25 anys de Blues & Ritmes

Qui necessita encabir-se en uns pantalons ajustats? No pas el britànic, que després de 40 anys de carrera viu un moment dolç fent el que vol Ara és tot un senyor, però de jove devia ser un pinxo. Penseu que el britànic va ser un dels pioners del que es va anomenar pub rock londinenc, la reacció contra els excessos del glam que, a principis dels 70, va posar els fonaments per al punk, moviment al qual Nick Lowe (1949) va fer de padrí, quan ell rondava els 30, en produir el debut de The Damned. Autor d'èxits que s'han fet més grans que ell, com 'Cruel to be kind' i '(What's so funny 'bout) Peace, love, and understanding', a mesura que els anys li han anat fent greu la veu, Lowe s'ha reconvertit en artífex de joies de pop elegant de regust clàssic com 'The old magic' (2011), el seu aclamat últim àlbum. Divendres inaugurarà el festival Blues & Ritmes de Badalona, que difícilment hauria pogut trobar una estrena millor. Fa 40 anys que et guanyes la vida sobre els escenaris. Com creus que t'ha tractat la vida, com a músic?M'ha tractat bé, esclar. És un gran privilegi guanyar-te la vida com a músic, sóc molt afortunat. N'he vist de tots colors, a estones he tingut èxit i a estones no. Però ja de molt jove vaig decidir que seria un marginat. Sabia que mai no tindria gaire èxit, però sí que volia gaudir d'una carrera llarga. Tenir molt d'èxit també comporta molts problemes. Guanyes molts diners, sí, però d'alguna manera et converteixes en un bé públic i de sobte ja no pots fer el que v

El cantautor ha vist la llum: Damien Jurado és un home nou en el seu nou àlbum, 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què s'envolta de ritmes llatins i psicodèlia Damien Jurado estava llest per tornar a l'estudi amb Richard Swift, productor dels seus dos anteriors àlbums, 'Saint Bartlett' (2010) i 'Maraqopa' (2012), quan va decidir llençar les cançons que tenia a les escombraries i tornar al lloc mític que titulava el seu últim disc. Com en un rapte va escriure 'Return to Maraqopa', la primera cançó que va fer per al frondós 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què Jurado oblida que és un cantautor. És la segona part del díptic ambientat en aquesta comunitat que espera el retorn del messies, inspirat per un somni amb què va veure la llum. "Al principi no sabia ben bé què volia aconseguir treballant amb ell -diu Jurado de Richard Swift-. Només sabia que volia anar en moltes direccions diferents i buscar alguna cosa nova". El productor ha estat un dels catalitzadors del canvi que en tres àlbums ha experimentat el de Seattle, de cantautor amb guitarra a artífex d'un ric pop acústic ornat que es gronxa en ritmes llatins. I tot va començar quan Swift li va dir que els seus discos no feien justícia ni a les seves cançons ni a les seves variades influències. "M'he passat tota la carrera sense fer servir aquestes possibles influències -li dóna la raó-. I crec que estar bé fer-ne ús: no copiar-les però sí emular-les". Jurado protesta quan se li pregunta

La veu rockera de l’inframón, canta a 'Imitations' (2013) les cançons melòdiques que tant agradaven als seus pares. I als vostres. I assegura que no reuniria Screaming Trees ni per cinc milions de dòlars Cançó melòdica i rock són vasos comunicants sovint unidireccionals: icones com Pat Boone han fet seus clàssics rockers, però és poc habitual que un rocker s'endinsi en la cançó apta per a tietes. Excelsa excepció: Mark Lanegan; l'excantant de Screaming Trees -autors de 'Sweet oblivion' (1992), la gran epopeia grunge amb permís del 'Nevermind'- presenta 'Imitations' (2013). Figura indiscutible del rock americà recent -són gairebé 25 anys en solitari omplint de desolació melòdica blues, rock, folk i country-, Lanegan posa ara la seva gola abissal al servei d'estàndards de John Barry, Neil Sedaka o Sinatra. Per telèfon, el dandi de claveguera és atent, reflexiu i loquaç.  Quin concert veurem? Hi haurà una banda de rock amb un quartet de cordes. I tocaré moltes cançons del disc nou, però més de la meitat del xou es basarà en altres discos. Ja vas fer un disc de versions de folk-rock. Ara fas de crooner. Per què aquest canvi de registre? Quan vaig fer 'I'll take care of you' (1999), ja vaig provar d'incloure un parell de cançons de crooner, però no encaixaven en el disc. La cançó melòdica és un gènere amb grans composicions i vocalistes, i és per això que en volia fer tot un disc sencer. No et fa por que els fans ho considerin massa comercial? Faig discos per complaure'm. Si els

