El grup tuareg va haver de gravar 'Emmar' (2014) als Estats Units per la inestabilitat a Mali. Almenys van poder fer-ho al desert, la seva font d'inspiració El Cruïlla BCN 2014, dia a dia Tinariwen continuen sent els nois del desert, que és el que vol dir el seu nom. Així van començar a anomenar-los fa 30 anys, quan un grup de rebels tuaregs del Sàhara, al nord de Mali, refugiats en un camp libi, van triar la música per fer arribar el seu missatge. Els tres membres originals, Ibrahim ag Alhabib, Abdallah ag Alhousseini i Alhassane ag Touhami, han anat incorporant saba nova al grup i avui hi conviuen quatre generacions. "Som un coŀlectiu obert. Acollir noves generacions permet que la nostra música evolucioni", diu Alhousseini. Fan assouf –"el blues del desert", explica–, nostàlgic, basat en hipnòtiques guitarres elèctriques, veus i percussions, que beu de música tradicional com la inductora de trànsits tinde, "feta de percussions inspirades per la marxa del camell", i de la poesia amaziga ancestral. El títol d''Emmar' (2014), el disc que han editat aquest any, fa referència a "la brisa calenta del desert i la distància adient vers el foc, prou a prop per sentir-ne l'escalfor sense cremar-se". Lluny del SàharaÉs el seu sisè enregistrament oficial: abans d'esdevenir un fenomen internacional quan van fundar el Festival au Désert a Mali el 2001 i van començar a actuar a Europa, la seva música circulava en cassets pirates. És el primer que graven lluny del Sàhara. Afirmen que la
"Ja ho vaig dir abans i encara en vaig fer un altre, però crec que he acabat amb els discos de duets", diu la brasilera Luciana Souza des de casa seva a Los Angeles. "Crec que ja he gravat totes les cançons que volia i que ja ho he expulsat del meu sistema".
El 2012 la cantant va publicar 'Duos III', el seu tercer recull d'estàndards brasilers a veu i guitarra, el mateix format amb què ens visitarà en el seu retorn al Festival Internacional de Jazz de Barcelona. "És el so amb què vaig créixer i el so que m'és més còmode -explica-. La bellesa de la veu i la guitarra juntes és que són dos instruments acústics. Tens moltes possibilitats pel que fa al so, però també tens el silenci. I a mi això em sembla interessant, has de tenir en compte aquesta buidor. Crec que és fonamental per a la música, perquè és el contrast".
Les cançons de Chet Baker
El silenci és també una de les coses que la va atraure de les cançons de Chet Baker, que va abordar acompanyada d'un trio a 'The Book of Chet', també publicat el 2012, i que li va valdre una nominació al millor disc de jazz vocal als Grammy. "T'obliga a entrar-hi -diu Souza-. Ho atura tot. És per asseure't i estar-te quiet, com la bona poesia".
L'altra cosa que l'atrau tant de Baker és la seva humanitat. "Era una ànima molt turmentada. Molts de nosaltres ho som, tot i que potser no estem tan perduts. I quan canta mostra aquesta vulnerabilitat, aquesta trencadissa que tots tenim a dins. Per a mi evoca una cosa molt especial: que qui et fa arribar el missatge l'ha patit, ha experimentat l'amor, la pèrdua, i tot el que hi ha al mig".
Un privil·legi
El cançoner de Chet i la bossa nova protagonitzaran el concert de Souza a Barcelona, on actuarà, com sempre, amb el guitarrista Romero Lubambo -"fa tant que toquem junts que som com un matrimoni, no ens cal ni dir-nos les coses"-. Però està oberta a tot -"Allò meravellós del jazz és que és una porta oberta, pot passar qualsevol cosa"-, fins i tot a les peticions, que no a tots els músics els agraden.
"És veritat -admet-. Però saps què? És un privilegi sortir a l'escenari i tenir gent que ha sortit de casa seva per veure't tocar. I més en els temps que corren, en què es pot tenir tot per internet. Així que si la gent s'arregla i paga una copa de vi, volen gaudir d'una experiència col·lectiva amb tu i la resta del públic. I quan s'acaba la nit, ens sentim tots més a prop".