Les crítiques de teatre de la cartellera de Barcelona

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores. I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la. Sergi Belbel ha assumit el text com si fos un clàssic contemporani A més, disposa de tres actrius que han assumit els seus papers conscients que representen totes aquestes dones que han passat por, que han han vist com els queien els cabells, que han amagat (o no) la malaltia, que s'han sentit incompreses. Es posen en la pell de tres criatures ben diferents. La Rosa (Àngels Gonyalons) és una dona madura d'èxit, una reina, que diu ella,...

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua. Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes. El nou final fa que l'espectador marxi del teatre amb un nus a la panxa L'obra ens explica el cas d'un monitor de natació, en Jordi (Marc Tarrida), que, per calmar un nen que té por a l'aigua, l'abraça i li fa petó. Alguns pares ho veuen i fan saltar les alarmes. Fa pocs dies s'ha descobert un cas d'abús a un esplai proper i tothom està alerta. La grandesa del text rau en què Miró instal·la el dubte raonable a...

El protagonista d'aquesta història és un home gran, esquerp, que viu sol a la muntanya, després de passar molts anys a la presó per mor d'una joventut de militància armada. El company de lluita que el va trair ha aparegut mort a baix d'una muntanya i l'exmilitant comunista n'és el principal sospitós, ja que rondava per allà a la mateixa hora i va ser, precisament, qui va avisar les emergències. Un jutge instructor pensa que el nostre protagonista s'ha venjat. L'home gran és Lluís Soler i el magistrat és Bernat Quintana. Tots dos protagonitzaran un duel de primer ordre durant l'interrogatori en què Quintana intentarà esbrinar si, realment, Soler ha assassinat el traïdor. No posseeix cap prova i només compta amb la seva capacitat dialèctica per descobrir la veritat. Però davant té un home que desconfia de l'Estat, que no es penedeix del seu passat i que no està disposat a posar-li gens fàcil. Ni el fet d'estar tancat en presó provisional fa que les seves forces minvin, que el seu intel·lecte flaquegi. El text d'Erri de Luca és una filigrana verbal plena de matisos Aquí, de fet, la veritat és el que menys importa, sinó les motivacions, els afectes, perquè la relació entre presumpte assassí i víctima van ser fortes, i el jutge intentarà treure's tots els asos que guarda a la màniga per aconseguir el que ell anomena “veritat processal”, és a dir, un relat que faci possible o bé l'alliberament o bé la inculpació del sospitós, cosa que sovint té poc a veure amb la realitat. El...

Pau Roca, en la distància curta, desprèn un magnetisme molt fort. Sap mirar l'espectador als ulls, esbossar un riure i que la persona que el mira li correspongui amb el mateix gest, encara que estigui parlant dels intents de suïcidi de la seva mare. No és ell, sinó el personatge creat per Duncan Macmillan qui s'expressa a través seu, però cal ser d'una determinada pasta per posar-se en segons quina pell. Perquè el que ens relata aquí, a Les coses excepcionals, és una autèntica tragèdia vista a través dels ulls d'un nen. Un nen que creix amb una mare que no vol viure, mentre ell fa tot el que és a les seves mans per demostrar-li que hi ha centenars de raons per seguir aquí. Anirà teixint una llista que, al llarg dels anys, altres intents pel mig i altres depressions, s'anirà fent més i més llarga, cosa que constituirà l'esquelet d'una obra esplèndida que ens farà mirar la vida d'una altra manera. Perquè el nen que posa en marxa la funció mai no deixarà de ser petit, mai no deixarà d'estar pendent de la seva mare. Ja era així el 2018, quan Roca va estrenar l'obra al desaparegut Club Capitol: tothom li allarga la mà L'element que demostra la singularitat de Les coses excepcionals el trobem en la implicació del públic. Ja era així el 2018, quan Roca va estrenar l'obra al desaparegut Club Capitol: tothom li allarga la mà. I és que l'actor necessita la participació dels espectadors per fer avançar la funció. Li cal una veterinària, un pare, una psicòloga, una nòvia... I tothom...

