A David Carabén li agraden les contradiccions. Mireu els últims àlbums publicats per Mishima: encara ara costa decidir què és millor, si enganxar-se o no a allò que ens donarà una insaciable 'Set tota la vida' (2007); el títol d''Ordre i aventura' (2010) parla per ell mateix, i 'L'amor feliç' (2012) no existia, esquinçat per la tensió entre el romanticisme i la vida en parella. Ara el quintet de Barcelona torna amb 'L'ànsia que cura', títol contradictori per al disc més arriscat i més conservador alhora de Mishima des que van iniciar la trilogia de Cadis que formen els seus últims treballs.
Quan Mishima van baixar per primer cop a El Puerto de Santa María per gravar 'Set tota la vida' a l'estudi del productor Paco Loco ho van fer per "sortir de la zona de confort". "Buscàvem una autoritat davant la qual et caguis -diu Carabén-, un lloc amb una certa mítica que et fa quadrar i et posa a prova". Paco Loco i el seu estudi van acomplir aquesta funció al llarg de tres àlbums, però amb el pas del temps Mishima havien arribat a sentir-se massa còmodes a Cadis.
"Era com casa nostra, i al Paco li teníem tanta confiança que ja no li fèiem tant de cas". A més, el grup tenia la percepció d'haver aconseguit una fita. "Havíem arribat a un punt amb L'amor feliç en què, més enllà, ja no podíem anar". Els calia fer un canvi per continuar creixent. Havien de tornar a abandonar la zona de confort, i aquest cop el viatge els va portar a França.
Estirant el fil de Dominique A
Als Mishima els va agradar molt 'Vers les lueurs' (2012), l'últim disc de Dominique A, a qui el grup va anar a veure en directe quan va tocar l'any passat a l'Apolo, i a qui Carabén va conèixer una nit a l'Heliogàbal. Estirant aquell fill, Mishima van anar a parar a l'estudi Black Box de Peter Deimel, a prop de la vall del Loira, on han gravat Anna Calvi, The Wedding Present i el francès Miossec, entre molts altres.
Buscaven un lloc on poguessin gravar-se tocant tots junts, perquè una de les coses que volien aconseguir amb el canvi d'estudi era capturar en l'àlbum un so més semblant al del seu directe. "Als concerts la meva veu s'entén millor, la banda sona més contundent i hi ha una claredat en què el públic pot entendre la guitarra del Dani Vega i d'on surt cada so -explica Carabén-. I la banda economitza. El Vega no grava quatre guitarres: tria una línia i hi aposta". Just al contrari del que passava en les produccions de Paco Loco, en què les capes de so se superposen en l'estela del mur de so de Phil Spector.
De Peter Deimel explica Carabén que "ve de l'escola de gravació de l'Steve Albini -productor estrella des dels 90-, amb qui són íntims amics i han treballat junts molts anys, i té una aproximació molt pura a la gravació. Es tracta que l'instrument soni bé sense falsificar res. Ell demana que l'execució sigui tan perfecta com sigui possible per captar la realitat, per fer un autèntic retrat del grup en aquest moment". Ben bé el que buscaven Mishima.
Entre el risc i l'instint conservador
La paradoxa és que arriscar-se a gravar a l'estranger amb un productor que no coneixien ha fet de 'L'ànsia que cura' un disc més clàssic que 'L'amor feliç', en què les cançons agafaven tombants inusuals. És una altra conseqüència de la recerca de la instantània que el grup fa amb el nou àlbum. "Per provocar un altre canvi, no vaig portar les cançons a la banda fins que va faltar poc per anar a gravar -explica Carabén-. Volia que fossin una cosa poc viscuda per la banda, que hi hagués certa urgència. Això ens permetia ser més pop, però també menys innovadors".
La tensió entre el risc, el canvi i l'instint conservador és així un dels eixos de l'àlbum. A 'La brisa', el tema que l'obre, el canvi és "l'ànsia que cura" del títol, però genera sentiments tan ambivalents com allò sobre el que el David cantava a 'Qui n'ha begut', cançó amb la qual té certs paraŀlelismes. Apunta Carabén que segueix la tradició de les cançons que fan servir el vent com a metàfora del canvi, com 'Blowin' in the wind', de Bob Dylan, i 'Al vent', de Raimon.
Un canvi en la societat al qual Carabén fa referència amb una altra metàfora, el zàping. "És una idea molt més poderosa que el mer canvi de canals -explica-. Expressa la vida com la vivim avui, el canvi de parella, el canvi de mobles d'IKEA, el canvi de feina, el canvi en la relació entre la privacitat i allò públic que suposen les xarxes socials... Són canvis que en una altra època es veurien com revolucionaris i que ara ens empassem com qui compra una barra de pa. Abans tot era per sempre".
¿I què és el que David Carabén voldria que fos per sempre? Ho canta a 'El corredor', un altre dels temes importants de l'àlbum, en què agraeix al públic i a la seva banda que li segueixen fent costat, des de la consciència que "tot penja d'un fil". "Sóc molt feliç amb la meva vida, però aquesta felicitat sempre sembla en perill". El corredor és el corredor mediterrani, "el lloc on Mishima hem estat feliços, on fem gires, on jo puc ser músic, on la gent es creu les meves cançons i les entén. És el paradís que no surt als mapes".
Representacions del paradís
El paradís és el gran tema de l'àlbum, Carabén ho ha volgut i ho ha buscat de manera deliberada. Però, de nou, s'hi manifesta amb ambivalència, com una realitat, una aspiració o un record. A 'Mentre floreixen les flors' és l'illa de Lampedusa, on es contraposen dues visions del paradís.
"Els occidentals van a un lloc que els sembla exòtic a passar les vacances i els africans entren a Europa"; un record poètic als gairebé 400 immigrants ofegats intentant arribar a l'illa siciliana el 2013, amb què Carabén ha volgut combatre la seva tendència a no escriure sobre l'actualitat. També s'ha volgut provar com a compositor a Ja no tanca els ulls, abordant el subgènere de les 'teen tragedy songs', en què joves a la flor de la vida moren en accidents de trànsit, i que li ha permès "fer una instantània d'un moment gloriós de joventut".
A la portada i la contraportada, unes flors marcides i un Volvo abandonat -fotografiat per Alberto Polo a l'exterior de l'estudi on van gravar l'àlbum- exerceixen de natures mortes, de memento mori, "de paradisos perduts", diu Carabén. A ell li agrada la contradicció inherent en la foto d'unes flors marcides o d'un cotxe de luxe desballestat.
