Les millors pizzeries de Barcelona

Rafa Panatieri, que va obtenir i mantenir una Michelin al Roca Moo, i el seu soci Jorge Sastre han radicalitzat una filosofia que ja era de proximitat total. “Era obvi que es pot fer una gran pizza amb el producte català”, diuen. 

Sartoria Panatieri és una referència personal i a la sastreria artesana. Fan bona part dels seus embotits! De porc ecològic de raça gascona, criat a Lleida i en perill d’extinció. Fermentats, curats i penjats a l’entrada: mortadel·la, cansalada, cap de llom, fuet tendre, porchetta, en un armari fred ple de greix infiltrat celestial, sense química artificial. També cultiven bona part de les seves espècies i herbes. Tenen un segon local a Provença, 330, molt més espaiós que l'original.  

Tomasso, oberta el 2013, és la pizzeria estil Nova York més antiga de Barcelona en actiu.  La pizza de Nova York és l'estil que va néixer quan els immigrants italians es van establir a la Gran Poma. I la fórmula de la massa mescla la farina canadenca Manitoba amb farina napolitana: el resultat "té un centímetre de cruixent i és fineta, però té certa humitat i molla que la diferencia d'altres estils", explica l'Ariel Galdani. I són boníssimes: els 'toppings' són minimalistes i la pizza és enorme. Pots agafar-ne una porció i no destrempa: està pensada perquè aguanti bé les cobertures mentre te la menges caminant. 

Clar que a Tomasso –que té un interiorisme meravellós, amb fotos de NY i estampes de còmic i videojocs vuitanters– te les pots menjar in situ o te les emportes senceres. Són enormes, ideals per compartir, i el seu sabor es caracteritza pel contrast entre 'toppings' salats senzills i una salsa de tomàquet tirant a dolça, com per exemple l'emblemàtica pizza de 'pepperoni', encara que tenen tot un seguit de receptes més barroques. Massa fina suprema, ingredients de qualitat i un servei minimalista en un petit secret de l'Eixample que vessa carisma i amor per la pizza i la seva cultura pop. 

Aquesta 'trattoria' de barri s’especialitza en boníssimes pizzes de massa mare i farina ecològica elaborades amb productes locals, ecològics i de Km 0. És per això que, a més d’una carta estable, sempre tenen noves receptes de temporada que, en molts casos, porten ingredients conreats al seu hort propi, entre ells, enciams i bròquils. Les pizzes estan dividides entre clàssiques, com la marinara, que es poden muntar amb ingredients al gust; i les gastronòmiques, com la 'tartufata' amb 'scamorza afumicata' i ou de Calaf. Per compartir, destaca el provolone al forn amb sofregit de tomàquet, ceba caramel·litzada i tomàquet, així com unes postres casolanes ben treballades.

No només pizzes (que per cert, us podeu confeccionar a mesura amb una base i afegint ingredients).També hi ha una oferta molt completa d'amanides i plats de pasta com déu mana, tots preparats amb un esperit gurmet i juganer però sense pretensions de puresa. Un exemple: els macarrons d'en Fred porten una bolonyesa de... vedella Black Angus i xoriço ibèric!  

Fidelio, restaurant obert el 2024, és una de les escassíssimes pizzeries estil Nova York de Barcelona: aquí hi trobareu una massa fina i cruixent que, tot i això, reté certa molla i humitat i és molt agradable a la mossegada i a la panxa, més lleugera. El concepte és 'zero flop', és a dir, que l'aguantis amb una mà la porció de pizza i que no es destempri! Hi estan implicats l'Enric Rebordosa i en Miquel Puchol de Mantequerías Pirenaicas –entre d'altres socis– i han clavat la fórmula d'una massa 'zero flop': fina i cruixent que sostingui els 'toppings' sense fer figa. 

La base és tradicional de NY, les cobertures no tant: opten per 'toppings' opulents que deixen caure en espiral damunt la roda cruixent. Un brutal exemple: la seva pizza Rubirosa, amb mozzarella, grana padano, remolí de pesto i salsa de vodka, en homenatge a l'emblemàtic restaurant italià del lower Manhattan, o una pizza que queda oculta sota espirals de mortadel·la de primera. No hi fan només pizza: també hi ha un apartat de pasta i 'antipasti' preparats amb la solvència que se li suposa a la casa. 

En un món, el de la pizza, on els preus s'han disparat, és un immens plaer trobar un restaurant com el d'en Michele Martino i en Francesco Schiavone, dos napolitans instal·lats a Barcelona. Oberta el 2016, Mama Pizza ofereix pura pizza napolitana de la bona feta amb productes de la Campània. Partint d'una base ideal com és una massa de farina de blat italià fermentada durant 36 hores, aquí hi podreu demanar receptes clàssiques a preus molt assequibles: capricciosa, napoletana, proscciutto e funghi i tots aquells noms que il·luminen els ulls de grans i petits, a preus entre deu i dotze euros.

