Jamie Cullum se'n recorda de quan ara fa poc més d'un any va recomanar a Twitter el disc de Sílvia Pérez Cruz. Que l'artista de jazz britànic que més discos ha venut de la història -més de deu milions- gestioni el seu propi compte a la xarxa social ja diu bastant del tarannà de l'estrella de 34 anys. Que el faci servir per recomanar altres artistes, encara més.
"Sovint penso en mi més com una persona que escolta música que com un músic", diu des d'Holanda, on ha començat la pota europea de la gira de presentació de Momentum (2013), el seu sisè àlbum. "Sóc un consumidor apassionat de música nova, i quan escolto una cosa que m'agrada molt, m'encanta recomanar-la".
Què va veure en la Sílvia? "Aquesta mescla meravellosa de sons tradicionals en una proposta molt moderna", explica. Potser també aquesta barreja sense complexos de gèneres que a ell li han valgut el títol de rei del crossover entre jazz i pop. "Som d'una generació de músics que aprecia la tradició sense por d'incorporar-hi influències més noves del pop, el hip-hop, l'electrònica. Es tracta que es noti que vius al segle XXI".
Lliure de no ser-ho
'Momentum' és un pas més per a Cullum en la línia d'alliberar-se de l'obligació de ser un músic de jazz, gairebé una paradoxa tenint en compte que aquest camí l'acosta a un gènere tradicionalment menys lliure, el pop. Des que va publicar 'The pursuit' (2009) ha estat pare per primer cop. I la paternitat, a banda d'arrossegar-lo a un mètode de treball més casolà, ha potenciat aquest desig de llibertat.
"Els infants són professors fantàstics a l'hora d'ensenyar-te qui ets, qui vols ser, què vols fer i de despullar-te fins a la teva essència". I això es revela en un àlbum amb només dos estàndards i fins a deu temes propis -una proporció inèdita en un disc del britànic-, sorgits d'un gran impuls creatiu -el 'momentum' del títol- que va sorprendre el mateix Cullum. "Vaig experimentar aquest impuls en la composició que no podia contenir. Era com si se'm dictés què havia de fer", explica. I per primer cop, "moltes de les idees per a les lletres van arribar primer, cosa que té més a veure amb la manera de compondre del folk", i no amb la seva.
"Vaig seguir el sentiment en comptes del pensament. Si ho hagués fet, potser hauria fet un disc amb una big band -afirma sorneguer-. Encara estic en la fase d'intentar aïllar-me del soroll del que la gent espera de mi, però 'Momentum' va ser un pas en aquesta direcció. No vaig pensar en què li semblaria a la gent ben bé fins al final". I quan ho va fer, què va pensar? "Merda!", diu amb un esclafit de riure, que suposa abandonar per un moment l'exquisida professionalitat que el fa tan correcte com impenetrable.
Artista o 'entertainer'
Tot i que continua triomfant en directe -"estic fent els millors concerts de la meva carrera", afirma-, durant la conversa plana el fet que venia més discos quan era més a prop de l'ortodòxia jazz.
"Com a artista has de guiar l'audiència cap a un lloc en què potser no estaran tan còmodes", diu Cullum, que no sempre s'havia sentit identificat amb aquest mot, artista, perquè li semblava "pretensiós".
Tampoc li agradava entertainer: el trobava "poc seriós". Però això ha passat a la història, com els discos en què feia més versions que temes propis. "Ara que sóc més gran i em preocupa menys el que pensen els altres, em sembla la mar de bé ser un entertainer".
