Les crítiques de teatre de la cartellera de Barcelona

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua. Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes. El nou final fa que l'espectador marxi del teatre amb un nus a la panxa L'obra ens explica el cas d'un monitor de natació, en Jordi (Marc Tarrida), que, per calmar un nen que té por a l'aigua, l'abraça i li fa petó. Alguns pares ho veuen i fan saltar les alarmes. Fa pocs dies s'ha descobert un cas d'abús a un esplai proper i tothom està alerta. La grandesa del text rau en què Miró instal·la el dubte raonable a...

Feia molts anys, potser des del Desaparecer de Calixto Bieito al Romea (2011), que no vèiem a Barcelona un espectacle tan excitant com A Macbeth song d'Oriol Broggi. I és curiós que els dos espectacles estiguin connectats per l'atmosfera d'Edgar Allan Poe. Perquè si el primer reconstruïa els contes més cèlebres de l'autor nord-americà amb el protagonisme inestimable de Maika Makovski, el de La Perla 29, tot i abordar el Macbeth de Shakespeare, desprèn els clarobscurs, el misteri, de Poe. I això gràcies a tres músics extraordinaris, Martyn Jacques, Budi Butenop i Adrian Stout (The Tiger Lillies), que porten el pes de la funció i insuflen un aire de cabaret expressionista i decadent a la proposta de Broggi. La qüestió és que no anem a la Biblioteca de Catalunya a veure un altre Macbeth, sinó una mena d'al·legoria del clàssic en què tres actors (Andrew Tarbet, Enric Cambray i Màrcia Cisteró) interpreten en anglès (amb subtítols en català) tots els personatges principals de la peça mentre The Tiger Lillies, les bruixes visionàries, es miren l'acció amb la sornegueria de qui sap tot el que passarà. Elles van preveure mort i hi haurà mort, van dir que el bosc de Birnam es mouria i es mourà. Duncan, Macbeth, Banquo, Macduff, Lady Macbeth... tots són titelles a mercè de les fetilleres. És un híbrid del qual Broggi en treu petroli A Macbeth song s'apropa més al concert teatralitzat que al muntatge convencional, però no és ni una cosa ni l'altra. És un híbrid del qual Broggi en treu...

Amb Les bàrbares, Lucía Carballal pretenia col·locar un micro ocult enmig d'una conversa entre la seva mare i les seves amigues per saber què en pensaven, realment, del feminisme i de la vida que havien viscut. I va aconseguir un fresc extraordinari sobre la generació de dones que es troben en la seixantena (i en amunt) a través de tres personatges molt diferents, als quals els uneix l'amistat i la Bàrbara, una arquitecta de 40 anys víctima del càncer, neboda d'una d'elles i confident de les altres. Les tres, la Carmen (Cristina Plazas), la Susi (María Pujalte) i l'Encarna (Francesca Piñón), es troben en un hotel amb decoració d'una altra època per petició expressa, última voluntat, de la Bàrbara. A l'escenari, les acompanya una cantant, Berta Gratacós, que entonarà melodies de la seva joventut. La idea és que parlin de les seves vides, de les renúncies que han fet i, sobretot, que tornin a trobar-se. Són tres dones que tenen poc a veure: l'una és arquitecta i no ha tingut fills, l'altra és una mestressa de casa rica amb dos fills i la que queda és una dona treballadora que ha parit tres infants. Tres universos i una sola coincidència: són dones. A més, són (o van ser) molt amigues. No hi ha gaires obres on les protagonistes siguin tres dones de 60 anys La idea inicial apunta a drama i si es va decantant cap a la comèdia és gràcies al saber fer de tres actrius de primer nivell que saben jugar amb la situació i les paraules. Que Pujalte parli en castellà i Plazas i Piñón en...

Encara que el focus caigui sovint sobre els dos amants del musical, Blanca (Alèxia Pascual) i Saïd (Jordi Garreta), 'Mar i cel' és un espectacle molt coral, on cal un bon repartiment i on tothom té alguna cosa a dir durant les prop de tres hores de funció. La parella és central, però sense un bon Idriss (Berta Luna), un bon Ferran (Eloi Gómez), una bona Teresa (Clara Renom), una bona Maria (Candela Díaz), un bon Hassèn (Albert Gràcia) i un bon Joanot (Abel García) és impossible que l'espectacle s'enlairi. I no sé si és perquè recordava força el muntatge de 2014 que en l'últim 'Mar i cel' he trobat que lluïen més els secundaris que els personatges principals. No és que tinguem una Blanca i un Saïd inferiors als anteriors en general, però sí que crec que Roger Berruezo i Ana San Martín, pel que fa a la veu i la interpretació, ens portaven a un altre lloc. I és que la magnífica partitura d'Albert Guinovart és intricada. "Guimerà va voler escriure un 'Romeu i Julieta' en alta mar i li va sortir rodó" El més curiós és com de bé se li han posat els anys a aquesta obra escrita per Àngel Guimerà a finals del segle XIX i adaptada per Xavier Bru de Sala als anys 80 del segle XX. Qui ens hauria dit que el vaixell dels pirates podria ser metàfora de tantes coses que passen avui dia no només a casa nostra, sinó a bona part d'Occident: l'amor impossible entre el morisc Saïd i la cristiana Blanca no és tan possible avui, com possibles són les traïcions i les promeses que no...

