18 músics a escena al servei de les cançons de Joan Pons. Ens en parla Ara que ha acabat la gira d'El Petit de Cal Eril, Joan Pons, el petit en qüestió, té previst avorrir-se fins que senti l'impuls de fer el successor de 'La figura del buit', si és que mai fa un altre disc, diu. Però de moment el petit s'ha fet gran, i amb la Free Spirits Big Band de David Mengual s'han empescat Big Eril, un híbrid que obre "finestres" a les seves cançons perquè hi entri "corrent d'aire". Després de l'estrena a l'Altaveu, passen pel Connexions, un cicle de concerts de diàlegs musicals d'artistes en aparença allunyats que els va a mida. Com va sorgir Big Eril? Vaig anar a un concert de la Free Spirits per casualitat. Va ser en l'únic cop en què he hagut de suspendre un concert, al popArb 2013, perquè la mà se'm va quedar travada. Estava tan trist que hi vam anar per animar-me. No era un dia que jo estigués gaire obert, però vaig al·lucinar. Vaig parlar-ho amb el Dani Comas, baixista de l'Eril, i va suggerir que parléssim amb el Mengual, a veure si podíem fer una mescla dels dos grups. El Mengual va venir a veure què fèiem i a ell també el va fer trempar la idea. Què vas veure en la Free Spirits? Hi vaig veure Frank Zappa i Miles Davies, idees que m'agradaven, com el Mengual dirigia, com tots vibraven amb la música... I una connexió en la sensibilitat amb la nostra manera de fer des que vam publicar La figura del buit, sobretot quan improvisem en viu. I no m'equivocava. Com va anar a l'Altaveu
Xarim Aresté em guia a través d'un pis de l'Eixample, d'aquells amb llum en els dos extrems del llarg passadís. A l'esquerra -la seva habitació-, veig de lluny un pòster de la gira de retorn de Sopa de Cabra, en què l'ànima de Very Pomelo va fer de segon guitarrista. Gerard Quintana, que ens ve a trobar a l'ala est, explica que fitxar-lo per a aquells bolos va ser en l'única cosa en què s'han posat d'acord amb Josep Thió, dels Sopa. Quintana i Aresté m'han obert casa seva per parlar d'una altra cosa que comparteixen, 'Tothom ho sap', el seu disc junts.
'Male bonding'
Porten polseres de conjunt, el Gerard, taronja, i el Xarim, rosa; els les van portar del Brasil. S'acaben les frases l'un a l'altre i són la viva encarnació del 'male bonding': tenen una relació fraternal entre mascles que fa patxoca, viuen un 'bromance' que ni en Mick i en Keith als inicis.
Potser d'aquí que la portada del seu disc homenatgi la de 'Let it bleed' (1969), dels Stones, un dels molts discos de rock del llindar entre els 60 i els 70 que flotaven en l'ambient febril i compulsiu en què van parir, a casa, les maquetes de 'Tothom ho sap', i les de 'Lladregots' (2013), el disc en solitari d'Aresté.
A la paret hi ha encara les esquitxades de quètxup d'una sessió de fotos promocional que se'ls en va anar de les mans, com un procés de creació salvatge i "kamikaze" en què han buscat la cruesa. "Un dia t'ho posarem -amenaça el Xarim-. És molt dur. Són hores de gravacions d'improvisacions. El que suposa pujar a un globus i viatjar". Però allà van trobar la llavor dels cadàvers exquisits que formen l'àlbum, creats a trossos per tots dos.
Tornar a casa
El viatge ha permès a Gerard Quintana "tornar a casa", al rock que li va "salvar la vida", després d'excursions més intimistes amb el seu projecte en solitari. En el Xarim hi ha trobat "un creient", diu, que combrega amb la seva mateixa fe. I diu que és un valent, perquè s'ha embolicat amb un "dinosaure" com ell. "Ens legitimem -afegeix Aresté-, pel respecte que ens tenim. Que ell cregui en mi em retroalimenta".