I pels qui venen a jugar, esclar, l'apartat de pizzes especials, amb delicadeses vegetarianes com una pizza de crema de carabassons, mozzarella, tomàquets secs, ricotta i pebre, o xuts de proteïna selecta, com la seva pizza carbonara amb mozzarella, 'guanciale', ou i formatges pecorino i parmesà. Alerta, que aquí mantenen la tradició de menjar de carrer de la pizza 'portafoglio', aquella plegada per menjar amb les mans, i que en 'happy hour' de cap de setmana us serviran amb un spritz. 

El timó del forn d’aquesta gran pizzeria napolitana és propietat d’Andrea Lecca, escollit durant dos anys consecutius com a millor 'pizzaiolo' a Espanya. El mestre desplega l’essència italiana i la creativitat per tot un carrusel de pizzes, on trobareu les més clàssiques, diavola o 4 formatges; i d’altres més contemporànies, com la de trufa amb extra de rovell d’ou o la d’anxoves amb all, olives, tomàquet semisec i alfàbrega. Us les cruspireu amb gust en un entorn eclèctic, entre llums vermelles i decoració industrial.

També podeu passar-vos al cantó de la cocteleria (sí, li dediquen tot un espai) on us proposen una selecció de combinats inspirats en diferents parts del món, com Àfrica, Tailàndia i, per descomptat, Catalunya. 

Can Pizza és la quarta sucursal de pizza italiana d’alta qualitat que han obert els germans Colombo i el seu soci, l’Isaac Aliaga. Encara que la relacionem amb la pizzeria gurmet Frankie Gallo, la massa és diferent. Com diu el 'pizzaiolo' romà Lolo Zozza: “La de Can Pizza és més fàcil d’entendre”. 

Els no professionals aquestes subtileses no les distingim. Però és difícil no gaudir de petites genialitats artesanes, com una pizza de temporada amb crema de carbassa, mozzarella, bolets, i ruca fregida. L'oferta es divideix en clàssiques (tenen pizza hawaiana! Una favorita del Max Colombo), blanques (sense tomàquet) i vermelles, amb la mozzarella afegida al final.

Al Murivecchi tant es pot apostar per la pizza com per la resta de la carta, que inclou tot allò que ha de tenir un restaurant clàssic italià. Com a entrants no hi falten els làctics com 'mozzarella', 'burrata', 'scamorza', amanides i 'antipasti'. Carpaccios, opcions de pasta a tort i a dret, nyoquis, 'risotto' o tàrtar de vedella tampoc no falten a la carta i menú diari.

I la veritat és que Murivecchi és tot un emblema de la pizza napolitana a la ciutat: van obrir fa el 2005, que ja és dir, i s'han mantingut fidels a una manera de treballar impecable. Fan servir una massa mare fermentada durant 72 hores i fornejada 90 segons, en un forn de llenya que arriba als 480ºC. Passen anys i modes, però sempre fa de bon tornar, al Murivecchi. 

Poca broma, que s'afegeix al nodrit panorama pizzer de Barcelona la que és considerada una de les millors pizzeries del món: Grosso Napoletano, que el prestigiós índex 50 Top Pizza considera la desena millor cadena de pizza artesanal del món – ara té seu a Barcelona, al capdamunt del carrer Casanova. I la veritat és que l'empresa, amb seu a Madrid i de capital espanyol, és un exemple de com es pot igualar la capacitat dels italians en el seu art 'gastro', patrimoni de la humanitat. 

Quatre són els pilars d'aquí: forn de llenya, massa, ingredients italians d'alta qualitat, i per descomptat, els 'pizzaioli'. L'elaboració de la massa segueix un procés de doble fermentació de fins a 48 hores, en el qual s'utilitza farina de força italiana i massa mare, per aconseguir una textura i volum idonis i aconseguir l'elasticitat característica de la pizza napolitana.

T'arriben a taula pizzes fines i amb una vora alveolada i flonja que rebota com una pilota de bàsquet (senyal inequívoca de bona pizza) amb receptes com la Boom Boom Ciao, amb una base de tomàquet San Marzano, llonganissa napolitana, formatge 'caciocavallo', mozzarella, tomàquet semisec vermell i orenga. Les pizzes són boníssimes, i en els 'antipasti' trobem invents deliciosos com albergínia rostida al forn de pedra acompanyada amb crema de tòfona, escalunya adobada i olives negres. Els preus són continguts –pizzes abundants a una mitjana de 12 euros– i el monumental local, d'ambient minimal i fosc de restaurant i novaiorquès, convida a demanar una altra copa de vi. Alta gamma a preus assequibles, que no és poca cosa.  

