¿Us imagineu la Maria Rodés resant en una platja a la Verge perquè li retorni el seu estimat, un mariner amenaçat per la tempesta? ¿Us la imagineu buscant pels ports un altre mariner, aquest ros com la cervesa i amb la veu de l'Albert Pla?
No sigueu tan incrèduls: segur que tampoc no us imaginàveu la cantautora de Barcelona, amb nom i cognom dins l'escena independent de la ciutat, versionant les cançons que van popularitzar Concha Piquer, Imperio Argentina i Marifé de Triana, i aquí tenim 'Maria canta copla', acabat de sortir de les seves entranyes. Si necessiteu veure-ho per creure-ho, podreu comprovar-ho amb els vostres propis ulls el 14 de març al Palau de la Música. Mal llamp em mati si us enganyo.
La Maria no va créixer escoltant Quintero, León i Quiroga, i la idea de fer un disc de versions de cançó espanyola fa uns anys li va fer arrufar el nas. Era quan gravava 'Una forma de hablar' (2010), el seu debut en solitari. Va explicar a Ricky Falkner (Standstill, Egon Soda), el productor d'aquell àlbum, que en algun moment li vindria de gust fer "un tribut nostàlgic", recorda, a les actrius cantants que l'havien "enlluernat de petita", i recrear cançons de pel·lícula, com 'Moon river'. Ell li va aconsellar fer l'exercici a partir del cinema espanyol, però a ella no li va convèncer la idea perquè se sentia "més a prop de la música americana que a la d'aquí" i tot plegat va quedar al calaix.
Maduresa i curiositat
Què ha canviat en Rodés des d'aleshores fins a 'Maria canta copla'? "És una qüestió de maduresa, de curiositat pel folklore espanyol -explica-. Sempre mirem molt cap a fora, i crec que és interessant mirar què hi ha a prop. La copla no forma part de la meva cultura, però em sembla més interessant apropar-m'hi que al folklore dels Estats Units, encara que de fet formi més part del meu bagatge".
Rodés concep 'Maria canta copla' com un projecte paral·lel, més en la línia de l'aventura amb Ramón Rodríguez i Martí Sales, 'Convergència i Unió' (2013), que com la continuació de 'Sueño triangular' (2012), el seu tercer àlbum -continuació que de fet ja té en marxa-. Però si bé l'afer amb la copla al principi havia de ser només un EP, s'hi va enganxar prou per acabar cantant i arranjant deu clàssics del gènere. "M'ha atret l'exercici d'agafar cançons tan carregades de teatralitat, treure'ls aquest vestit i dur-les al meu terreny, deixant que la lletra parli per ella mateixa".
Bandúrries i castanyoles
Fer-los el vestit nou li ha costat més del que esperava, perquè l'afecte que els ha agafat l'ha obligada a tractar-les amb respecte. "Volia que la part més folklòrica i clàssica també hi fos, que convisqués amb la meva personalitat. Per això hi ha guitarres, bandúrries, fins i tot castanyoles". Ta Ria Pi Ta.
"També m'han atret les lletres -admet-. M'he adonat que la font d'inspiració d'aquestes coples no és tan diferent de la que puc fer servir jo, el motor creatiu és semblant". I, encara que pugui sorprendre, lletres com "He comprao tres puñales, para que me des la muerte" li han servit per reconciliar-se amb la seva faceta de cantautora.
"Quan faig música tinc complex d'egocèntrica -admet-, i això em provoca una crisi creativa perquè em censuro. Amb la copla m'he adonat que molts autors han utilitzat com a font d'inspiració la pena. I això reconforta: al final el que faig jo no és tan diferent del que feia aquesta gent". Olé.