Amb Les bàrbares, Lucía Carballal pretenia col·locar un micro ocult enmig d'una conversa entre la seva mare i les seves amigues per saber què en pensaven, realment, del feminisme i de la vida que havien viscut. I va aconseguir un fresc extraordinari sobre la generació de dones que es troben en la seixantena (i en amunt) a través de tres personatges molt diferents, als quals els uneix l'amistat i la Bàrbara, una arquitecta de 40 anys víctima del càncer, neboda d'una d'elles i confident de les altres. Les tres, la Carmen (Cristina Plazas), la Susi (María Pujalte) i l'Encarna (Francesca Piñón), es troben en un hotel amb decoració d'una altra època per petició expressa, última voluntat, de la Bàrbara. A l'escenari, les acompanya una cantant, Berta Gratacós, que entonarà melodies de la seva joventut. La idea és que parlin de les seves vides, de les renúncies que han fet i, sobretot, que tornin a trobar-se. Són tres dones que tenen poc a veure: l'una és arquitecta i no ha tingut fills, l'altra és una mestressa de casa rica amb dos fills i la que queda és una dona treballadora que ha parit tres infants. Tres universos i una sola coincidència: són dones. A més, són (o van ser) molt amigues. No hi ha gaires obres on les protagonistes siguin tres dones de 60 anys La idea inicial apunta a drama i si es va decantant cap a la comèdia és gràcies al saber fer de tres actrius de primer nivell que saben jugar amb la situació i les paraules. Que Pujalte parli en castellà i Plazas i Piñón en...

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi. I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada. "Guimerà va voler escriure un 'Romeu i Julieta' en alta mar i li va sortir rodó" El més curiós és com de bé se li han posat els anys a aquesta obra escrita per Àngel Guimerà a finals del segle XIX i adaptada per Xavier Bru de Sala als anys 80 del segle XX. Qui ens hauria dit que el vaixell dels pirates podria ser metàfora de tantes coses que passen avui dia no només a casa nostra, sinó a bona part d'Occident: l'amor impossible entre el morisc Saïd i la cristiana Blanca no és tan possible avui, com possibles són les traïcions i les promeses que no...

Travy és el nom d’una nissaga d’actors i actrius. Com la de la família d’Oriol Pla. Aquest aixeca el vol després d’anys de rodar amb els pares i la germana. Té l’oferta de crear un espectacle en un gran teatre de la ciutat, el Lliure. I el vol fer amb la seva família. I es posen mans a l’obra. Què fer? Una obra contemporània o un clàssic, que sempre funciona, sentencia Quimet Pla. Realitat i ficció es fonen en aquest brillant debut d’Oriol Pla en la direcció amb un Quimet Pla meravellós recitant Hamlet mentre es fa una minitruita. 'Travy' és un caos ordenat (perdonin l’oximoron). Magníficament ordenat per la dramatúrgia del director, de Pau Matas, i a on es veu la mà de Jordi Oriol. El caos d’uns pallassos que fan riure però també glacen el cor. 'Travy' és un tendre i divertit homenatge, una carta d’amor d’un fill als seus pares on treuen el cap els parents de Vladimir i Estragó i els esbojarrats clowns dels Colombaioni en una proposta esquitxada de Commedia dell’Arte i força més profunda del que poden suggerir els rostres emblanquinats del matrimoni Pla/ Solina. Imprescindible. Dramatúrgia: Pau Matas. Direcció: Oriol Pla. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla, Quimet Pla i Núria Solina.