El nom és un acrònim que respon a les sigles de Neapolitan Authentic Pizza, amb la intenció de “traslladar aquí la pizza napolitana amb els preus d’allà”. Han seguit obsessivament els requisits de la DO –forn de llenya, temps de cocció, farina i tomàquet italià– i el resultat és una pizza superlativa i barata. L'ambient és jove, la parafernàlia mínima, i s'hi menja de pressa. Tothom sap que això va de menjar una bona pizza i sortir. 

En un panorama superpoblat d’oferta, ells van obrir el 2004 i han mantingut l’estendard d’una pizza napolitana que mai ha baixat de qualitat. Els seus antipasti són molt fiables –tasteu la 'parmigiana di melanzane'!–, i si sou de vida i greix, heu de descobrir la pizza fregida.

Princesa, 59 (Born).

La pizza romana, cruixent i de vores fines, té un nom a Barcelona: Solo Pizza. Puntuen alt els seus 'antipasti', i que podeu menjar en un ambient íntim i romàntic, xiuxiuejant, als antípodes dels menjadors amb ampolles de 'chianti' buides i napolitans bromistes.

Enric Granados, 108 (Esquerra de l’Eixample).

Tingueu sempre en compte el local del calabrès Pino Prestanizzi i de Patricio Sodano, napolità. El van obrir el 1989, "quan només hi havia una pizzeria a la ciutat". Són bones en extrem, però també s’enorgulleixen d’una carta d''antipasti' i plats principals molt completa i seriosa. Sí, amb el pas dels anys Prestanizzi s'ha convertit en influenciador i youtber de pizza amb centenars de milers de seguidors, però a nosaltres el que ens interessa és que aquí hi continuen fent molt bones pizzes. 

Sí, és un clàssic, i mentre aguantin el nivell, qualsevol recomanació pizzera a Barcelona passa per aquesta adreça. L’ambient és inequívocament italià: cambrers sorollosos que fan veure que et foten l’ampolla de chianti pel damunt, mentre aprofiten per flirtejar amb la teva parella. Se’ls perdona l’abús del tòpic perquè les pizzes són molt bones; potser no són les millors napolitanes, però les executen amb una regularitat envejable. Una recomanació: la de verdures, amb tot l’element vegetal brasejat d’una manera increïble i estès generosament.

A part de les pizzes de nova tendència saludable del Flax & Kale, ja fa una bona pila d’anys que dos locals es dediquen a la pizza sense gluten: un nombre molt baix, per la dificultat d’infraestructura que requereix evitar la contaminació creuada amb totes les garanties. A Il Piccolo Focone (Dos de Maig, 268) disposen d’una carta que replica la de pizzes estàndard amb un augment nimi de preu, gràcies a una massa de farina de blat de moro, fajol i fècula de patata que és bona, lleugera i digestiva, molt propera a la romana.

A Messié Sin Gluten (Siracusa, 15) han optat per una massa de farines de blat de moro, arròs i tapioca, i el resultat també és òptim: recorda la base d’una quiche i el xef hi posa imaginació amb receptes de temporada d’allò més encertades.

Modera el teu xovinisme pizzer, barceloní: has de saber que a Sitges encara funciona –amb èxit de crítica i públic– la primera pizzeria que va obrir a Espanya, el 1966. Al Cap de la Vila, punt de reunió amb caixet popular, hi trobareu pizzes i pasta que desafien l’italià més orgullós.

Cap de la Vila, 1 (Sitges).

Buscar un restaurant amb cara i ulls (italià o de qualsevol altra mena) en la marina delirant i kitsch que és Empuriabrava acoquina. Ara bé, podeu confiar en aquest restaurant italià al bell mig de l’apocalipsi xancleta; bones pizzes i plats casolans: calamars a la romana de veritat!

Joan Carles I, 6 (Empuriabrava).

Els bessons Colombo, els del Xemei, tenen una pizzeria amb totes les de la llei a El Prat: Can Pizza. I han optat per l’alta qualitat a preus continguts (el producte aristocràtic queda per a Can Cisa i el Xemei). En un antic magatzem reconvertit en pati pizzer, hi trobareu pizzes clàssiques, cruixents, fines i torrades. Salta a la boca la cura posada en la massa i fermentació, i a la vista la generositat de rodones on l’scamorza, l’speck o la burrata no deixen veure el vermell del tomàquet. Hi trobareu una varietat d'unes dotze pizzes impecables i assequibles, i també una bona tria d''antipasti' on es nota la saviesa de coneixement del producte.