per poc més de 15 euros et pots firar unes broquetes d''entraña' amb salsa criolla i escalunya caramel·litzada, cervesa i patates fregides, per exemple, i el menú de migdia (amb empanada ben feta inclosa) és molt recomanable.   

Menjars casolans. Ja són pocs els llocs que poden definir-se així, com Can Vilaró. Un històric, un clàssic. Ubicat davant el renovat i Mercat de Antoni, el Sisco i la Dolors reben diàriament com a casa tota una legió de clients fidels que ja saben què escollir. Pel calendari, es podria dir que és un autèntic lloc de cuina de mercat, però agrada més l’etiqueta, menys usada i més concreta, de menjars casolans. 

I deu ser un dels restaurants seriosos de Barcelona -amb tot fet des de zero i producte d'escrupulosa temporada- on es menja més be de preu a la carta. Amb 18 euros per gastar, això és un festival de faves a la catalana i peus de porc amb bolets, per esmentar un recorregut.  

Aquest és un petit miracle: el Bocatini és un bar de barri en un lloc on no hi ha barri, diu en Javier Aragón. Amb preus de barri i una qualitat notable. I una oferta gairebé inèdita a la ciutat: el plat combinat a la carta. A partir d'una base que esculls –botifarra, lacó a la gallega, calamars a l'andalusa...– hi afegeixes dues guarnicions –mongetes verdes amb pernil, truites variades, croquetes d'ibèric, ensaladilla russa, rovellons a la planxa...– i acabes menjant bé i ràpid per 11 euros, beguda inclosa.  

La qualitat és bona i saben què fan. Botifarres i salsitxes són de Calaf, la xistorra és de Navarra de la de veritat, i els calamars a l'andalusa i el peix del dia són frescos. La planxa del bar està impol·luta, i cada matí l'Asunción Alonso prepara les guarnicions. El bar és una preciositat vintage de bar polit aturat en el temps, i el tracte és familiar, de segona casa. 

Cal celebrar l’èxit d'un lloc com The Last Monkey. Aquest baret cantoner ha fet una feina excel·lent, sense pretensions i dedicada al barri: tapes asiàtiques i fusió mediterrània pel mateix pressupost amb què un aborigen pot anar a menjar al Vilaró. El xef italià Stefano Mazza –dels Alps, territori de contundència i sabor– coneix molt bé Barcelona i el mestissatge amb Àsia. 

Mazza ha bastit una carta curta i saborosa on el sud-est asiàtic s’empelta de tocs italians, o a l’inrevés. D'exemples saborosos en té a cabassos: unes esplèndides gyozes cèsar: farcellet d’enciam i gyoza amb salsa de carn, gingebre i parmesà, un platàs per menys de 6 euros. I el gran èxit de la casa són unes albergínies confitades amb soja i oli, amb salsa de xili dolç, a 5. Tapejar aquí us portarà records de quan estàveu pelats i per mil peles fèieu festa, a base de braves cabrones i xoriços infernals. Menú degustació a 27! 

Contra el mal cos que un pretès gran restaurant italià et clavi 15 euros per mitja bossa de pasta precuinada, us podeu regalar un migdia o una nit al Brera: un bar restaurant d’italianitat austera però total, arrecerat en una cantonada d’Hostafrancs. Un cop de puny petit i sense artificis, però orgullós: 12 referències, entre antipasti i nyoquis, “tots fets des de zero”.

El va obrir el Mirko Italiano (de Milà!, triple carambola) a finals del 2018, i el gener del 2019 va decidir convertir-lo en “l’únic bar de nyoquis d’Europa, que en tingui jo constància”, riu. Italiano: “El nyoqui és una pasta que porta ous, farina i patata. La meva recepta té una massa de només patata i farina, amb un toc especial”, explica. I caram, és cert. Després d’examinar una carta breu però temptadora trio un platàs de nyoquis de ragú –impecable, amb més carn que salsa, com ha de ser–, que surt per deu euros. Qualsevol que hi entengui, sap que un plat abundant de pasta feta a mà amb salsa casolana per 11 euros és un regal.