Parlem amb Brittany Howard, líder del grup revelació soul-rock nord-americà Alabama Shakes, 'Boys & Girls' "Jo treballava en una oficina de correus, i em llevava d'hora per separar les cartes", explica per telèfon Brittany Howard, l'explosiva veu d'Alabama Shakes. "I un dia em truca el mànager, i em diu que havien escrit un article sobre nosaltres a 'The Guardian'. A 'The Guardian'! Anava tot tan ràpid que no entenia què estava passant. Encara no ho entenc ara". Quan parlem és a casa seva, a Athens, a l'estat nord-americà que els dóna nom, on s'estarà quatre dies, cosa que ha esdevingut bastant excepcional arran de l'èxit del seu debut, 'Boys & Girls' (2012), disc d'or als Estats Units i al Regne Unit, i que els va valdre tres nominacions als Grammy. El boca-orella de tota la vidaPerò la història del fulgurant triomf d'aquest quartet és tan de la vella escola com la seva potent mescla de rock nord-americà, soul i R&B: el boca-orella de tota la vida, que els va descobrir als seus veïns Drive-By Truckers i qui els van fitxar de teloners. "La gent ens ha tractat bé, en sóc molt conscient -reconeix Howard-. Són coses que no passen: els va passar als White Stripes, que van passar de tocar en clubs petits a fer-ho als MTV Awards. I mira ara en Jack White!", qui també es compta entre els seus fans.Quin és el secret d'Alabama Shakes? La contundència rock i l'energia hi poden tenir alguna cosa a veure, però, sobretot, de quina manera això complementa les intenses interpretacions plen

L'any del 20 aniversari del grup que lidera, Alan Sparhawk ens obre el seu cor i ens parla del seu nou disc, produït per Jeff Tweedy, de fe, del matrimoni i de la mort "Happy birthday", canten Alan Sparhawk i Mimi Parker a On my own, inclosa a The invisible way, desè àlbum de Low en 20 anys de carrera, produït per Jeff Tweedy de Wilco. Sparhawk admet que s'ho canten a ells. Però, i per què no, si és un aniversari feliç? "20 anys després i continuem fent discos dels quals ens podem enorgullir", diu. Lluny queda la crisi nerviosa que va patir i que els va forçar a canceŀlar la gira de The great destroyer (2005), ), i el trio que formen el matrimoni mormó declarat, amb Steve Garrington al baix des del 2008, ha signat un disc en què el seu slowcore despullat torna a fer bandera del menys és més. Ell se sent en estat de gràcia: "mentre gravàvem, alguna cosa vetllava per nosaltres". Ens ho explica.¿Vau fitxar Tweedy per la seva feina amb Mavis Staples? Ens havia ofert que gravéssim amb ell i l'any passat ens vam decidir a donar un cop d'ull a l'estudi. Ell estava treballant en el segon disc amb Mavis Staples. I em va agrada molt el que vaig sentir, uns arranjaments molt simples, pocs instruments, però amb un so molt potent. Mavis Staples canta gospel, i 'Holy ghost', del vostre últim àlbum, ho sembla. La vostra espiritualitat es fa palesa a la vostra música? 'Holy ghost' és gospel, tens raó. Si volgués escriure una cançó sobre Déu o per transmetre a la gent un missatge religiós, n