Fantàstic Ramon és la història d'un poble inventat, Santa Aurora de la Pietat, on hi passaran coses que semblen estranyes, però que podem veure contínuament si alcem la vista o parem bé les orelles. L'obra arrenca amb l'arribada de dos estranys, una professora altament capacitada, la Margarida (Vanessa Segura), i un ninot de drap que neix de la Clara (Anna Moliner). Dues vides que, tot i els intents, seran incompreses i es creuaran de manera inevitable. És molt interessant la proposta de Clàudia Cedó. Sobretot, perquè per explicar la història d'un nen diferent de la resta utilitza tres tipus d'intèrprets: els convencionals, els que tenen diversitat funcional de la seva companyia Escenaris Especials i, finalment, el ninot de drap. Qui és l'estrany?, ens ve a preguntar. Té tocs d'humor absurd i, alhora, planteja grans temes Aquí, a més, hi ha grans idees, com un locutor de ràdio sord-mut que es comunica amb la platea en llenguatge de signes (subtitulat) o l'aparent normalitat amb què el poble acull el naixement del ninot. A banda d'una proposta estètica molt atractiva, com l'escenografia de Max Glaenzel o les del titellaire Andreu Martínez, perquè el fill de la Clara i el Josep (Francesc Ferrer) s'aniran fent gran. El problema apareix quan, al final de les gairebé tres hores de muntatge, no sabem ben bé què hem vist: comèdia? Drama? Perquè l'obra té tots els ingredients del drama, fins i tot de la història de terror, però no acaba de ser-ho. Hem vist una versió de Dogville?...

Sempre havíeu volgut anar a veure a Michael Jackson i ho havíeu donat per impossible? Alguns diuen que "compta amb el que desitjes, perquè es farà realitat". L'espectacle This is Michael a càrrec de TheProject reviu l'esperit del Rei del Pop amb un homenatge a moltes de les seves cançons en un espectacle de música i ball per tirar coets.  This is Michael arriba amb una nova temporada al Teatre Tívoli, del 23 al 27 d’abril. Amb una posada en escena completament renovada i fascinant, aquest espectacle internacional proposa un autèntic viatge per l’univers musical de Michael Jackson, ple d’energia, emoció i talent sobre l’escenari. This is Michael no és només un concert: és una experiència total que captura l’essència més pura de l'artista més reeixit de tots els temps. Durant més de dues hores, el públic serà testimoni d’una desfilada de hits com Billie Jean, Thriller, Beat Ito Smooth Criminal, en una combinació impecable de veu, dansa i efectes visuals que us faran vibrar des del primer minut. Pels amants de la seva música, pels qui van créixer amb ell, i pels qui encara avui s’emocionen escoltant els seus clàssics, This is Michael és una cita ineludible en un dels teatres més emblemàtics de la ciutat. Compreu aquí les entrades!

Les grans veus, el món dels somnis i les intrigues amoroses us posen la pell de gallina? No us perdeu La sonnambula, una obra de Vincenzo Bellini i belcantista, estrenada el 1831, que torna a posar els peus —amb puntetes contemporànies— sobre el Gran Teatre del Liceu. Les sessions tindran lloc en diversos dies, del 16 d’abril al 8 de maig. En la trama originària, Bellini converteix Amina, la protagonista, en una sonàmbula promesa amb el seu amor, que, en un episodi de sonambulisme, es desperta un dia al llit d’un nouvingut al poble. Es fan córrer veus, i el seu promès, enfadat i decebut perquè creu que Amina l'ha enganyat, decideix trencar el compromís. L’espiral dramàtic acaba amb un final feliç, com manava la tendència de l’òpera semiseriosa de l’època. El poble i l’estimat finalment creuen Amina en veure-la dormint i caminant per la finestra del molí, tot arriscant la vida. El dubte es dissol i la parella reprèn el compromís. En el seu moment, va tractar un tema espinós amb gran finor i discreció: l’adulteri femení. El fenomen del son permet superar els aspectes realistes del personatge i indagar en temàtiques tan delicades com el desig que les dones poden sentir per altres persones fora del compromís. Seguint el fil d’aquesta proposta original i augmentant-hi la flama, la directora Bárbara Lluch, amb una destacada trajectòria internacional, proposa una nova visió de l’obra, respectant-ne l’ambientació original, però desromantitzant-la amb una perspectiva feminista i un...