18 músics a escena al servei de les cançons de Joan Pons. Ens en parla Ara que ha acabat la gira d'El Petit de Cal Eril, Joan Pons, el petit en qüestió, té previst avorrir-se fins que senti l'impuls de fer el successor de 'La figura del buit', si és que mai fa un altre disc, diu. Però de moment el petit s'ha fet gran, i amb la Free Spirits Big Band de David Mengual s'han empescat Big Eril, un híbrid que obre "finestres" a les seves cançons perquè hi entri "corrent d'aire". Després de l'estrena a l'Altaveu, passen pel Connexions, un cicle de concerts de diàlegs musicals d'artistes en aparença allunyats que els va a mida. Com va sorgir Big Eril? Vaig anar a un concert de la Free Spirits per casualitat. Va ser en l'únic cop en què he hagut de suspendre un concert, al popArb 2013, perquè la mà se'm va quedar travada. Estava tan trist que hi vam anar per animar-me. No era un dia que jo estigués gaire obert, però vaig al·lucinar. Vaig parlar-ho amb el Dani Comas, baixista de l'Eril, i va suggerir que parléssim amb el Mengual, a veure si podíem fer una mescla dels dos grups. El Mengual va venir a veure què fèiem i a ell també el va fer trempar la idea. Què vas veure en la Free Spirits? Hi vaig veure Frank Zappa i Miles Davies, idees que m'agradaven, com el Mengual dirigia, com tots vibraven amb la música... I una connexió en la sensibilitat amb la nostra manera de fer des que vam publicar La figura del buit, sobretot quan improvisem en viu. I no m'equivocava. Com va anar a l'Altaveu
L'asturiana és la 'Rapaza de San Antolín' a qui canta Nacho Vegas al seu últim àlbum. "És com si m'hagués fet un regal", diu ella. I se l'ha guanyat empescant-se l'estil 'tradicional sexy', amb què porta amb llibertat la cançó popular al segle XXI. Ho fa amb la seva Banda Municipal, a cop de bombo i rascant una ampolla d'anís que circula entre el públic als concerts. Presenta el segon LP, 'Dinamita' (Producciones Doradas, 2014), en què ha comptat amb les veus del Coro de Ladinamo y el Patio Maravillas, el mateix cor amateur que canta al 'Resituación' (2014) de Vegas.
D'on et ve l'interès per la música popular tradicional?
Al meu poble no hi havia gaires possibilitats d'aconseguir música d'un altre tipus: no hi havia botigues de discos ni concerts. Amb el temps vaig començar a aprofundir-hi. Però a la meva família no hi ha tradició de cantants.
Vas estudiar per dominar les formes dels cants tradicionals?
Sí, però no les domino. No faig jotes: les jotes tenen unes estructures que no respecto perquè moltes ni les conec. Molts diuen que faig música tradicional per desconeixement. Mai no ho vaig pretendre. Però sí que m'agrada i m'hi inspiro, d'una manera menys formal.
A 'Anómino' (2012) es percebia la veu d'una dona del segle XXI.
Segueixo cantant des del punt de vista d'una dona de 30 anys que viu a la ciutat perquè és el que sóc. Sempre parlo des del meu punt de vista personal però intentant parlar de coses que puguin passar també als altres. La música tradicional molts cops està escrita des del punt de vista personal, però parla de grups de gent, de comunitats.
'Dinamita' sona més metafòric.
Les lletres tenen més símbols, són històries que parlen de coses ancestrals, tempestes, muntanyes, esquelets. Em vaig adonar que havia fet servir imatges, mentre que en l'altre parlava més de sentiments. Totes són cançons que parlen d'un moment en què s'aprèn alguna cosa i es canvia la visió que es té. De camins, en què es parteix d'un lloc i s'arriba a un altre i pel camí et passen coses.