A 'Wig out at jagbags', sisè disc al capdavant de The Jicks, l'ex-Pavement continua jugant amb les paraules. Ens parla d'això i de per què els èxits del passat no el satisfan en el present "Ets nascuda a Barcelona?", pregunta  Stephen Malkmus des de l'altra banda del telèfon amb la mateixa veu desafinada amb què fa 20 anys cantava el clàssic de Pavement 'Cut your hair'. "Tinc una amiga de Madrid que va intentar viure-hi durant una temporada, però no se'n va sortir: em va dir que la gent forma grups molt tancats, allà. Hi estàs d'acord?", etziba, més interessat a discutir sobre la fama dels barcelonins i les diferències entre l'economia de l'Alemanya de Merkel i la de Berlín, on va estar vivint amb la seva família durant un any, el seu any europeu, en què va compondre i gravar 'Wig out at jagbags', el seu flamant nou disc amb The Jicks, que defensarà a Bikini. De fet Malkmus xerra pels descosits, però sembla que li agrada més parlar de qualsevol cosa abans que de la seva música, tema al qual se l'ha d'anar reconduint. I no té cap problema a parlar de Pavement, però l'assumpte li provoca una sobtada somnolència que el fa badallar. Sorollosament. Què coi vol dir el títol del nou disc, 'Wig out at jagbags'?No vol dir gairebé res, són paraules boges, divertides. Amb l'anglès, hem arribat tan lluny en la història de la nostra llengua, que tenim paraules com 'jagbag', que dius a les persones que t'empipen una mica però no prou per dirigir-los un insult. El títol és una imatge poètic

Després de conquistar-nos amb 'Queen of Denmark, aquest cantautor confessional torna amb 'Pale green ghosts', més drames autobiogràfics emocionants, aquest cop vestits amb sintetitzadors. Els presenta en format de banda "Ets la primera persona que em diu que no la va sorprendre que fes servir sintetitzadors", fa John Grant des de Reykjavík en referència al gir electrònic de 'Pale green ghosts' (2013), segon àlbum en solitari de l'ex-Czars, i la revàlida, que supera amb nota, després de l'immens 'Queen of Denmark' (2010). "Va ser una progressió molt natural per a mi", continua aquest nord-americà nòmada exiliat a Europa, que es va instal·lar a Islàndia per treballar amb Biggi Veira, del col·lectiu electrònic GusGus. "Ja vaig començar a treballar amb sintetitzadors a 'Queen of Denmark'", cosa que era més fàcil de percebre en els directes amb què va defensar el disc a casa nostra, en format de duo de teclats. En aquella gira ja va avançar alguna cançó del nou àlbum, com You don't have to, en què la veu de baríton d'aquest cantautor confessional -sempre en primer terme perquè se senti ben clar com renega i maleeix el seu examant-, flota sobre un mar d'ones sintètiques. Aquest cop, però, el gaudirem amb format de banda -tot i que no amb la secció rítmica de Midlake, amb la qual torna a comptar al nou disc-, perquè no li venia de gust despullar les noves cançons: "M'agraden tal com són". I li agraden tant que sobre l'escenari fins i tot les balla, o gairebé. "No sóc un ballarí per

John Darnielle explica per què al seus discos només hi ha gent que pateix The Mountain Goats, 'Transcendental youth' "Hi ha algú que faci cançons sobre gent feliç?", es pregunta John Darnielle. Ell no, per descomptat. No ho ha fet en les més de dues dècades que en fa sota el nom de The Mountain Goats, ja fos sol, amb Peter Hughes, amb Hugues i Jon Wurster o amb els molts més músics que hi convida ara, quan el seu so ha crescut des de la baixa fidelitat dels inicis –amb ell a la guitarra gravant cintes en un radiocasset– fins a la sofisticació de 'Transcendental youth' (2012), el seu últim àlbum, en què a banda de les incorporacions progressives de baix, bateria i piano, per primer cop inclou també vents. "Sobreviure, sobreposar-te a les coses, superar obstacles, la felicitat també és això, no?", continua preguntant-se aquest cantautor de la supervivència, que canta sobre personatges -de vegades sobre ell mateix- que es conformen de continuar vius, que afirmen que encara són aquí. "Per mi ho és".Cançons terapèutiquesDarnielle va començar a fer cançons mentre treballava d'infermer en un psiquiàtric. Ara que la música és la seva ocupació principal, però, continua ajudant la gent. "La gent em diu que fa servir les meves cançons de la mateixa manera que jo faig servir les que més m'estimo, com una ajuda en els temps difícils, i això és un honor per mi". I si bé no busca aquest confort en la seva música –descriu el fet de compondre com una necessitat–, admet que de vegades li cal