La primera part del nou espectacle de Cirque du Soleil és del millor que he vist de la companyia quebequesa des de fa temps, i enllaça amb els dos títols més singulars i aconseguits, Alegria i Quidam. Tot i respectar una fórmula d'èxit que posa l'accent en unes produccions impecables, a Corteo la companyia aconsegueix recuperar la màgia i fins i tot una certa poètica que en altres creacions es diluïa amb la profusió de mitjans i coloraines visuals i musicals. Corteo  és una espectacle aparentment més anàrquic, amb menys coreografies a l'estil Las Vegas i amb una notable teatralitat que encapçala el protagonista de la història, el pallasso Mauro Mozanni, i que enfonsa els arrels en els inicis del món del circ. Si recordem que a Alegria hi havia un forçut que tancava l'espectacle, a Corteo hi ha dos lil·liputencs i un gegant que composen una poesia visual arcaica, fellliniana, i enlluernadora i un número de cavalls (de mentida, esclar) que remet al circ més senzill i tradicional. Així mateix hi ha moments deliciosos, apunts breus delicats però sucosos com el pallasso funambulesc que travessa la pista cap per avall, les sabates que caminen soles i una entrada de clown (el gols) original i magnífica. Corteo és l'espectacle més mediterrani, més europeu del Cirque du Soleil. També en la música i en el vestuari, desbordant d'imaginació. Lògicament hi ha alguns números de circ realment impressionants, de bellesa genuïna com el de les quatre acròbates aèries que volen penjades...

En una presó de dones de París, el 1936, hi entra un element revolucionari. L'acusen d'agredir un policia. Les seves companyes se la miren amb suspicàcia. A la nit, mentre ballen, ella escolta discursos polítics. Un dels guàrdies, en Jacques (Borja Espinosa), la vol per a ell, però ella, Marie (Carlota Olcina), li deixa clar que no la posseirà ni en somnis. Rosa Maria Arquimbau va estrenar Maria, la roja a l'actual Poliorama en plena Guerra Civil, el 1938. Una obra molt política, avançada a la seva època, com ho va ser l'autora. I després d'anys de lectures, d'edicions, de temptejos, el TNC s'ha decidit a portar a escena una de les anomenades “pioneres”, amb direcció d'Ester Villamor. La proposta és totalment contemporània, amb un grup d'actrius de primera (Mercè Arànega, Tai Fati, Meritxell Huertas, Antònia Jaume, Alba Montaño, Martina Roura) capitanejades per una Olcina que sap molt bé què fa. La proposta és totalment contemporània, amb un grup d'actrius de primera Així i tot, el resultat és més aviat agredolç. Per una simple qüestió d'anacronismes. Tenim clar que som al 1936: se'ns mostra un moment íntim entre dues companyies de cel·la, Marie i Yvonne (Martina Roura), i en un dels cantons de l'enregistrament hi veiem la data. Moments abans, però, en un moment d'esbarjo, miren la tele. Marie està atenta al que podria ser un discurs d'Angela Davies. Les seves companyes ballen ritmes urbans. Pot haver passar això el 1936? Aleshores, ni la tele ni la música urbana havia...

Deu ser per alguna cosa que la versió musical de Grease apareix en un o altre de Barcelona de manera recurrent cada parell d'anys des de fa almenys una dècada i mitja. És com El mètode Grönholm o Per davant i per darrere. Ara ocupa el Tivoli amb la producció madrilenya de Som Produce (Billy Elliot) i amb un repartiment farcit de catalans, des de Mia Lardner (Sandy) a Toni Vinyals (Vince), que tornarà a posar a prova la fidelitat del públic a aquesta història tant del segle XX. El 22 de març participa a Cap Butaca Buida, la gran festa del teatre de Catalunya. I no et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix.

 El Sant Andreu Teatre, més conegut com a SAT!, és un teatre situat al carrer Neopàtria del barri de Sant Andreu. Es va obrir el 1990 i va ocupar unes antigues cotxeres del passeig de Fabra i Puig. Més tard, el 2003, es va tornar a obrir ja a la seva ubicació actual. Té capacitat per a 383 persones i programa obres de teatre, música, dansa i destaca pels espectacles per a públic infantil.

 Es troba a la planta baixa de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Es va obrir l’any 1906 com a sala de cinema, més tard va funcionar com a teatre (de 1937 al 1939 va ser el Teatre Català de la Comèdia) i també va romandre una temporada tancat. Des del febrer del 1985, quan va tornar a obrir, que no ha deixat de banda el seu carácter teatral.

La Puntual va obrir el 2005 com a espai escènic que es dedica a oferir una programació estable de putxinel·lis. El nom de La Puntual és un homenatge a Santiago Rusiñol que va escriure L’Auca del Senyor Esteve, una obra clàssica del teatre costumbrista, l'acció de la qual es desenvolupa en una casa de vetes-i-fils del barri de la Ribera anomenada La Puntual.