Les obres de teatre recomanades de la cartellera de Barcelona

El 2007, Joan Ollé va estrenar a Temporada Alta (el 2008 faria temporada al Lliure) un dels millors muntatges de la seva carrera: Coral romput. Amb Joan Anguera, Pere Arquillué, Montserrat Carulla i Eduard Farelo, entre d'altres, i Toti Soler a la guitarra, l'espectacle va ser una meravella per a l'oïda i la vista. Arquillué va quedar tan corprès pel material que va passar per les seves mans, un relat en vers sobre la mort d'una filla, que d'aleshores ençà li rondava pel cap agafar el llarg poema de Vicent Andrés Estellés i muntar-lo pel seu compte. I és el que ha fet, gairebé dues dècades més tard, primer amb el mateix Soler i ara amb Carles Coronado a la guitarra.

El repte no era fàcil. L'enregistrament, el 1979, de Coral romput per part d'Ovidi Montllor i Toti Soler va marcar una època. I encara es pot recuperar online. És una delícia. Sentir Ovidi, el seu fraseig, la seva dicció, la sonoritat de Soler, com acompanya i es fa seus els més de 1200 alexandrins del poeta de Burjassot. Però allò va passar gairebé fa mig segle. I que Arquillué hagi comès la gosadia d'enfrontar-se a aquell material preciós per crear un homenatge a aquella gesta i alhora un espectacle que sona diferent, que l'imita i se n'allunya, és una notícia de primer ordre. 

De faules sobre el capitalisme salvatge, sobre els seus efectes destructius en la gent i tot el que ha comportat en diverses generacions d'humans, se n'han estrenat unes quantes a casa nostra. Des de les magnífiques Lehman Trilogy de Stefano Massini i El drac d'or de Roland Schimmelpfennig, o El muntaplats de Harold Pinter i, sense anar més lluny, Temps salvatge de Josep Maria Miró o Del fandom al troleig de Berta Prieto. La cadena del fred juga en aquesta lliga, cosa que no és gens intranscendent, i podem dir que té molt a veure amb la peça de Schimmelpfennig que va dirigir Moisès Maicas. Però Yaiza Berrocal hi ha afegit un component generacional i autobiogràfic important.

Perquè la protagonista d'aquesta història, la Lola (Valèria Sorolla), intolerant a la lactosa i fanàtica de les patates fregides ultracongelades McCain, s'assembla força a l'autora, segons podem llegir al que es diu d'ella a la web de la Sala Beckett. No sabem si va tenir una mare (Montse Esteve) que feia torns dobles en un geriàtric i un pare (Manel Sans) peó de fàbrica, exmilitant del PSUC i empedreït col·leccionista. Però aquesta és la família que ens presenta Berrocal, una immersió en una Catalunya progressista i obrera, els fills de la qual han preferit comprar accions amb els diners de la universitat per mantenir els somnis capitalistes absurds de la infantesa.

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores.

I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la.

L'analogia entre el Mort d'un viatjant d'Arthur Miller i aquest Mort d'un comediant de Guillem Clua és clara. N'hi ha prou de fer un cop d'ull al títol. Però, més enllà d'això i de l'ús que fa el dramaturg barceloní del clàssic del nord-americà, poc tenen a veure, encara que Clua hagi posat en Llorenç Cardona (Jordi Bosch) un grapat de personatges masculins cèlebres, Willy Loman inclòs, pels quals va transitant al llarg de l'obra. Si al principi és un Agamèmnon tirànic, ara es converteix en un Lear esmaperdut, ara en un Enric IV boig, per acabar en la pell d'un Pròsper que vol tornar a casa.

Tot comença amb un cuidador, l'Adri (Francesc Marginet), que és contractat per la neboda d'en Llorenç, la Miranda (Mercè Pons), per vigilar de prop el seu oncle. No sembla tasca fàcil. El malalt és un home gran, senil, que va ser un gran actor. Gairebé l'única condició que Miranda (cop d'ull a La tempesta) posa al cuidador és que no parli mai de Mort d'un viatjant. Passa que l'Adri no ha trepitjat mai una platea, cosa que esperona la vella glòria a l'hora d'injectar-li el verí del teatre, que diria Rodolf Sirera.

La ratxa de Victòria Szpunberg és remarcable. En dos anys, ha estrenat tres peces memorables, l'última de les quals, 'L'imperatiu categòric', ha aterrat al Lliure amb dos intèrprets, Àgata Roca i Xavi Sáez, que defensen amb dents i ungles un muntatge complex que parteix de l'experiència de l'autora a l'hora de buscar pis a Barcelona, un drama, però que sap elevar-se per sobre de la situació i oferir-nos tocs de comèdia àcida, molt britànica, que converteix l'obra en una funció deliciosa, de primeríssim nivell.

A 'El pes d'un cos' (TNC, 2022), Szpunberg ja es fixava en una dona madura i sola que ha de fer front a la pèrdua del pare. Hi afegia elements metateatrals, música i atorgava tot el protagonisme a una actriu, Laia Marull, que sabia com carregar amb tot plegat, una soledat simfònica. Aquí, pare absent i acabada de separar, Roca encarna una professora de filosofia que té quinze dies per abandonar el pis que fa més d'una dècada que habita, comprat per un fons voltor. Voreja la cinquantena i no té ni feina fixa. Els homes, tots amb la pell de Sáez, són uns cafres que se'n riuen d'ella i volen aprofitar-se de la seva aparent feblesa.