Jaume Pla li ha posat a l'últim disc de
Mazoni 'Sacrifiqueu la princesa', però el que ha immolat ha estat la guitarra, ara relegada a un segon terme darrere triomfants sintetitzadors.
Què et va portar al nou so?Recordo la promoció del disc anterior, 'Fins que la mort ens separi' (2011), de manera més feixuga, i el cansament al final de la gira, certa falta de motivació potser perquè algunes coses es repetien. També em costava fer cançons amb l'acústica, veia que els camins que agafava eren els de sempre. Sentia que els referents que tenia ja els havia espremut del tot. Estava llegint un llibre sobre 'Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band' (1967) i el moment en què es va fer i vaig veure que cada època té les seves coses i que jo estava donant l'esquena a l'època que em tocava viure. Era el moment de parar per reposar i tenir-ne més ganes quan hi tornés, i aprofitar el descans per escoltar grups nous i fer canvis a la banda, va ser un canvi bastant premeditat.
A qui vas escoltar?Beach House, St. Vincent, Chromatics, The Knife, Crystal Castles... sobretot grups de fora i que no fessin servir la guitarra rítmica. Els grups que comprovava que el seu llenguatge el comprenia bastant, els descartava. Jo no volia fer cançons abstractes, volia fer pop, però vaig agafar idees pel que fa a la sonoritat o els ritmes.
Has tingut presents Refree i El Petit de Cal Eril de cara a plantejar-te el canvi?A ells els ha anat bé segur, però en el meu cas té més a veure amb aquest trauma amb el present. Em sento com a Midnight in Paris, en què la gent idolatra èpoques passades, més per no enfrontar-se amb el present. No em penedeixo del que he fet en el passat, però potser m'equivocava no parant atenció al present. És més difícil separar el gra de la palla perquè els clàssics del passat ja han passat un filtre. Però és poc arriscat no escoltar el que es fa ara.
Al disc has prescindit de la bateria i de la guitarra rítmica.En un museu de Lisboa vaig veure una caixa registradora antiga, molt grossa, que semblava molt complicada i que pesés molt, del tot obsoleta. I vaig pensar en la bateria, en el que suposa haver-la de carregar, i en les pistes que ocupa quan graves un disc. La bateria era com aquella caixa registradora antiquada, perquè la seva funció avui es pot fer de manera diferent. Pel que fa a la idea d'apartar la guitarra rítmica del disc, feia molts anys que era una de les bases del grup, el motor, i i semblava que no me'n pogués desprendre. Semblava que fos una extensió del meu braç. Volia deixar anar llast, intentar fer cançons sense la guitarra acústica, a veure què passava.
La princesa que sacrifiques al títol és la guitarra acústica?Sí que ho sembla, però és curiós perquè no ho entès fins ara, fent la promoció del disc. És l'única connexió que té el títol amb el disc, la de prescindir d'una cosa que t'estimes.
Has gaudit del procés?Més que gaudir-ne, ha estat una necessitat. Amb els anys, fent un disc ja no et poses tan nerviós com abans. Però no en gaudeixo com quan escolto la música dels altres. És una cosa que sempre he fet, abocar-ho tot a les cançons i treure-m'ho de sobre, crear. Però no diria que m'hi diverteixo, és una necessitat vital.
N'estàs satisfet, del canvi?El resultat és una mica desigual, en tant que en algunes cançons aquest canvi està molt plasmat i en d'altres només a mitges. Amb tot l'esforç que he fet per escoltar grups nous i després al disc tampoc es nota gaire, continua sent el de sempre. Potser pel meu gust m'hagués agradat que sonés més diferent, però m'haig de sentir a gust amb el que faig i m'haig de creure les cançons. No volia apostar-ho tot al canvi.
Ha estat un disc més en solitari que de banda?A banda de la bateria, que no la toco, i del baix, que el podria tocar però tinc un baixista que m'agrada molt –
Miquel Sospedra–, ha estat un disc molt meu, d'anar posant capes, de fer-lo molt sol. Les bases les vam gravar al juny, i després va haver-hi un període de dos mesos sol al meu pis, molt personal. Sempre estic esperant el moment de fer un disc amb un productor, però m'acabo trobant amb l'engoril·lada aquesta a casa meva jo sol. Sóc molt gelós de qui entra al projecte. Una altra cosa són les col·laboracions.
Amb les col·laboracions tu tens l'última paraula, mentre que treballar amb un productor significa cedir responsabilitat, relegar.No en tinc el costum, i és perillós, perquè les grans obres acostumen a fer-se amb més gent. Encara que les obres en solitari són més segures, perquè no impliquen conflicte. Ara fa uns anys el Roger Mas i el Refree no van acabar ni un disc, i són prou bons els dos. Te la jugues més per si no acabes d'entendre't. Però algun dia m'hauré d'arriscar, perquè tenir una visió de fora està molt bé.
Com és el nou directe?Implica molta més feina que les altres vegades perquè hem hagut de canviar-ho tot, també pel que fa a aspectes tècnics, gens artístics. En la inèrcia de les guitarres i els amplis tot era molt més senzill. Abans ja tocava els teclats, però ara amb teclats faig tres quartes parts del repertori i només un quart amb la guitarra. Les cançons antigues les hem hagut de remodelar, algunes poc i d'altres molt. Va bé perquè són cançons antigues que la gent que ens ve a veure les ha sentit molt. Jo ho agrairia, com a públic.
Quan vas decidir fer un canvi de so et vas plantejar tot el que implicava?No, però ser pràctic et talla les ales. Però prefereixo aquests problemes que pensar que m'estic anquilosant. Les dificultats són emocionants.
