Els finalistes dels premis Butaca 2017

L'Ivànov de Txékhov és “un psicòpata, un ploramiques”, en un entorn de “paràsits” i “perdedors”, on fins i tot els vells volen marxar. Ell, que era l'esperança blanca, el motor de la comunitat, el que tenia idees i les executava, el que gaudia d'ideals. Però, com un dels seus pagesos, va carregar massa pes i es va trencar. Ara sobreviu rondinant, amb la dona malalta, a qui ja no estima, deprimit pel que no ha estat i el que no serà, passa les nits lluny de casa amb l'objectiu de matar l'avorriment visceral que empudega la comarca. Aquest és l'Ivànov de Txékhov i és l'Ivànov d'Àlex Rigola, que ha despullat de sentimentalisme l'obra per oferir-nos una hora i mitja de teatre performatiu d'alta volada poètica, personificat en l'Ivànov de Joan Carreras, capcot i distant, magnífic, i les cançons interpretades com un xiuxiueig pel doctor Nao Albet, des de l''Under pressure' de Queen fins al 'Hurt' de Trent Reznor.

Aquest 'Ivànov' comença, com la peça original, en un jardí, amb els personatges intentant foragitar el tedi. I tot passa des de lluny. Els actors, que fan servir la seva roba i els seus noms, parlen a quilòmetres de distància. Només es toquen per abraçar-se o barallar-se, cosa que passa només dos o tres vegades durant tota la funció. Parlen gairebé a banda i banda de l'escenari. Estan molt lluny els uns dels altres. Enmig, Ivànov passeja el seu tarannà d'home abatut per la vida, emmetzina tot el que toca i acabarà com tots els personatges de Txékhov insubmisos, amb el soroll de la pistola.

Rigola ha muntat aquesta obra com si fos Jan Lauwers, atrevit, desacomplexat, tot carregant els aspectes íntims de la peça, cosa que exigeix un treball extra als intèrprets, obligats a actuar sense teatralitat. Trasllada el conflicte exterior a l'interior dels personatges. Quan s'enfronten, quan s'apropen, salten guspires reals en escena, en diàlegs que fuetegen l'espectador a l'hora que li fan entendre la magnitud del drama: el tedi, la desesperança, la sinceritat extrema, són els vehicles de la negror humana. El seu 'Ivànov' podria ser la cara B d'aquell magnífic 'Marits i mullers', amb la Rússia profunda en lloc de Nova York. Quan el teatre aspira a ser art esdevé això, una gran funció. -Andreu Gomila

Al final del primer acte, Vera (Mercè Arànega) li diu a la seva germana tetraplègica Clara (Marta Angelat) que potser en Rudolf (Pep Cruz), el germà, voldrà que aquesta nit es posi el vestit de presoner, com l’any passat. A la paret, senyoreja penjat un vestit d’oficial de les SS. Vera repeteix que és autèntic, sense gaire convicció, un xic commoguda, i es disposa a planxar-lo, on abans ha allisat la toga de president de l’audiència de Rudolf. Acciona el vapor de la planxa, alena i fa el moviment d’escometre el vestit. Però s’atura i corre cap a la finestra, l’obre i agafa aire. Al cap de més de tres hores de funció, qui vol sortir al carrer, asfixiat, exhaust, és l’espectador d’aquest magistral muntatge de Krystian Lupa del 'Davant de la jubilació' de Thomas Bernhard.

El dramaturg austríac ens ha escopit a la cara i ens ha dit que no girem el cap, que tots som com el trio xaruc que protagonitza la seva obra. Que tots, amb petites variacions, pensem com Vera, que tots som antisemites encara que no es pugui dir. “Quan podrem dir-ho?”, “quan podrem mostrar-nos?”, repeteix al tercer acte, amb les persianes abaixades. En Rudolf va borratxo i amb el fusell a la mà, les germanes van ben vestides, per celebrar l’aniversari del gran carnisser Himmler, padrí de l’ara jutge.

Lupa és un mestre del temps escènic. Un altre director hauria fet aquesta obra en una hora i tres quarts. Ell en necessita tres i mitja per aconseguir el seu objectiu. I té tres actors sublims al seu servei. Per començar, una Angelat que calla durant dues terceres parts de la funció mentre els germans l’insulten i la menyspreen. Un silenci que parla. És ella la víctima de la depravació? Qui ha d’anar amb el vestit de presoner de camp d’extermini per al gaudi del germà tarat? Lupa no la salva, ja que el seu silenci és el silenci dels que no diuen res quan tenen la barbàrie davant dels morros.

Arànega és el contrapunt, el clown davant de l’august. Una dona que xerra i xerra, que repeteix les barbaritats del germà, a qui adora, que grapeja el piano quan li demana, que li escalfa el llit si cal. Una acèrrima seguidora que fa més por que el dimoni. Un Llucifer que té la cara i el cos de Cruz, un home cansat, que va passar deu anys a l’ombra per salvar la pell i que fa més feredat sense samarreta que amb el vestit d’oficial nazi. La quotidianitat del terror.

El director polonès ens ha ensenyat com es fa Bernhard, com es posen en escena les seves obres. Ho havíem comprovar amb els seus actors polonesos. I ara ens l’ha servit amb tres grans actors catalans, que discuteixen sense cridar, que odien en silenci i callen quan veuen muntanyes de cadàvers gasejats col·locats en l’àlbum familiar. -Andreu Gomila

Es diuen Olga, Maixa, Irina i Andrei, i són germans. Però no porten per cognom Prozorov. El capritx literari dels seus estetes i cultes progenitors –els mateixos que li regalen a una petita Irina de deu anys les obres completes de Nietzsche en edició de luxe– va voler que les seves vides carreguessin amb el mateix destí que els seus homònims russos. Aquesta és la ficció imaginada per Rebekka Kricheldorf per a una lectura lliure del clàssic de Txékhov. Una versió descarnada i molt divertida sobre un grapat de criatures inútils que citen a la perfecció Weber i Heidegger però que són incapaces de guanyar-se el pa de cada dia –excepte la frustrada Olga–, enclaustrades en la seva decadent Vil·la Dolorosa.

El factor alcohol (cervesa, vi, vodka, tequila) és un element central per gaudir encara més d'una comèdia sense barreres i sense pietat. Si el director volgués podria portar 'Els tres aniversaris' cap a un grup de dones escabellades al llindar d'un atac de nervis –com ho ha vist part de la crítica alemanya–, però Jordi Prat i Coll prefereix aturar-se una mica abans i frenar per no tapar la crueltat del text i deixar que el seu magnífic repartiment –encapçalat Rosa Boladeras– es llueixi també amb la malenconia dels seus personatges. -Juan Carlos Olivares

No hi ha dubte que Lluís Pasqual ha liquidat un deute de la societat amb una generació. I que ho ha fet amb un magnífic espectacle de teatre document basat amb relats del supervivents, sota la calidesa d’un quartet de corda i unes projeccions històriques que contextualitzen les mentides dels contrincants en la guerra fratricida. Un homenatge en forma de funeral laic, el que no van tenir en el seu moment, quan fins i tot es proposa als espectadors aixecar-se i oferir un minut de silenci a totes les víctimes i que troba en la conclusió els moments més dolorosos i emotius.

Són els sis monòlegs dels 'biberons' que al llarg de poc més d’una hora han explicat qui eren quan els van cridar a files, per què hi van anar i com van viure el conflicte a les trinxeres de l’Ebre en un relat que inevitablement ens recorda la pel·lícula 'La vaquilla' de Berlanga.

Una mirada esfereïdora sobre la crueltat dels dos bàndols perquè a la fi aquesta litúrgia constata amb l’horror i l’absurd de totes les guerres en una funció molt ben interpretada pels joves de la Kompanyia del Lliure i amb una direcció de gran pulcritud i serenor. -Santi Fondevila

Abans d'estrenar 'Campanades de boda', Jordi Milán, director històric de La Cubana, insinuava que aquest potser seria l'últim gran espectacle de la companyia. Però es va presentar de nou l'èxit i... Ara arriba 'Gente bien', un sainet de Santiago Rusiñol, i entre les cubanades –dinamita per a l'ortodòxia d'una opereta amb siluetes de Poiret– es cola un nostàlgic aire d'autohomenatge i comiat . No només es passegen per l'escenari els fantasmes d'anteriors muntatges, sinó que abans de l'apoteosi revistera es cola una emotiva escena amb Milán, Comes i Plans que d'alguna manera convida al brindis final.

Breu recés de sinceritat. 'Gente bien' és una bullanga típica de La Cubana que recupera l'esperit de 'Cómeme el coco negro' i el truc de descobrir les vulgars interioritats entre artistes. Llavors una troupe de varietés de segona, ara una companyia muntant espectacles fins a la vienesa. Però l'ànima cubanera és irreductible i encara que intentin semblar que s'han begut una ampolla de Loewe & Lerner, els millors gags són pare i mare de la seva genètica gamberra-costumista.

Potser la funció requereixi d'una mica més de rodatge per no subratllar la sensació que l'obra es mou divorciada entre dues dimensions. Tampoc ajuda a l'èxit total que amb cada canvi d'època es dilueixin les idees. Tot el que es podria dir i diuen amb gràcia el 1917 es repeteix el 1950 i és un ressò mínim el 1980. -Juan Carlos Olivares